«Van estar uns dies a França. Els senegalesos guardians del camp d’Argelers els varen maltractar apallissant-los. Ell va estar de sort i després de veure això, un dia, en nom de Franco els van dir per altaveu que els que no havien fet mal que tornessin a Espanya, que no els passaria res i per Irun van dur-los a Pamplona.
El camp de concentració de Pamplona era un edifici molt gran. Hi va passar una mica més de tres mesos. Vam estar dies sense saber-ne res. Quan vàrem saber on estava jo vaig fer uns avals que va aconsellar-me un senyor crec que ja era del nou govern de l’Ajuntament. Només recordo que en un gran full de paper vaig anar a buscar unes noranta firmes de cases comercials, farineres, hotels. Totes amb firma i timbre. El Sr. Domènec Prunés, a l’arribar Franco, com érem veïns, vam veure com la seva família el rebia el mateix dia, entre les tropes; el van fer Alcalde. Amb nosaltres es va portar molt bé; va ser el primer aval que va fer, després vaig continuar per altres en cases més bé de dretes, com dic totes comercials. El que vaig fer, ara potser molts no ho farien pel seu estimat.
A l’entrar la tropa, tot I’Estat Major, vam tenir vint persones amb els seus assistents que ens van dir que paràvem la taula massa bé. Uns dies després allotjàvem dos o tres soldats. Desprès van dur-nos dos soldats fills de Pamplona, eren bona gent. El vespre deien el rosari. Per ells vàrem saber on era el meu marit. Van dir que l’anirien a veure al ser a Pamplona. Així ho van fer. Com el papa tenia permís unes hores, els va convidar a un bar. Després d’uns dies va ser quan vaig tenir arreglat, per poder venir a casa.
Quan feia dos mesos vaig anar a Pamplona que el tren va arribar després de trenta hores de viatge, en companyia de moros i guàrdies civils. Només senties dir: aquell pont es perillós, coses així. A l’arribar no sé com vaig saber on tenia d‘anar, però preguntant diuen que es va a Roma. Per anar-hi es tenia de menester un passi. Els papers que duia no van valdre. Jo els duia de l’Ajuntament que eren dels Carlins i a Pamplona governava un altre partit. Vaig estar tres o quatre dies. Els pamplonins tots molt amables. Després de tot cada dia sortien unes hores amb permís.
El 15 d’abril de 1939 gràcies a Déu vaig anar a dur uns altres papers, vuit, i aquests van valdre. Quan van dir: l’hi agradaria tornar a casa i preguntant si l’esperaven, va dir: la meva esposa, no cal dir!
En aquest primer viatge vaig tenir la companyia de la Tresina, l’esposa d’en Roig, que tenia disset anys. Després de tantes penalitats I’alegria que vam tenir. A mig any d’estar en llibertat i treballant a la casa Barrau de Montgat, cada setmana venia a Manresa Algun dissabte es quedava a Terrassa a casa els cosins i jo anava a veure’l. Un mal dia que va venir, al marxar a Montgat, a l’estació, una gent van dur-lo a la presó. Quan feia uns mesos que hi estava, fent uns passos, gràcies al tiet Joan vam anar tots dos a la policia. Després de molt mirar van dir-nos que no estava fitxat ni tenia ordre de detenció; el cas es que va estar-hi preventivament un any i mig. No vull recordar tant.
Aquests llocs que va estar van donar-li un càrrec, tot de franc (vol dir sense cobrar). Quan va estar ben lliure va venir un cap de l’Ajuntament, que si volia fer el que ja havia fet, anar a buscar menjar pel poble, perquè sabien que ho va dur molt bé. Anaven a Solsona, Menàrguens… Crec que era sucre, gra, vi i demès. Això ho feia cobrant poc. Sort teníem de la botiga que g. a Déu no vam passar gana. Explico això perquè vam començar a parlar-ne i recordo. Gósol 1996».
