La vida al poble 1936-1939

Els primers dies un cop va haver esclatat la guerra, la sensació que tenen tots els entrevistats és de desgovern, els sindicats es fan amos del poble i hi ha represàlies contra la gent de dretes.

Les primeres víctimes de la guerra civil al poble van ser n’Esteve Ponsa, en Martí Torras i en Josep Brunet, assassinats al peu de carretera, ja al terme de Manresa, el dia 3 de setembre de 1936. En Ponsa, propietari dels cotxes de línia i de terres de conreu havia tingut problemes amb els rabassaires sobre les rendes a pagar, a més havia estat jutge de pau del municipi; en Torres, de la Lliga i propietari d’una botiga, havia tingut conflictes legals amb la cooperativa, havia estat regidor pel seu partit; i recordem que en Brunet havia estat l’alcalde-gestor en l’Ajuntament imposat pel govern militar l’any 34. Un mes més tard, es va cometre un quart assassinat; la víctima va ser Francesc Jiménez Sillero, un peó caminer de 52 anys, fill d’Aguilar de Boixadors i els motius, rancúnies personals amb un polític local. De tota manera, durant el franquisme, ell no va rebre cap tipus d’homenatge, el seu nom no surt a les plaques ni als monuments commemoratius, mentre que els altres tres tenen un petit monòlit al peu de la carretera on van morir i un monument al cementiri del poble, que n’honora la memòria i que es va fer immediatament acabada la guerra gràcies a les aportacions que van haver de fer els habitants del poble.

Monòlit a la carretera que uneix Manresa amb el Pont de Vilomara.

Un altre home que havia destacat per ser de dretes, l’Isidre Maronas, també havia de morir com els altres però quan el van anar a buscar, i veient el què havia passat, va ser astut i, demanant poder-se acomiadar de la família, va fugir pels darreres de les cases i va sobreviure passant algunes setmanes amagat al cementiri.

Al poble es va explicar que venia un autobús a buscar disset persones, pertanyents a la Lliga Regionalista o d’altres opcions de dretes per endur-se’ls i matar-los. Sembla que les gestions de l’alcalde, en Francesc Orpina van impedir que aquest viatge macabre es realitzés.

Amb 18 anys, el Francesc, com els altres nois de la seva edat, s’aprofitava una mica del cert descontrol que hi havia al poble, però reconeix que hi havia gent que es va excedir:

… anaven a casa dels seus contraris polítics i els demanaven diners i menjar per la gent que feia guàrdia pel poble, armats amb escopetes de caça o el què requisaven. Al jovent, el feien seguir com volien. Després d’uns quants dies de disbauxa, no sabies com acabaria tot plegat.

El Josep Espinalt recorda que, a casa seva, havien de pagar uns diners per les guàrdies. De fet, recorda que sempre els tocava pagar, a uns les guàrdies i, més endavant, acabada la guerra als altres, pel monument que els franquistes van fer als assassinats. La Dominga Sellarés, filla d’una família dretana, explicava la por que passava quan els milicians anaven a casa seva a requisar diners i objectes més o menys de valor

S’enduien les ràdios de les cases, la nostra era molt moderna i ens deien que era l’única del poble que agafava Ràdio Moscou. També volien diners, cada setmana venien a buscar-ne i els hi havia de donar jo, perquè deien que era més guapa. Portaven escopetes.

Entre la gent que muntava aquestes guàrdies i que terroritzava la població hi va haver representants polítics i sindicals i també d’altres persones que es van emparar de la situació per abusar dels seus conciutadans. Els testimonis coincideixen a acusar d’aquesta situació a Nònit Puig, Carmel Serraseca, Anton Puigdellívol i Josep Pifarré.

A part de la gent de dretes, l’Església també recollia les ires dels revolucionaris. La seva actitud, sovint repressiva i sempre al costat de les dretes va generar desitjos de venjança. De fet, la jerarquia eclesiàstica es va posar de seguida al costat dels colpistes, i els religiosos i sacerdots, així com els edificis de l’Església, van ser vistos com a una forma més d’enemic de la República. Un enemic proper i fàcil de vèncer.

Al Pont de Vilomara, van desmuntar alguns altars i retaules de l’església nova, consagrada el 1868 per substituir la petita ermita de Santa Magdalena del Pla, en van fer piles i els van cremar. A l’interior de l’església i de la rectoria hi van instal·lar els refugiats que arribaven al poble. L’església de Rocafort també va ser buidada per utilitzar-se com a garatge però es va salvar el vell sepulcre de Pere de Sitjar, perquè va ser portat a Manresa, als edificis que hi tenien els jesuïtes, on es van conservar algunes obres d’art. El rector del Pont, Josep Prat i Rossell va fugir del poble, juntament amb el rector de Rocafort, Mn. Nicèfan, escortats fins a fora del poble per l’alcalde Francesc Orpina. El rector de Rocafort va tenir sort i va sobreviure a la guerra però, Mn. Josep es va amagar a Barcelona i el van trobar. Va ser afusellat el 19 de desembre de 1936, al cementiri de Montcada, tenia 65 anys. Com ell, d’altres persones destacades per ser de dretes al poble, també van ser enviades a Barcelona i fetes presoneres en camps anomenats “txeques”. Dominga Sellarés s’esgarrifava en explicar:

Vaig veure al diari una fotografia d’un home penjat, anava vestit de capellà i duia un cartell que posava “carn de porc a pesseta el quilo”.

Per tant, en els primers cinc mesos de guerra, cinc persones van morir al poble víctimes de la violència que es va desfermar. Aquesta dada suposa un 4,1%0, ja que en aquell moment hi vivien 1.233 persones. Segons Solé i Villaroya[1] aquesta mitjana supera la mitjana catalana, que va ser del 2,9%0 i, fins i tot la comarcal, més elevada, xifrada al Bages entorn del 3,3%0. Quatre d’aquestes persones van ser executades víctimes del què s’anomenà “consells de cuneta” però la mort de Mn. Josep és responsabilitat dels organismes d’ordre públic que, tot i tenir “responsabilitat de govern, actuaven al marge de la legalitat (tribunals populars)”[2]. Davant d’aquesta allau de violència, algunes persones significades de dretes o propietaris de terres, es van amagar pels boscos del voltant. Tot i que habitualment s’estaven a casa, quan hi havia cert rebombori al poble, per exemple quan venien comissaris de fora, anaven a viure en una balma, al mig del bosc. Quan eren amagats, els de casa seva, els avisaven de si havia passat el perill o no a través de la roba que estenien a les eixides. El propietari de l’Angla, Joan Comajuncosa, la casa de pagès més important dels voltants, o el de la propietat de Magrans, Jaume Casajuana, així com d’altres persones de dretes, van viure els tres anys que va durar la guerra en aquestes condicions. D’altres, s’amagaven a casa d’amics que no eren considerats feixistes. És el cas dels tres fills de l’Esteve Ponsa, una de les víctimes de la carretera; s’amagaven a casa d’Antoni Quer. En Quer, tot i haver format part de la comissió gestora del 34 no va ser mai objectiu per als revolucionaris del poble. També va ser ell qui va custodiar durant aquells anys convulsos els arxius de l’església de Santa Maria i els calzes i d’altres objectes de valor de la parròquia.

Es produeixen algunes expropiacions de béns abans d’acabar el 1936. Així, l’alcalde Pere Brunet ordena l’expropiació, amb data de 12 de novembre de 1936, d’una casa de Josep Brunet i d’unes finques de Pere Calsina, de Josep M. Serra Sallent i d’Antoni Juvé. En aquest darrer cas també s’ordena l’expropiació de la fàbrica. Les finques es destinaran a locals o magatzems per a la Unió de Rabassaires i la Unió Sindical Obrera de Catalunya, segons consta en un document del Comitè d’apropiacions de la Generalitat de Catalunya, conservat a l’Arxiu General de la Guerra Civil a Salamanca.[3] D’altra banda, el maig de l’any 1937, el municipi incauta els béns immobles del propietari de la fàbrica Jorba, en Ricard Torres Reina que segons notícies resideix en territori facciós[4] i que el 22 de juliol serà declarat col·laborador dels rebels. Mentrestant, la fàbrica, col·lectivitzada, no deixa de funcionar.

La formació del consistori va patir molts canvis al llarg de la guerra. El novembre de 1936, sota presidència del jutge Joan Oliveras Montaner, es constitueix el consistori només amb representants d’organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes, quedant com mostra la taula número 5.

En aquesta taula s’observa que la gent d’esquerres es mostra força dividida a la població però també la irrupció amb força de noves formacions polítiques més radicals en el govern municipal. De fet, aquesta tendència es mostrà regularment als ajuntaments catalans durant la guerra i no era més que un reflex de les lluites pel poder que es mantenien tant al govern de la República com al de la Generalitat.

El dia 12 de desembre es produeix un nou canvi, Serraseca marxa voluntari al front i el seu lloc l’ocupa Marçal Santacreu Pasqual. I encara, els regidors Subirana i Llobet intercanvien la seva representació política. El 27 de desembre es dissol el comitè revolucionari que havia controlat el poble des del juliol i els seus béns passen a titularitat municipal. Fins al març del 37 es van succeint destitucions i canvis en la composició del consistori.

La gent del poble vivia amb por i per aquest motiu amagava objectes que la podien comprometre. El pare de Dominga Sellarés va amagar llibres al terra del pati, encara que quan els va treure, molts s’havien fet malbé. La Teresa Armengol va amagar un petit missal enterrant-lo en una torreta; se li van fer malbé les cobertes però n’hi va fer unes de noves, amb roba, i encara el guarda. També van amagar sants, creus i tot el que es pogués relacionar amb l’església o pogués dur algú a pensar que col·laboraven amb el feixisme.

Les despeses de la guerra es fan notar tant a nivell municipal com en les famílies, sobretot les que tenien fills al front: a part de tenir un sou menys a casa, els enviaven paquets amb menjar que ells prou esperaven. El Josep Espinalt recorda com preparaven els paquets que enviaven al seu germà, Pere:

El menjar que els enviàvem no podia ser qualsevol cosa, depenia del lloc on eren en aquell moment: si eren bastant a prop, es podia enviar algun formatge, però si eren més lluny només podíem enviar llaunes o algun espetec perquè es podia fer malbé. Eren uns paquets que s’havien d’embolicar molt bé i després encara cosir-los amb roba de sac.

El correu entre el front i el poble era força habitual, de tota manera, tant els que eren al front com els que eren al poble reconeixen que a les cartes hi escrivien el què els altres esperaven llegir, per no generar preocupacions innecessàries. La Teresa recorda que, amb el Josep Torreano intercanviaven paraules amagades dins les cartes, escrites amb una tinta invisible que només ells sabien com descobrir, d’aquesta manera tenien els seus petits secrets davant els pares.

Amb l’allargament del conflicte, l’economia del poble pateix cada vegada més. A les actes del consistori hi queden reflectits els problemes d’escassetat que es patien. Així, el febrer del 37, els pagesos es veuen obligats a cedir la farina al municipi per poder racionar el pa, també es regularitza la matança de porcs i davant la manca de menjar, s’acorda comprar mongetes a Girona. L’abril es regularitza la venda d’ous i es prohibeix la sortida de bestiar viu del poble. Tot i l’escassetat, es recullen uns quants sacs de menjar per enviar al Comitè d’ajut permanent de Madrid. A partir del maig, la Cooperativa Popular Vilomarense es fa càrrec de l’elaboració i distribució de tot el pa del poble. El juny es regularitza el preu de la llet i la recollida de llenya d’alzines i la venda de carbó, el setembre. Les actes municipals reflecteixen els problemes que tenia el consistori per a fer complir aquestes normatives.

Malgrat aquest panorama, aquell estiu es tiren endavant alguns projectes importants per al poble: s’arrangen alguns camins, es repara el pont sobre el Llobregat que uneix el poble amb Manresa, es preveuen ajudes als pagesos de Viladordis (malgrat que les seves terres pertanyen a Manresa, però hi ha establerts convenis de cooperació per la proximitat al nucli urbà del Pont), es celebra una diada d’ajut a Madrid i a Euzkadi i a les víctimes del feixisme, s’instal·la aigua pública i enllumenat a les escoles i a l’Ajuntament. L’Ajuntament també ajuda en la manutenció dels refugiats que arriben al poble procedents de la zona rebel. En Josep Espinalt recorda especialment una família aragonesa, l’home era segador i va treballar amb el seu pare al camp, però en devien ser uns quants, com demostra el fet que van quedar registrades deu defuncions, totes elles per motius de salut, de persones refugiades.

El mes de setembre, però, es produeix una crisi important. L’Ajuntament reuneix els productors de blat de la localitat per arribar a una entesa “que doni per resultat el que mentre subsisteixi la manca de farina, es pugui elaborar pa amb el blat de la collita actual”[5]. Aquest acord no s’arriba a produir i dimiteixen l’alcalde i els regidors d’Esquerra Republicana, de la CNT i del POUM. Només queden al consistori, tres regidors: Josep Pifarré Ribau i Joan Pérez Berenguer del PSUC i Isidre Riera de la Unió de Rabassaires. A partir d’aquí, i durant l’any següent, l’Ajuntament queda pràcticament paralitzat: es fan poques sessions, abans eren quinzenals, ara són esporàdiques. L’última sessió de l’Ajuntament democràtic que consta a les actes és del 23 d’octubre de 1938. La següent acta municipal ja és franquista, del 28 de gener de 1939 “tercer año triunfal” i, evidentment, és la primera redactada en castellà després de molts anys.


 

 

[1] Solé i Vilarroya(1989)p. 404-405

[2] Solé i Vilarroya (1989) p. 451

[3] “Documentación relativa a incautaciones hechas en la comarca de Bages.” ES.3724AGGCE/1.5.2402.154.11//PS- Barcelona Generalitat,167,3. Veure annex 7.3

[4] Segons acta municipal del dia 23 de maig de 1937.

[5] Acta de la sessió del ple consistorial del dia 12 de setembre de 1937