La lleva del 38 del Pont de Vilomara i Rocafort estava formada per deu nois d’entre dinou i vint anys. Alguns eren nascuts al poble i d’altres havien vingut de diferents llocs. Havien nascut a Rocafort i Vilomara: Lluís Ferrer Vilanova, Vicenç Mas Noguerola i Pere Espinalt Toscas. Provenien d’altres llocs de Catalunya: Ramon Segarra i Lluís Calsina Colillas (Manresa), Josep Torreano (Barcelona), Francesc Maench Ametlla (Alguaire) i Lluís Subirana Reparada (Santa Cecília de Montserrat). Eren fills d’Andalusia, Francisco Nieto i el seu cosí Ramon.

S’incorporen a l’exèrcit de Llevant, creat l’agost del mateix 1937. Van haver d’anar amb tren fins a Barcelona, el pare d’en Josep Torreano, els va acompanyar i la Teresa Armengol que festejava ja amb el Josep, també. A Barcelona els van instal·lar a la caserna Lenin, antic convent, i allà és on van passar la seva primera nit fora de casa.

…per començar, vam haver de dormir a terra, sense mantes ni res, això era perquè ens anéssim acostumant al què ens esperava. Dos dies després ens van dur a l’estació per pujar als trens cap a València, però no eren trens de passatges sinó de càrrega, dels que duien de tot i havíem de seure a terra.

Des de València van continuar el seu viatge, en camions, primer cap a Utiel i després a Cañete (Conca) on van començar la instrucció. Al llarg de la guerra, aquest poble va ser important per a la logística republicana, proper al front de Terol, va ser molt fortificat. Ells van quedar-s’hi tres setmanes, dormint en cases particulars, per parelles i d’allà els van dur dues setmanes més a fer instrucció a Campillo de Paraviento, i encara uns quants dies a un altre poble de la província de Terol. I cap al front. Degut a la seva preparació, en Josep Torreano va poder participar a l’exèrcit com a xofer i en Lluís Calsina, per tenir un petit defecte físic, hi feia de cuiner. La resta van anar en camions…

…va començar a nevar i els camions no tenien toldo, tota la neu ens queia a sobre, fins que vam arribar a Lidón. Encara no havíem baixat dels camions que van arribar els avions dels contraris i ens vam haver d’amagar on vam poder fins que van marxar.

Quan es va començar a fer de nit, es van reunir tots plegats, uns 200 homes, i van seguir el camí a peu. Els deixaven descansar de tant en tant, però només ho podien fer sobre la neu.

Quan ens aixecàvem per marxar, es veien les marques d’on havíem segut, perquè s’havia fos la neu a sota nostre.

Després de caminar força hores, van arribar al seu destí, uns corrals de tancar ovelles, i allà s’hi van quedar més d’un mes, eren dues companyies de reserva. Passaven el temps com podien i encara sort que a prop hi havia una font amb l’aigua una mica calenta, perquè hi ha una font termal i això era tota una comoditat.

L’espera de l’hora fatal d’entrar en combat no va ser tranquil·la. Un tinent i un corneta van discutir per motius polítics, un defensava la UGT i l’altre, la FAI[1]; tant se val. Els companys van enterrar el corneta allà mateix i el tinent se’l van endur presoner l’aviació. Maench recorda el cas d’un soldat d’Alacant tenia tanta por quan els atacaven els avions, que va embogir i se’l van haver d’endur. Aquesta situació no és gens estranya en el cas del tipus de guerra que van haver de suportar aquests homes. Cattini[2], recull els estudis d’Antonio Gibelli sobre els efectes de la guerra moderna sobre els qui hi participen:

“els terrabastalls de les artilleries representen un autèntic assalt a l’equilibri sensorial de les persones que s’hi troben envoltades[…] Malgrat que el temps d’una explosió sigui molt breu, les persones que en pateixen les conseqüències el distingeixen com una seqüència de segments separats. Aquest instant es dilata aleshores amb una durada interminable i l’espera es carrega d’angoixa.”

[1] UGT, sindicat moderat relacionat amb el partit socialista; FAI, Federació Anarquista Ibèrica, rebutja els partits polítics, és partidari d’actuacions violentes per aconseguir la revolució social.

[2] Cattini, G.C.: El cost humà de la guerra a Catalunya dins Solé (2005). Volum 4