Com van poder, van arribar a la província de Castelló, van reorganitzar la companyia per fer front a l’atac dels franquistes però no hi havia manera d’aturar-los, i tornar a fugir. Es van reunir, els que quedaven, a Coves de Vinromà, on van arribar soldats nous que s’havien de preparar ràpidament per entrar en combat. La instrucció que rebien els soldats s’havia de fer cada vegada més de pressa.

Un tinent explicava a uns soldats que havien arribat, com funcionava una bomba de pinya, però va fallar la bomba o es va equivocar, va explotar i va fer més de vint ferits i el tinent va quedar ple de metralla.

Aproximadament un mes més tard els fan anar a Tortosa per a reorganitzar la companyia, però s’hi queden pocs dies i de seguida els destinen a Morella, perquè l’estaven atacant amb força i perillava de caure en mans de l’enemic, quan hi anaven, van topar amb les tropes que ja es retiraven. Segons un informe del Comissariat del 22è cos de l’exèrcit, el 4 d’abril, la 129 brigada internacional, fuig de Morella abans no hi arribi l’enemic, posant en perill la brigada 74 de la divisió andalusa, el quart batalló de la 61 brigada intenta defensar la ciutat, tot i que ha de fugir pel foc de l’artilleria i l’aviació. Tampoc resisteix els atacs la 74[1]. Francesc Maench explica que davant el panorama van decidir retirar-se però que un comissari polític, pistola en mà, els va obligar a fer front a l’enemic dalt d’un turó, mentre l’artilleria enemiga l’estava bombardejant. Els va caure un obús al costat, per sort seva, no va explotar, però encara recorda el xiulet que feia en apropar-se i la por de veure’s mort allà mateix. Segons recull Cattini[2], Robert Musil ha descrit els efectes d’aquesta espera i explica que en aquests moments

“l’instant es dilata[…] D’aquesta manera, la relació amb la mort esdevé una possibilitat, un esdeveniment en curs de complir-se, mentre que sobreviure és l’excepció.”

Com que no es podien enfrontar a l’enemic, continuen la retirada per les carreteres que són plenes de civils que fugen. Així van arribar fins al mar. Són a l’estació, hi ha la possibilitat d’agafar un tren cap a Barcelona i el dubte es planteja: tornar a casa o seguir combatent, però van fer el pensament la sort ens ha dut fins aquí, doncs seguim. Finalment, decideixen quedar-se, però no hi havia manera d’aturar l’enemic, que arriba al mar per Vinaròs el 15 d’abril de 1938 i trenca la zona republicana: Catalunya queda aïllada.

Els comandaments aconsegueixen reagrupar-los i, durant un temps, passaran a formar part de la 46 divisió, sota les ordres del tinent coronel Valentín González, anomenat el Campesino, les tropes d’aquesta divisió eren considerades forces de xoc i això els portarà d’un combat a l’altre, això sí, sempre endarrere.

Els fan anar al front de Castelló. Quan arriben al pla, les bales dels franquistes ja arribaven a la carretera de Barcelona i es dispersen amagats pels camps de tarongers. A la nit, una columna dels que els oficials havien pogut arreplegar, Espinalt entre ells, entra a Castelló, el 13 de juny. Maench explica:

… la població civil sortia dels refugis, no sabia qui eren els soldats que arribaven, uns cridaven “Viva la República”, d’altres “Viva Franco”. L’endemà al matí, quan van arreplegar la resta, ens van fer entrar. Entràvem en formació dins la població i vam veure arribar corrent el comandant i el comissari dient que els moros eren a l’altra banda del poble i vam començar a retrocedir. La població civil ens va disparar, venien tiros creuats per tot arreu i llavors cap a baix, als tarongers, allà a amagar-te, tots escampats. A la tarda un altre cop a reforçar… els carrers eren plens de morts i ferits barrejats. Allà les set de la tarda no vam poder aguantar i vam anar en direcció a Vila-real, a Almassora. Per la carretera, marxava la població civil amb els soldats, tots barrejats que si arriba a venir l’aviació…

D’allà havíem d’anar a atacar els franquistes a Vila-real, però per la carretera ens vem trobar els tancs enemics i vem fugir cap al riu Sec de Burriana; per sort, no duia gaire aigua. Dalt d’un pont del tren, van sortir tres homes amb gavardines fosques, no sé qui eren, ens van començar a metrallar. Ens vam reunir a Almassora i només érem dinou dels més de cent que devíem ser abans, ens vam quedar sense oficials. Vam vagar un parell de dies perduts pels tarongers i vam arribar a Burriana, allà ens van agrupar i vam anar cap al Grau, al port. El comandant va enviar dos enllaços a contactar amb les tropes que es veien baixar per la costa, però no van tornar perquè els soldats que baixaven eren enemics. La separació entre les dues tropes era només el riu Sec, amb l’amplada d’una riera, a Burriana encara hi havia la població civil i la línia del front eren les cases de la gent. De dia ni un tiro, però de nit allò semblava un castell de focs des de baix a la platja fins al capdamunt de la muntanya, tot era foc.

Franco va decidir atacar València quan, segons alguns observadors, fins i tot consellers seus, hauria semblat més lògic un atac cap a Catalunya. Els republicans es veuen obligats a reforçar les defenses de València. Els nois del Pont són enviats a Segorbe, passant per la Vall d’Uixó. A Segorbe, els nacionals havien bombardejat un tren a l’estació, ple de material nou per l’exèrcit. Amagats rere unes parets presencien un combat entre avions i en van veure caure algun. Arriben a prop de Sagunt i aconsegueixen aturar el front però amb moltes baixes. Els preparen per fer un atac sorpresa, per això, els omplen de munició però l’atac fracassa i han d’escapar-se ràpidament, sense controlar què fan. En Lluís Subirana, va morir en explotar-li accidentalment una de les bombes que duia lligada al corretjam, anomenada de sifó, mentre es retirava. L’explosió el va matar i la metralla va ferir quatre o cinc dels seus companys.

Continuen retirant-se més cap al sud, en direcció a València, arriben a Llíria per refer la companyia per enèsima vegada i van al front cap a Toro, entre Segorbe i Terol, el front queda aturat, però Maench explica que la seva brigada va perdre més de 1.200 homes[3]. En aquells moments feia de sanitari i agafava les carteres dels morts per poder informar les famílies. Sembla que la línia de defensa anomenada XYZ[4] construïda pels republicans va ser prou útil, ja que els franquistes no van ser capaços de superar-la. El front s’estabilitza el 24 de juliol i el 25, els republicans ataquen més al nord, comença la batalla de l’Ebre, però Maench i Espinalt són enviats cap a Extremadura perquè han quedat a l’altra banda del front.

[1] Descripció d’aquest fet bèl·lic a http://www.aulamilitar.com

[2] Cattini, G.C.: El cost humà de la guerra a Catalunya dins Solé (2005). Volum 4

[3] Una brigada està formada per uns 5.000 homes i 800 vehicles. Gran Enciclopèdia Catalana.

[4] “la línea de fortificaciones mejor construida de la guerra (la llamada línea XYZ) que, ocupada por dos cuerpos de ejército republicanos, resistió todos y cada uno de los ataques llevados a cabo por los nacionales entre los días 18 y 23 de julio y que les costaron alrededor de 20.000 bajas sin ganancia alguna de terreno”, segons http://www.guerracivil1936.galeon.com