Però la guerra seguia el seu curs. L’exèrcit de Franco vol conquerir Madrid i, com a distracció, els comandaments republicans decideixen trencar el front d’Aragó a Terol, en mans dels rebels. A mitjans de desembre, en un hivern molt cru, amb fortes nevades i temperatures de menys de 20º sota zero, quan sembla que Franco prepara l’atac definitiu a Madrid, l’exèrcit republicà ataca Terol, pensant que és una ciutat mal defensada. L’operació l’ha de realitzar l’exèrcit de Llevant, uns 100.000 homes, a les ordres del general Hernández Saravia. Juntament amb el comandant Enrique Líster rodegen la ciutat i hi posen setge. Aquesta atac obliga els rebels a refugiar-se dins la ciutat per a defensar-la. Franco va trigar encara uns dies a desestimar l’intent d’atac a Madrid però finalment es decideix a ajudar els defensors de la ciutat. Tot i que el 23 de desembre sembla que la ciutat està a punt de caure, comencen a arribar els reforços nacionals. Els combats es produeixen fins i tot dins les cases, les explosions de mines i de l’artilleria maten i fereixen molta gent, tant civils com militars. Fora de Terol, poblacions senceres, aniran canviant de bàndol depenent dels diferents atacs i contraatacs d’un bàndol i de l’altre, el front era totalment inestable.

Els nois del Pont no eren gaire lluny, a la reserva. Van conèixer que era Nadal perquè els van donar menjar una mica més bo, normalment, escàs i a base de llenties i patates. Passaven el temps fent instrucció i amagant-se de l’aviació enemiga.

A final d’any, els franquistes sembla que poden fer fora els republicans encara que, finalment el 9 de gener, els últims defensors, encapçalats pel coronel Rey d’Harcourt es rendeixen i Teruel passa a mans republicanes. Però Franco no dóna la ciutat per perduda i organitza un nou atac, a les muntanyes de Celadas i el Muletón que dominen la vall del riu Alfambra. Comença el 17 de gener, recolzant-se en l’artilleria i en l’aviació italianes. El general Yagüe travessa el riu i comença a envoltar Terol: els republicans han passant d’assetjadors a assetjats. Els generals Aranda i Varela aconsegueixen dominar les muntanyes dels voltants en molt poc temps i trenquen el front. Les baixes republicanes són nombroses i arriben reforços.

El 18 de gener ens van fer formar amb tot, el fusell i les municions i ens van dur al front de Terol a un lloc que en diuen Cerro Gordo, per reforçar-lo perquè els enemics havien trencat el front; ens hi van dur de nit i ens vam ficar a les trinxeres però en fer-se de dia, van començar a tirar l’artilleria i l’aviació i ens vam haver de retirar; van quedar molts morts i ferits.

En Lluís Ferrer va morir en aquesta batalla. El seu cos va quedar en terra de l’enemic.

A les proximitats de Terol, al lloc anomenat Cerro Gordo, cinc-centes peces d’artilleria van disparar sobre les muntanyes de Celadas, amb un promig que s’ha calculat entorn a 1.500 projectils per hora, cinc per metre quadrat, la majoria disparats entre el 17 i el 18 de gener de 1938.

Entre els republicans hi havia por i insubordinació, el cas més espectacular va passar el dia 19 de gener, quan una cinquantena de soldats de la 84 brigada mixta, de la 40 divisió, a les ordres del comandant Andrés Nieto es neguen a tornar al front i 46 d’ells seran afusellats a Rubielos de Mora.

Els del Pont es retiren als seus corrals, reforcen la companyia per refer les nombroses baixes i descansen fins al 4 de febrer. La nit abans, els omplen d’armament i els envien un altre cop al front, de nit. A les 9:30 del matí del dia 5, els nacionals inicien l’atac amb l’artilleria i l’aviació, avions Junkers JU-52, de la Brigada Aérea Hispania i Messerchmith i Stuka de la Legió Còndor que destrossen les posicions republicanes. Seguidament, l’atac de la infanteria obre un corredor en la 151 brigada mixta.

A punta de dia, són atacats per l’artilleria, mentre que els republicans es queixen de no tenir prou artilleria amb què defensar-se i l’aviació els comença a atacar una mica més tard. Han de fugir a la desbandada, deixant pel camí tot el pes que podien, i així intentar córrer més; van deixar els macutos amb roba per estrenar, que prou falta els faria degut al fred que feia. També els empaita la cavalleria, el terreny és molt pla i no tenen on amagar-se, de fet la càrrega de la 1ª División de Caballeria a les ordres del general de brigada José Monasterio Ituarte, destacat dirigent falangista, va protagonitzar la que va ser la última càrrega de cavalleria en les guerres europees. De dies, escapar-se de la cavalleria per terra i de l’aviació per l’aire. Els atacs de l’aviació eren en cadena: set o vuit bombarders, quan un s’enlairava després de disparar, en baixava un altre, sense parar. Quan els aviadors acabaven la munició, tiraven les caixes buides. A la nit, intentaven reunir-se i comptar quanta gent faltava, caminant sense haver de córrer perquè l’aviació no atacava. De dies sempre corrent.

“En aquellos dos días la República perdió 800 Km² de terreno, 7.000 hombres cayeron prisioneros y sufrió otras 15.000 bajas, perdiendo asimismo gran cantidad de material: municiones, armas y ambulancias. Los que no quedaron cercados huyeron atropelladamente, siendo ametrallados por la aviación[1].”

La batalla de l’Alfambra va ser curta però espectacular; l’exèrcit popular va ser derrotat sense poder entrar en combat i la terrible carnisseria que es va produir en aquella zona va fer minvar força els ànims dels combatents. Els soldats només pensaven en fugir d’aquell infern, però tampoc no sabien on anar ni què fer, molts es van rendir a l’enemic, d’altres van continuar corrent. Enrere, sempre enrere.

[1] Thomas(1988), volum 2, p. 853