La realització del treball de Recerca i Final de Carrera es va preveure en dos semestres separats per l’estiu. Vaig preveure que, al llarg dels mesos d’estiu podria dedicar força hores a completar aspectes de la recerca. De fet, la pròpia organització de les dues assignatures va pautant els terminis per a la realització de les tasques principals, però no sempre són fàcils de seguir. De fet, començar el treball de recerca és com plantar-se davant d’una muntanya altíssima que cal superar. Saps que l’èxit és al capdamunt però amb la sensació que et falta de tot per començar, no tens ni cordes ni piolets ni calçat; per no tenir, no tens clara ni la ruta. I després, en engegar la recerca, et trobes, de cop, amb molt material, massa, tant que no saps què és important i què és superflu, també s’obren diferents camins, n’encetes un però sospites que no et durà enlloc. Tornes enrere, en comences un altre, fins que et decideixes per un. La lectura de la bibliografia, la recollida de dades, la seva classificació, per temes, per fonts, va suposar refer els calendaris previstos diverses vegades. D’altra banda, m’ha semblat interessant il·lustrar el treball amb imatges reals de l’època que s’explica, dels seus protagonistes. Són imatges originals de l’arxiu familiar, escanejades per poder inserir en el text i fotografies originals, fetes expressament per aquest treball. He inserit algunes imatges d’internet, inclouent la referència del web o de l’autor, si és el cas.[1]

M’ha costa força donar el treball per acabat, sobretot degut a que anaven sortint vies d’investigació paral·leles de les quals em costava desprendre’m. I, de fet, la primera idea del treball consistia en descriure la guerra i immediata postguerra només des del punt de vista dels soldats, però després em va semblar que seria més enriquidor poder fer la comparació amb la vida a la reraguarda.

El període que s’estudia és entre 1934 i 1944, aproximadament. El tipus de metodologia és qualitatiu, encara que s’han hagut d’utilitzar dades quantitatives per enriquir o matisar algunes explicacions. Per exemple, les relacionades amb dades demogràfiques sobre la població del Pont. Per tal de poder contextualitzar millor el període de la guerra civil, cal situar-se una mica més enrera, per parlar d’algunes de les causes que van conduir-hi.

Les tècniques més utilitzades han estat les entrevistes personals amb els protagonistes o familiars seus, per poder recollir aquest fragment de llurs històries personals[2]. Si bé és cert que hi ha algunes limitacions degudes a la seva edat, la majoria no té inconvenient en rememorar uns fets ja molt llunyans. Una altra circumstància a tenir present és que la por visceral que van passar aquestes persones, les represàlies que van patir o veure patir tant en un bàndol com a l’altre, els fa dubtar, encara ara, de parlar de determinats temes o de determinades persones i alguns dels entrevistats van mostrar interès per saber el grau de difusió d’aquest treball, abans de concretar determinades dades.

També cal anar amb compte perquè hi sol haver matisacions molt personals, que cal anar contrastant per no caure en el perill de la idealització, pretesa o no, que poden fer els entrevistats. S’han consultat fonts documentals que han ajudat a contextualitzar les entrevistes i en completen les dades. Ha calgut, per tant, analitzar amb deteniment les dades obtingudes, ordenar-les, ubicar els escenaris, assegurar la cronologia i alhora, comparar aquestes dades amb les documentals, per a comprovar si hi ha coincidència. La comprovació dels seus records, l’exactitud d’algunes de les informacions ofertes en contrastar-les amb la documentació fa suposar que, en general, els records dels informants s’ajusten a la realitat. En aquest sentit, cal remarcar la seva bona disposició a col·laborar, a explicar fets que no sempre els deixen ben parats però que han assumit. L’elecció dels informants no ha estat gaire difícil. Partint de parlar, en primer lloc amb l’únic supervivent de la lleva del 38, que té capacitat per recordar i explicar els fets, a continuació, familiars seus i dels altres nois de la lleva, en darrer terme, d’altres persones grans del poble que hi van viure la guerra.

En tractar el tema de la guerra civil, el principal problema que se’m va plantejar en iniciar la recerca va ser el relatiu a les fonts. D’una banda, la documentació relativa a la Guerra Civil és immensa, hi ha molts llibres, pàgines web i articles, fins al punt que és molt difícil fer-ne una selecció oportuna. La lectura de tota la informació disponible és impossible sinó és dedicant-hi anys. Per aquest motiu, només he utilitzat poques obres generals sobre la Guerra Civil, els llibres de Pierre Vilar, de Hugh Thomas i de Josep M. Solé, com a marc genèric. No hem d’oblidar que aquesta guerra és un aspecte de la nostra història recent conegut, a grans trets, a nivell popular, per tant calia, d’entrada, establir un marc teòric científic i precís sobre el qual basar la resta de la recerca que superés conceptes preconcebuts. A partir d’aquesta base, la recerca bibliogràfica s’ha enfocat a temes més concrets, ja sigui en capítols o apartats concrets d’obres generals o en monografies sobre aspectes concrets, a l’entorn del poble (Ballvé, Closas i Griera), de les víctimes (Oliva, Aloy) o de batalles concretes (Salas, Alonso). Val a dir que la bibliografia específica sobre el Pont de Vilomara és força minsa. La direcció de la recerca ha vingut marcada pels esdeveniments narrats pels informants, intentant contextualitzar en tot moment les seves explicacions i contrastar-les, ja sigui amb fonts documentals o d’altres fonts orals. Una altra dificultat que s’ha presentat a l’hora de la recerca d’informació és que la documentació conservada a l’Ajuntament del Pont de Vilomara i Rocafort és força minsa i es limita a les actes del consistori i als llibres del registre civil; no hi ha cap tipus de referència a qüestions militars, ni arxius de partits polítics ni sindicats de l’època i a l’arxiu Comarcal de Manresa, hi ha poques dades sobre el poble. D’altra banda, a l’Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, només hi he trobat un document sobre expropiacions fetes l’any 1937 al Pont. Tot i així, la recerca en aquestes fonts m’ha suposat un temps més llarg del previst, sovint rellegint la documentació, em costava decidir si podia interessar pel treball però, sobretot, la seva lectura té alguna cosa de fascinant que em desviava l’atenció de la recerca. De tota manera, com comprovarem més endavant, la formació dels diferents consistoris i les decisions que van prendre són dades que il·lustren causes i conseqüències dels fets que recorden els informants.

La darrera dificultat del treball però no la menys important, es relaciona amb els informants. Tots ells són persones grans, alguns amb la salut precària i els fets que els demano explicar van passar ja fa molts anys. En relació amb aquesta circumstància, val a dir que amb les dades que m’han proporcionat es plantegen possibles noves línies de recerca que s’haurien de seguir amb celeritat, perquè en algun cas no tenim altra font d’informació que aquestes persones. Per exemple, no s’han estudiat els cassos dels soldats que van morir defensant el poble quan van entrar els franquistes; sembla que, com a mínim n’hi va haver sis. Però a més, s’ha obert una altra qüestió que no he pogut corroborar, és possible que els franquistes afusellessin alguns milicians el mateix dia que van entrar al poble o poc després. Això ja no ho recollirà el present treball, però aquesta recerca continuarà, ja que si és cert, aquests homes deuen seguir desapareguts pels seus familiars, perquè no estan identificats enlloc. La contrastació amb fonts documentals dels fets narrats pels informants s’ha anat fent al llarg de tota la recerca; així mateix, a partir de dades obtingudes de fonts bibliogràfiques, els informants han exemplificat i matisat fets històrics estudiats anteriorment des d’altres punts de vista. Un exemple d’aquest darrer cas és la descripció de l’entrada de l’exèrcit franquista a la ciutat de Castelló. Les versions escrites coincideixen a parlar de les atrocitats comeses per l’exèrcit republicà abans de sortir-ne; la versió que n’han donat els informants fa imaginar una colla de nois, espantats, amagant-se entre els tarongers perquè no els veiessin ni l’enemic ni els seus oficials i així, estalviar-se d’entrar en combat, entrar-hi finalment i fugir un altre cop, perseguits pel foc enemic.

Al llarg del treball s’ha intentat fer un esbós del que era la vida al Pont de Vilomara i Rocafort al llarg d’aquests anys. Val a dir que, com quedarà reflectit, la divisió del poble entre dretes i esquerres era molt profunda i que en aquest moment, alguns d’ells encara han demostrat clarament les seves preferències ideològiques.

Per acabar aquesta introducció, m’agradaria, un cop més agrair a tots ells la seva col·laboració desinteressada però sobretot remarcar la importància que tenen ells, com la que tenen, tenim, les altres persones, en l’anàlisi històrica. Tan de bo aquest treball pugui retre homenatge a aquestes persones i contribueixi a que la història que ens expliquen no caigui en l’oblit. Ja ho va dir Winston Churchill (polític anglès, 1874-1965):

Els pobles que obliden la història estan condemnats a repetir-la.

El Pont de Vilomara: pont sobre el riu Llobregat

[1] Les fotografies, com d’altres elements gràfics del treball estan recollits a l’annex 7.4

[2] Veure referències biogràfiques a l’annex 7.1