A Rocafort i Vilomara, als anys trenta del segle xx, hi vivien poc més de mil persones, pagesos i obrers tèxtils majoritàriament, amb una rica vida associativa, que es manifestava en diferents àmbits. I aquesta vida associativa també manifestava una altra tendència del poble: la polarització, segons les idees polítiques. La societat estava ben dividida entre la gent de dretes i la d’esquerres, tot i que les fronteres, a vegades, es podien confondre, però bàsicament, els grups estaven relacionats amb la gent, diguem-ne de missa i els que no anaven a missa. Aquesta bipolarització arribava a dins les famílies, de manera que, germans, cunyats o sogres podien estar durament enfrontats per motius polítics. Habitualment, els grups eren força fixos i no hi havia traspàs de personal entre ells. Aquesta separació tan profunda afectà molt negativament el poble en els primers moments de la guerra i també la primera postguerra, causant morts i revenges que no van servir més que per crear odi entre veïns.

D’altra banda, l’arribada de la Segona República, el 1931, va portar canvis a la vida del poble. Infants que havien deixat l’escola per anar a treballar a la fàbrica, van tornar a estudi. La Teresa Armengol recorda que va tornar a l’escola després d’haver estat una temporada treballant. Els nois recorden que van tenir un nou mestre que “tenia llibres en català, el mestre Huguet”. També es van millorar les condicions dels locals escolars i fins i tot, les nenes van passar a fer classes a un nou espai més ben condicionat. Per part de l’Ajuntament, s’intentava millorar les condicions dels locals escolars, instal·lant-hi estufes i il·luminació més adequades.

Així, abans de la guerra, a Rocafort i Vilomara, hi podem trobar dues agrupacions corals: La Unió Patriòtica, coral mixta d’homes i dones, dirigida per Josep Ma. Serra Sallent, relacionada amb les dretes i l’Ateneu Obrer, coral de veus masculines, formada per gent d’esquerres; dues mutualitats d’ajuda obrera (Montepio de Sant Felip i Sant Jaume i Germandat de Sant Isidre); dos locals d’esbarjo (el Casino i la Catalònia). Fins i tot cadascun d’aquests locals, organitzava actes de la festa major separadament i competien per portar al poble les millors orquestres del moment. Segons una acta municipal del juny de 1932, la gent d’esquerres, de l’Ateneu Republicà, convida als representants municipals a una llotja per les festes i els representants polítics, a més d’acceptar la invitació, ajuden a pagar les despeses amb una aportació de 15 pessetes.

El pare de la Teresa era sastre i tenia botiga. Ella recorda que la polarització del poble també es veia reflectida a casa seva i que polítics de diferents tendències volien atreure al seu pare cap al seu bàndol:

El pare, en tenir una feina de cara al públic, intentava quedar bé amb els dos bàndols, a vegades, anava a un local i a vegades, a l’altre. Recordo que quan venien a emprovar-se la roba tots li demanaven el vot per ells: oi que ens votaràs a nosaltres? li deien.

Molts dels homes treballaven al camp, solien portar terres de secà i un regadiu, habitualment un hort per a l’autoconsum. Com que no donava prou per viure, es combinava aquesta feina amb fer “hores” en algun altre lloc: al bosc fent de llenyataire o en alguna fàbrica. Les dones solien treballar a les fàbriques tèxtils així com alguns homes i, als Carburos hi treballaven molts nois joves. A l’explotació agrícola de l’Angla, hi feien feines temporals tant homes com dones.

La Festa major del Pont de Vilomara es celebra per Santa Magdalena, el dia 23 de juliol. El 1936, la Teresa Armengol s’havia fet un vestit molt bonic per estrenar-lo per la Festa Major:

…era un vestit blanc, llarg fins als peus, amb uns ribets de pell negra als baixos. El vaig guardar molts anys, perquè era molt bonic… no el vaig estrenar mai…

I és que poc abans de començar les festes, va esclatar la guerra.