El Pont de Vilomara i Rocafort és un municipi de la comarca del Bages, molt proper a la seva capital, Manresa, els seus termes municipals limiten seguint el riu Llobregat. El municipi està format per dues poblacions, separades entre elles set quilòmetres, per carretera: el Pont de Vilomara, vora el riu i Rocafort, dalt d’un turó des d’on es domina bona part del Pla de Bages. El terme, a més d’estar regat pel riu, també rep les aigües de dues rieres, la de Mura i la de la Santa Creu. L’orografia del municipi oscil·la entre els 202 m, del Pont i els 608 m del Puig Gil; Rocafort es troba a 423 m.

La vegetació autòctona és l’alzinar, però la utilització de la fusta d’aquest arbre com a combustible i la creació de vinyes, la va degradar. El progressiu abandó dels conreus va permetre la proliferació del pi blanc, que va cremar fàcilment en un gran incendi que arrasà el municipi l’any 1985. La desforestació que seguí ha permès deixar al descobert una gran obra en pedra seca, de feixes, tines i barraques de vinya, que demostren la importància del conreu en èpoques passades[1].

Cal dir que el nom actual del poble és oficial només, des de 1982. En temps de la guerra civil es deia Rocafort i Vilomara, tot i que en alguns documents consta com a Rocafort i el Pont de Vilomara, però fins a 1917 s’havia dit Rocafort de Bages. L’explicació del canvi de noms té relació amb els canvis soferts per la població al cap de la història, com veurem més endavant.

Les primeres referències documentals de l’actual municipi són de l’any 932 i es refereixen al terme de Néspola, que incloïa els de Rocafort, Vilomara, Mura i Talamanca. A partir del segle X, ja consten separadament, cadascun d’ells amb el seu respectiu castell. Això sí, l’església i el castell de Rocafort com a Palau de Veça, nom que perdurà fins al segle XI.

El nucli de Rocafort va tenir força importància a la comarca durant l’època medieval, encimbellat i protegit per un castell, el nom originari del qual és Palau de Veça. Closas i Griera (1988) exposen l’evolució de les propietats de terres a Rocafort. El castell i les seves terres que havien estat de domini comtal passen a propietat de la família Rocafort el segle X , fins que l’any 1281, Humbert Ot abans d’entrar com a monjo al monestir de Sant Benet de Bages ven tot el seu domini a Pere Sitjar, ciutadà de Barcelona. El 1377, castell i terme passen a ser propietat del monestir de sant Benet per herència de la família Sitjar, en el moment en què n’era abat Arnau ça Coma. Sembla que el castell quedà abandonat pels voltants d’una altra guerra civil, la catalana de 1462. Sant Benet però, continuà tenint influència en el terme durant els segles XIV i XV, tot i que amb el pas del temps es veurà obligat a establir pagesos en els masos que havien quedat rònecs, abandonats. L’any 1835, amb l’exclaustració, les propietats deixen definitivament de pertànyer al monestir. Els descendents d’aquells pagesos seran els grans propietaris de terreny uns quants segles després. Concretament, a Rocafort, l’any 1860 hi consta que 16 propietaris de masos tenen el 95,2% de la propietat de la terra; la resta de la propietat és en mans de 102 propietaris. Val a dir que les xifres respecte a l’explotació de la terra són diferents, els petits propietaris treballen, a rabassa, el 35,5% del terreny [2].

Per la seva part, trobem el topònim de Vilomara (escrit Villa Amara) a l’any 982 en un document de donació a l’abadia de Sant Benet de Bages. El nucli de Rocafort va ser el més rellevant de la població i va mantenir la Casa de la Vila fins al 1868, moment en què un grup de persones del Pont de Vilomara va prendre la documentació municipal i la va portar fins a la seva localitat, sembla que de manera violenta. L’aïllament i la segregació que patiren els habitants de Rocafort es va mantenir durant molts anys: no hi arribà l’electricitat fins al 1958, el telèfon el 1960 i la xarxa d’aigua potable es va haver d’esperar fins al 1972, mentre que al Pont aquest darrer servei s’havia inaugurat el 1914.

El Pont va ser un raval sorgit al voltant del pont medieval i d’un hostal vora el camí ral que unia Manresa i Barcelona; també s’ha trobat documentació relativa a l’existència de molins vora al riu, com a mínim des del segle XIII. Tot i que el pas del riu devia haver estat franquejat per algun pont des de temps remots, el primer pont de pedra documentat amb certesa data del segle xiv i encara se’n conserva un arc apuntat. El pont ha estat destruït per les riuades diverses vegades i sempre reconstruït degut a la importància que ha tingut aquesta via de comunicació.

Abans de la industrialització, la gent del municipi vivia sobretot de l’agricultura, en canvi, la ramaderia era bàsicament destinada a l’autoconsum. De tota manera, les terres del terme no són massa productives, en part per l’orografia força accidentada, però també per la qualitat del sòl que, a més es podia adobar poc, per l’escassetat de la ramaderia. Sequeres i plagues malmetien els conreus de cereals; escampats pels turons del terme es veuen les restes de masies i d’innumerables parets de pedra seca; a prop del riu i les rieres, hi queden restes dels molins que abastien la població. Va ser un poble propici a l’emigració, sobretot a la propera Manresa. A partir del segle xvii, la generalització de l’olivera i la vinya es constata en les construccions de les barraques de vinya, tines i cups esmentats i millora una mica la situació del poble.

Un fet remarcable pel què fa al Pont de Vilomara i Rocafort és l’evolució de la seva població. Si bé quan els seus habitants es dedicaven bàsicament a l’agricultura, la pobresa de les terres afavoria la marxa dels seus habitants cap a d’altres poblacions, l’arribada de les fàbriques al municipi, però també als municipis propers de Castellgalí[3], Manresa o Sant Vicenç de Castellet, va produir l’efecte contrari i va començar a arribar gent d’altres contrades.

El procés va ser progressiu fins a la postguerra. A partir de l’any 45 del segle xx, va arribar un nombre molt elevat de persones immigrants de la resta d’Espanya. Des de finals del segle xx, hi ha hagut un altre fenomen respecte al poblament del municipi: tant el mateix Rocafort com algunes urbanitzacions que s’han creat entre les dues localitats, River Park i can Riera, han aportat nova població, que, majoritàriament, havia utilitzat aquests habitatges com a segona residència però que darrerament s’hi estan quedant a viure, com ho demostren els padrons municipals des de finals dels anys 80. Aquest procés encara continua, dins el terme de la veïna Mura, però molt pròxima al nucli urbà del Pont va néixer la urbanització Marquet Paradís. La utilització dels serveis municipals i socials (metges, escola, recollida d’escombraries, etc) va generar alguns problemes i després d’uns anys de litigis veïnals, els dos municipis van acordar modificar els termes, l’any 1994, de manera que aquesta urbanització quedés dins del Pont de Vilomara i Rocafort. L’any 2005 al Pont de Vilomara i Rocafort hi havia 3.154 habitants, segons fonts municipals.El nucli del Pont de Vilomara començà a créixer arran de la construcció de les fàbriques,[4] que anaven absorbint també gent de Rocafort. Així, el 1848 ja funcionen les fàbriques Jover i Regordosa que donen feina també a persones dels voltants (Mura, Talamanca, Manresa) i va ser una sort per compensar la manca de feina deguda a la crisi de la fil·loxera que va arribar al municipi el 1896. De tota manera, la vida de les fàbriques del Pont ha estat força moguda.

El 1902, va explotar el vapor de la fàbrica Jover[5] i va causar tretze[6] morts i més de quaranta ferits.

Com que a les fàbriques, hi treballava gent d’altres pobles, hi havia unes naus amb cuina i dormitoris per tal que aquests treballadors poguessin passar la setmana al poble. Majoritàriament, hi treballaven dones, i també nens, els homes continuaven fent feines al camp. El 1920 s’instal·la una altra fàbrica al poble, a la part alta del Pont, Manufacturas Quera S.A. coneguda com la fàbrica nova o de dalt. El 1928, s’incendia la fàbrica Regordosa i, encara que no hi ha desgràcies personals, les pèrdues econòmiques són importants; els seus obrers van anar a treballar a d’altres indústries Jorba de la comarca. Va ser reconstruïda i tornà a funcionar a l’agost de 1931.

Després de canviar de propietaris la fàbrica de dalt, es va tancar a finals dels anys 80 del segle XX. El complex de les fàbriques de baix, encara funciona, ara no com a filatura, sinó com a tint.

[1] S’han fet diversos estudis sobre aquesta obra al Bages:

• Diversos autors (2003): Els paisatges de la vinya. Manresa: Centre d’Estudis del Bages
• Soler i Bonet, J (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Manresa: Centre d’Estudis del Bages
• Plans Maestra, J. (2006): Arquitectura Tradicional en pedra seca: el patrimoni immoble a la comarca del Bages. UOC: Treball Final de carrera.

[2] Dades analitzades per Ferrer Alòs, Llorenç (1987): Pagesos, rabassaires i industrials a la Catalunya Central : segles XVIII i XIX. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[3] Una antiga fàbrica tèxtil de Castellgalí, al barri de Boades, situada riu avall respecte al Pont, es va convertir en la “Fàbrica de Carbons elèctrics”, (els carburos) el 1898, es dedicava a la fabricació de carbons, piles elèctriques i derivats. Va necessitar ocupar molta gent, com veurem, la majoria dels nois de la lleva del 38 hi van treballar alguna temporada.

[4] Evolució de la propietat de les fàbriques tèxtils del Pont de Vilomara i fets destacables que s’hi relacionen, fins als anys trenta.

[5] Es coneix una rondalla que n’explica una versió a Llegendes i contalles del Bages (1996). Manresa: Angle editorial.

[6] Ballvé (1998) parla de dotze morts el mateix dia de l’explosió, el tretzè va morir cinc dies després, a conseqüència de les ferides que va patir. Les víctimes van ser tres nenes de 12 anys, una de 14, un noi de 15, una noia de 16, dos de 18 anys i les cinc persones restants tenien entre 25 i 45 anys. L’impacte d’aquest accident devia ser important, perquè es van rebre ajudes, en forma de donatius als familiars per part de la reina Regent, el Príncep d’Astúries, la Infanta Isabel, el Bisbe de Vic i el Cercle del Liceu, segons Closas i Griera (1988). Per més detalls vegeu: L’explosió del vapor.