Als anys 40, la feina es mantenia en les fàbriques tèxtils, els Carburos i l’Angla. De fet, les fàbriques van reflectir una forta crisi i els treballadors només hi anaven uns dies a la setmana, la resta de dies es buscaven feina a d’altres llocs, fent hores al camp, a les vinyes o al regadiu.

Però mica en mica, les empreses es van recuperant i comencen a necessitar més gent. També hi havia feina a la construcció i reconstrucció de carreteres, així com a les poblacions dels voltants. Tant és així que comença a arribar població immigrada d’altres llocs d’Espanya, sobretot del Rubio (Sevilla) i de Carboneras (Cuenca). Els primers en arribar malvivien en baixos de cases, sense condicions dignes, però l’efecte crida no es va aturar. Aviat es van començar a construir nous habitatges per als nouvinguts.

En els vint-i-cinc anys que van de 1940 a 1965, la població passa de 1.107 habitants a 2.110, amb un increment de poc més de 1.000 persones, que no respon al perfil del creixement natural de la població. La conseqüència ha estat, de fet, un canvi molt important en el teixit social del poble. L’any 1988 encara es comptabilitzava un 30% de la població que havia nascut fora de Catalunya.

És interessant observar els moviments de població del Pont de Vilomara i Rocafort, tenint en compte els anys immediatament anteriors a la guerra i els posteriors. A partir de l’any 1945 les dades s’estabilitzen després del daltabaix de la guerra, però a partir de 1950, la població torna a créixer amb força, degut a l’arribada de molta població d’altres llocs d’Espanya.

Pel què fa als anys de la guerra si observem la taula, comprovem que, respecte als naixements, la dada més significativa correspon a la baixíssima natalitat de l’any 39, que reflecteix el malestar del final de la guerra, però les diferències entre els altres anys no semblen representatives. Pel què fa als casaments, els tres anys efectius de guerra tenen uns índex molt baixos, i poden estar relacionats, sobretot, amb la marxa dels nois en edat “de casar” cap al front i, evidentment, el fet que la institució eclesiàstica no funcionava, més que no pas en una por en el futur que no reflecteix l’índex de natalitat, que es manté força constant, excepte el 39, com ja s’ha vist.

Un capítol a part, mereix el de les defuncions. Fins a l’any 36, sembla que el nombre de morts es manté més o menys a un ritme constant. En canvi, els tres anys següents, l’augment és espectacular. Cal recordar que, al poble pràcticament no hi va haver lluita armada i, que els assassinats que hi va haver a la reraguarda, van ser fora del poble i, per tant, no consten com a defuncions en els arxius municipals. Entre els morts d’aquells anys hi havia també els que es produïen entre els refugiats de guerra. El primer enterrament cristià que consta als arxius parroquials va ser celebrat el 26 de febrer de 1939 pel capellà de l’exèrcit. En els anys següents aquesta xifra es torna a estabilitzar.

La taula 9 ens mostra el nombre defuncions en relació a la causa de la mort. En l’apartat de malalties infantils, es recullen les que el certificat mèdic anomena així (còlera infantil o debilitat congènita, per exemple).

Si observem les dades de defunció per edats, comprovem que la mortalitat en la gent jove és molt elevada, sent els més joves de 30 anys, gairebé el 25% del total.

Com ja s’ha comentat, l’índex de mortalitat del poble augmenta notablement amb l’arribada de refugiats de guerra. De tota manera, en no tenir constància del nombre que eren es fa difícil poder analitzar aquestes dades amb més profunditat.