A més dels dos soldats de la lleva del 38 que van morir al front, entre soldats de lleva i voluntaris fills del Pont o residents al poble, van morir o desaparèixer onze homes més en accions de guerra. Les seves morts estan inscrites anys més tard als registres municipals segons les dades facilitades pel jutjat de Manresa, i segons consta:

“Esta inscripción se practica en virtud de la orden del señor Juez de primera instancia del partido en méritos de expediente número… de…[1]”

El que no sabem és fins a quin punt les dades són correctes. De fet, Lluís Ferrer consta que va morir el 12 de gener, a Sierra Gordo, quan en realitat va entrar en batalla a partir el 18 de gener i va morir a Cerro Gordo. Encara avui dia, familiars d’algunes d’aquestes persones estan buscant dades per tenir-ne més informació. En la majoria de casos, no consta on estan enterrats i els seus cossos no s’han trobat mai. A més de Ferrer i Subirana van morir d’altres soldats del Pont de Vilomara i Rocafort al front: Carmelo Serraseca Campins, Francisco Casas Flotats, Jaume Brunet Prat, Pere Bacardit Playà, Marcel·lí Fargas Lleonart, Joan Garriga Soler, Enric Roig Romanyà, Joaquim Brunet Prat. D’altres soldats que es van donar per morts, però no consten als arxius del poble són: Joan Roig Romanyà, Domingo Soler i un altre de cognom, Prat, de cal Terròs.

El retorn a la normalitat, però, encara es faria esperar força per als supervivents de la lleva del 38. Ells, com la resta de soldats de lleva republicans, van haver de tornar a l’exèrcit, poc després de tornar a casa. Tots ells van ser cridats a fer el servei militar, començant per la lleva del 36, fins a la del 42 (l’anomenada lleva del biberó) i, progressivament, van anar tornant a l’exèrcit, tan lluny de casa com era possible: a Galícia o a Canàries, per exemple. La lleva del 38 encara va ser a l’exèrcit des del maig de 1940 al juny de 1943, després es van poder reintegrar a la vida civil, buscar feina i establir-se. Mentre estaven fent el servei militar, hi havia guerra a Europa, la Segona Guerra Mundial i van pensar que els hi farien anar, de tota manera Franco, finalment, hi va enviar voluntaris i cap dels nois de la lleva del 38 del Pont de Vilomara en va voler saber res. Ja n’havien tingut prou, de guerra. En total, els que van sobreviure, van passar gairebé cinc anys de les seves vides a l’exèrcit.

Un cop acabada la guerra i el servei militar obligatori que van fer després, calia tornar a la vida civil. No van tenir problemes per tornar a les seves antigues feines, les empreses on ja havien treballat abans de la guerra, els van tornar a acceptar. Cinc d’ells (Calsina, Espinalt, Maench, Mas, Torreano) es van casar l’any 1944, un cop havien regularitzat una mica les seves vides, si bé tirar endavant una família en plena postguerra va ser prou difícil.

Josep Torreano es va quedar a treballar a la fàbrica de dalt, on ja havia treballat el seu pare, fins que l’any 1959 va anar a viure a Manresa. Francesc Maench, Pere Espinalt i Lluís Calsina van treballar als Carburos, com abans de la guerra. Després van anar derivant les seves vides professionals cap a les indústries tèxtils de la mateixa població (Maench i Calsina) o a Manresa (Espinalt). Calsina, que com d’altres havia compaginat la feina a la fàbrica i al camp, va patir un accident amb un carro i es va haver de retirar de la fàbrica. En Ramon Nieto també va treballar a la fàbrica de baix mentre que el seu cosí, Francisco, va deixar el tèxtil per entrar a treballar a l’Anònima, una companyia d’electricitat, amb seu a Manresa i instal·lacions vora el Llobregat. En Vicenç Mas i en Ramon Segarra feien de pagesos. En Mas va marxar del poble, va morir a Girona. En Segarra va marxar uns anys més tard a buscar fortuna cap a Brasil, on encara viu.

[1] Registre civil del Pont de Vilomara i Rocafort. Veure’n exemple a l’annex 7.3