Hem pogut comprovar
que no totes les persones que van tornar
eren les mateixes de quan retiraven,
sort de la vida que és tossuda i fecunda
i remou la saba cada primavera
i de tenir un fons de veritat
vital com l’esperma
que lubrifica i salva tota contrarietat.
No totes les persones van tornar senceres,
però totes, fins i tot les mortes
de sota terra estant
han lubrificat i fecundat els dies
i totes, totes i una a una
veig que van arribant tan senceres com abans.

Ricard Creus: 36 poemes a partir del 36

El 15 de juny, Franco havia iniciat un atac que li havia permès conquerir importants zones d’Extremadura, aquesta campanya s’allarga fins al 24 de juliol. El 9 d’agost llença un altre atac per tal de consolidar la zona, de tota manera, aquesta vegada, els comandaments republicans, organitzen una reacció que, a partir del 22 d’agost fa retrocedir l’enemic fins a prop de Cabeza de Buey. Maench i Espinalt participen en aquesta campanya i segons han confessat, aquesta és la única vegada en tota la guerra que van veure fugir l’enemic. En Josep Espinalt recorda que, d’aquest èxit se’n van fer ressò els diaris i la propaganda governamental, malgrat que, després de tot, el front va quedar com estava a principis de juny. Maench recorda que és la única batalla en què ell mateix no va haver de fugir. Però a Madrilejos es va posar malalt i el van treure del front. Va anar a un hospital militar, primer a Ciudad Real, després a Lorca a recuperar-se i, tot i que encara va tornar al front, ja no es veuria amb ningú més del poble fins a la tornada. Tampoc no va saber res de la família des del desembre del 38 fins que va tornar a la primavera de 1939. Les anades i vingudes d’aquests homes per mitja Espanya, la por, la gana, les penúries que van passar durant els mesos següents són fàcilment imaginables. Degut a diferents circumstàncies els nois del Pont es van anar separant i, els vuit supervivents de la lleva del 38 van acabar la guerra en llocs diferents.

El Francesc Maench recorda com va ser per a ell, el final de la guerra: algun dia de març de 1939, havien d’anar al front de Toledo, però el capità els va dir que la guerra havia acabat, que se’n podien anar on volguessin. Comença aleshores un altre viatge ben penós. El país és ple de gent que fuig per tot arreu, gent espantada i amb moltes necessitats. Els mateixos soldats, els antics combatents, no tenen res per menjar i han de viure de la caritat que els dóna una població que, o bé està contenta amb el final de la guerra perquè han guanyat els seus i per tant aquells soldats són de l’enemic, o bé es considera perdedora i té por d’ajudar-los per si els consideren contraris al nou règim. Sense comptar que a ningú no li sobrava res després de tres anys de guerra. Als pobles per on passaven també hi havia misèria. Aconsegueixen anar-se acostant cap a casa, viatjant en trens carregats de soldats i civils. Tenen l’obligació de presentar-se en camps de presoners, on passen un temps, Maench serà a València, en un poble al nord de la capital. Allà, els oficials guanyadors han de comprovar que són soldats de lleva i els perdonen per haver participat a la guerra. De fet, no consten antecedents de cap dels nois de la lleva del 38 en els arxius de Guadalajara, ni pel què fa a la Comisión Central de Examen de penas, ni en batallons disciplinaris. [1] Després de passar unes setmanes en aquests camps, en condicions precàries, finalment, se’ls dóna un paper, una mena de llicència, que els permet tornar a casa.

[1] Segons documentació facilitada per Archivo General Militar de Guadalajara. Veure annex 7.3