La pregunta al voltant de la qual s’articula aquest treball és “Com va ser i què va representar la guerra per a uns joves catalans i per al seu poble?” focalitzant-la en els nois de la lleva del 38 del Pont de Vilomara i Rocafort i en els seus familiars. A partir d’aquí, s’ha realitzat una recerca relacionada amb aquesta població bagenca i que abraça des dels primers anys de la República fins a la immediata postguerra. Per a desenvolupar-la ha calgut en primer lloc, una contextualització global de l’època a estudiar, cercant entre els fets més importants ocorreguts a Catalunya en aquells anys, els que sembla van tenir una incidència directa en el Pont de Vilomara i Rocafort.

La principal tasca en aquest treball de recerca ha estat la recollida de dades a través de la bibliografia i d’entrevistes personals amb els protagonistes dels fets descrits. Per a fer aquestes entrevistes s’ha fet un guió genèric i un d’específic per a cada cas ja que cadascun dels entrevistats correspon a un perfil diferent[1]. El guió genèric es refereix a records d’abans i de després de la guerra mentre que l’altre variava en funció del rol representat per cadascú durant el conflicte. Així, a Francesc Maench, soldat de la lleva del 38 se li va demanar específicament per les batalles en què van participar ell i els seus companys, els llocs on es produïren, etc. En canvi a d’altres persones se’ls va demanar pels seus records a la reraguarda. Després va caldre confrontar aquestes dades, comparar-les i donar validesa a les que han pogut ser contrastades. Tot plegat ens dóna una visió de com es va viure des del poble aquest fet tan transcendental en la nostra història.

Després de fer una introducció històrica i per ajudar a contextualitzar els anys de la guerra, s’han fet breus descripcions del conflicte rabassaire i dels fets d’octubre del 34 perquè un cop esclata la guerra van tenir influència en les actuacions d’alguns ciutadans del poble. En el mateix sentit, s’ha observat la formació dels consistoris en aquests anys i les decisions que es van prendre a l’Ajuntament també perquè ens ajudin a entendre els fets descrits. D’aquesta manera, es constata que els assassinats que es produeixen al començar la guerra hi tenen molt a veure. Entre els entrevistats es remarca que van ser causats per enveges o per qüestions econòmiques però cal no perdre de vista que eren persones més o menys vinculades a grups polítics, per tant, la política en va ser la causa o si més no, el justificant.

Els combats i les batalles en què van participar els membres de la lleva del 38 han estat descrits acuradament per un d’ells i enriquits per familiars dels altres. S’ha explicat amb especial detall la seva participació a les batalles d’Alfambra i de Llevant, de les quals he pogut trobar força dades i anar-les contrastant. De tota manera, no s’han inclòs tots els detalls explicats perquè no es tractava de fer un enfilall d’anècdotes sinó de mirar de donar una visió de conjunt del què va suposar la guerra per aquests nois.

A l’hora de visualitzar com era la vida a la reraguarda s’han entrevistat persones que no van combatre (dones i nois més joves); també s’han utilitzat dades recollides personalment per l’autora a partir de records de familiars seus que van viure la guerra al Pont de Vilomara. Sobre la vida a la reraguarda Solé i Sabaté ha fet estudis complets i detallats que les aportacions dels vilomarencs corroboren.

La misèria en molts aspectes, que va patir el poble durant la guerra i la postguerra s’han intentat il·lustrar amb dades del registre civil. Gràcies a aquestes dades podem constatar que la malnutrició que patia la població es reflecteix en la mort de nadons que augmenta exponencialment a mesura que avança la guerra. Així, l’any 37 els 4 nadons morts són un 20% del total de nascuts aquell any, però el 38 són gairebé el 25% i el 39 el 30%. Però aquestes dades es poden valorar encara d’una altra manera: d’aquests 10 nadons, 4 són fills de refugiats de guerra que el poble havia acollit. Entre els 4 infants morts de 4 anys, 2 també són fills de refugiats.

Els combatents que van anar a la guerra i en van poder tornar –alguns d’ells tres anys més tard d’acabada per haver de complir el servei militar- no van tenir ganes de buscar-se complicacions. La situació del poble no havia canviat massa respecte a com estava abans de la guerra. En tot cas, havia empitjorat perquè la rancúnia i les ganes de venjança de la gent de dretes, feia que tothom anés amb compte per no ser denunciat. A més, les polítiques del nou règim imposat van canviar i, les seves prioritats, també. De fet, El Pont de Vilomara i Rocafort va viure en una mena de letargia durant molts anys, com d’altres pobles de Catalunya. El fet de ser un poble petit on tothom es coneix i on a més, tothom tenia molt clar a quin bàndol pertanyia cada família, fins i tot cada membre d’una mateixa família, les ganes de passar pàgina i, en la immediata postguerra, la necessitat de la pròpia supervivència i la por a les represàlies per fets (comesos o no) van causar en la població una mena d’abaltiment que va trigar anys a passar. El nou ordre sorgit com a conseqüència de la guerra es va mantenir fins a la transició cap a la democràcia, ja que el darrer alcalde franquista, Cosme Torras, era fill del Martí Torras, assassinat el 1936.

Malgrat el conformisme que forçosament havia de demostrar la població un cop acabada la guerra, és remarcable però, observar com els informadors han revestit d’una aurèola d’admiració alguns esdeveniments que no deixen ben parat el nou règim imposat. Per exemple, expliquen amb orgull com el poble va resistir dos dies més que Manresa l’entrada de l’exèrcit. I s’esplaien explicant les aventures del maquis per les muntanyes dels voltants. Possiblement, una vàlvula d’escapament davant tanta repressió.

Ha estat més difícil concloure les conseqüències que va tenir la guerra a nivell estrictament personal en el cas dels entrevistats; en tot cas podem dir que hi va haver dos tipus de perdedors de la guerra, amb causes i conseqüències diferents. D’una banda, hi va haver les persones que durant la guerra van sofrir persecució per la seva tendència dretana, de missa i que eren catalanistes, gent que no estava a primera línia, no ocupava càrrecs públics ni destacava massa en política, tot i que podia estar afiliat a un partit i participar en les activitats que es realitzaven al Casino[2]. Per resumir-ho, les persones que es mouen a l’entorn de la Lliga Regionalista. Aquestes persones, acabada la guerra no es van veure recompensades per les pèrdues sofertes, ni pels greuges rebuts, al contrari, pel fet de ser catalanistes, van ser malvistos i exclosos dels nous llocs de poder, i rebien la desconfiança dels poderosos per no abraçar a ulls clucs la nova ideologia imperant. D’altra banda, hi va haver la gent amb profundes conviccions d’esquerres i que durant els anys de la República i durant la guerra va lluitar per tirar endavant polítiques progressistes. Un cop acabada la guerra, aquestes persones van ser fortament represaliades, assassinades o condemnades a l’exili.

Val a dir que el volum de dades recollides és molt important i que en alguns moments ha generat l’anàlisi de temes paral·lels al principal però que degut als objectius d’aquest treball només es deixen apuntats. Per exemple, l’anàlisi de la vida dels refugiats al poble es podria considerar per a realitzar una altra recerca de la història local, així com l’exili de vilomarencs durant la dictadura. Més enllà d’aquestes noves possibilitats de recerca, voldria destacar el testimoni d’una persona que assegura que en el moment d’entrar l’exèrcit franquista al poble, es va afusellar un nombre indeterminat dels milicians que l’estaven defensant. Fins al dia d’avui no s’ha pogut contrastar aquesta informació amb cap altre testimoni oral ni escrit tot i que l’exactitud de la resta d’informacions que ha proporcionat aquesta persona fa que valgui la pena tenir-ho en compte i continuar la investigació per aquest camí.

Els màxims perdedors de la guerra, de totes les guerres, són els que hi deixen la vida i, entre aquests els que no tenen nom, els oblidats de tothom, els que ningú no recorda. No és un gran consol tenir una bonica tomba amb el nom gravat a la pedra, però formar part d’una fossa comuna en un cementiri oblidat, no deixa de ser, als nostres ulls occidentals, una doble mort. Des dels grecs, la nostra cultura honora els morts, la seva fama els sobreviu i són vius mentre algú els recorda. Per això s’ha tingut especial cura en detallar les víctimes que va causar la guerra, sempre que ha estat possible amb noms i cognoms. Si bé la majoria constava en registres del poble, ara s’han recollit i amb un doble sentit, d’una banda visualitzar-les i de l’altre retre’ls homenatge. Encara que més allunyat en el temps, el guàrdia mort pel maquis no deixa de ser una víctima més d’aquesta guerra, que també va ocasionar morts de manera indirecta, però ja és més difícil de constatar, els morts per tifus, per exemple.

Més enllà de conèixer l’afectació dels nois de la lleva del 38, s’ha volgut il·lustrar com era la vida del poble utilitzant aquestes dades quantitatives, recollides dels arxius, en un intent de donar una visió més de conjunt de la situació del poble. Les circumstàncies en què van trobar el poble en acabar la guerra els va afectar amb ells com als altres veïns i per això s’hi ha parat atenció.

La realització d’aquest treball ha de permetre donar a conèixer una part de la història del Pont de Vilomara i Rocafort que no havia estat estudiada de forma específica. De la mateixa manera, l’explicació d’una part dels fets bèl·lics viscuts per la lleva del 38 ha de permetre mantenir viu el seu record i relacionar els habitants de la petita població del Bages amb aquesta guerra que va tenir conseqüències més enllà d’Espanya, a nivell europeu. Els fets que aquí s’exposen no són nous en tant que van passar també a d’altres llocs, en tot cas el què s’exposa no deixa de ser una cosmologia per als seus protagonistes. Aquest treball només pretén ser una porta d’entrada que ajudi a estudiar amb més profunditat el tema de la guerra civil al Pont de Vilomara i rocafort.

[1] Veure model del guió a l’annex 7.5

[2] Local de referència de la gent de dretes abans de la guerra.