Les memòries de Victorià Martínez Rubio (Solsona, 11 juny 1912-Manresa, 10 maig 1997) són un compendi de vida ja des de cinc anys abans del seu naixement quan els pares i tres germans van emprendre el camí de l’emigració des de Reillo, un poble de la província de Cuenca, «d’un poble pobre, en el qual malvivien i malmenjaven, per això es van veure obligats a emigrar». Martínez Rubio va començar la narració el 15 de gener de 1985 i la va donar per acabada el 10 d’octubre de 1987[1]; estan dedicades a la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Manresa.
Les memòries tenen sis grans episodis vitals: 1. L’arribada familiar a Solsona; 2. La primera estada a Manresa; 3. Sallent: treball i descoberta del lleure relacionat amb l’esport; 4. La segona estada a Manresa i l’entrada amb entusiasme en el món del naturisme; 5. La guerra civil de 1936-39 i les seves conseqüències; 6. Retorn i vida familiar.
El matrimoni format per Pablo Martínez i Maria Rubio amb els tres primers fills nascuts a Reillo: Agustí, Antoni i Climenta va arribar a Solsona l’octubre de 1907 després d’un llarg viatge a peu i en tren que els va fer passar per València, Barcelona i fins Sant Vicenç de Castellet; el tram fins a Manresa de la línia del Nord estava fora de servei a causa de les inundacions del 12 d’octubre d’aquell any. Els Martínez-Rubio van fer a peu la seixantena de quilòmetres fins a Solsona. «Per fi, després de tantes dificultats i amargures, es van poder instal·lar en unes barraques que ells mateixos es van construir d’aquest manera començaren a viure amb penalitats però amb un xic més d’emancipació. Els jornals que guanyaven aleshores eren de 18 rals al dia, però ja es consideraven feliços, comparant com vivien al seu poble». L’any 1909 naixeria el penúltim dels germans, el Valentí i, «ja dintre d’un pis com les persones», l’11 de juny de 1912, el Victorià.
L’any sobre, la família es desplaçà a viure a Manresa, el pare, que al Solsonès havia treballat de boscater, ho faria de barrinaire en les obres de la línia del Ferrocarrils Catalans companyia on també començaren a treballar els fills grans, l’Agustí que seria maquinista de trens i l’Antoni que començaria de fogoner; l’única noia de la colla, la Climenta, treballaria en el tèxtil, en alguna de les fàbriques prop de casa. Vivien al carrer de Sant Bartomeu, en un pis amb un hort. Els dos menuts anaven a estudi a l’escola Sant Ignasi.
Va ser uns anys de descoberta de la ciutat; dels tres cines: el Modern, el Teatre Nou i el Conservatori; hi anaven amb la mare entre setmana al preu de 15 cèntims perquè els diumenges en valia 20; pel·lícules de cine mut i de visionats en capítols. «Entràvem al Conservatori, miràvem la sessió de tarda i guardàvem lloc a la barana del galliner, com se’n deia de dalt de tot, que era el lloc més barat. A baix, a les butaques hi anaven els rics ja que l’entrada costava 50 cts., nosaltres no podíem arribar-hi».
La promoció dins l’empresa ferroviària dels Catalans dels dos germans grans va dur la família Martínez-Rubio, l’any 1920, a Sallent on van viure als carrers Cos i Sant Esteve. La seva arribada va coincidir amb l’esclat dels esports d’aigua a Sallent de la mà de suïs-català Jordi Küng i Samuel (Lausana 1901-Llíria 1086).[2] L’any 1925, Küng i un grup d’entusiastes locals, entre ells un jove de tretze anys de nom Victorià Martínez Rubio, van convertir el tram de la Font Vella i el pont del batlle Otger, del riu Llobregat, en indret de pràctiques esportives. L’any 1926 van llogar el dipòsit d’aigua que regava els horts de Sant Antoni per a les pràctiques de natació i el 1928 impulsaven la primera piscina municipal. A Sallent, Victorià s’estrenà en el món laboral i encara sense tenir l’edat legal començà a treballar en la mateixa fàbrica tèxtil on treballava la germana i el pare.
Retornà a Manresa l’any 1927 que va ser el de les vagues i de les enredades laborals. Primer al cremallera de Núria on des del primer dia ja van endevinar que una cosa eren les promeses i l’altra la realitat: «Ens adonem que tot ha estat una ensarronada i mentre els altres es posen a treballar a pic i pala nosaltres emprenem la marxa de retorn a casa però no tenim diners. Jo sóc l’únic que tinc 25 ptes. i un cop comptat ens ve just per agafar el tren des de Ribes a Vic i amb el cotxe de línia de Vic a Manresa; ens hem d’esperar dues hores a Ribes pel tren, és l’hora de dinar, però tenim els cèntims justos per prendre un cafè, ahir al vespre no vam sopar, avui al matí tampoc hem esmorzat i ara no podem dinar». La segona fou al desmunt dels terraplens per a la construcció de les obres de les places alçades de Montserrat ideades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Tractes vexatoris i retenció d’una part del jornal fa que els Martínez-Rubio tornin a buscar-se la vida a Manresa. Finalment treballaran a una fàbrica de mosaics, als Dolors, i la germana a la Fàbrica Nova.
Serà en aquest moment en què el naturisme entrarà definitivament en la vida de Victorià. El seu germà Agustí du a casa unes revistes, es va engrescar «i va dir a la meva mare que volia fer vida vegetariana, llavors la mare va dir: “o tots, o cap” I d’aquesta manera tan senzilla es van tornar tota naturistes. Des d’aquest moment a casa no hi ha entrat més carn i és curiós ningú està malalt. Generalment a la vida naturista s’hi posen per malalties, nosaltres no, per curiositat». La dèria serà tan gran que l’any sobre es llancen a la fundació d’una colònia naturista a Torrent, País Valencià; viatge que faran en un carro tibat per un únic cavall; són cinc persones: el germà Antoni, la seva muller embarassada i amb un fill de quatre anys, el cosí Magí i el Victorià; el cavall el van batejar amb el nom de Xato.[3]
L’experiència va acabar com el rosari de l’Aurora el mes de març de 1929 després de quedar-se sense feina de paletes en una casa promoguda per un naturista barceloní de cognom Belauder i aixecada per un constructor de Terrassa de nom Llorenç Romeo. La gana podia més i retornen a Catalunya: «Un dia del mes de març ens acomiadem de tothom i agafem un vaixell perquè el tren és massa car, val 24 ptes. i en canvi el vaixell ens costarà 8 ptes, més 2 d’una cadira plegable […] Són les 7 del matí i ja és clar i podem divisar amb relleu el Castell de Montjuïc. Quina alegria ens dóna poder ser a Catalunya; quan el vaixell entra al port ja ens sembla que com uns altres, quina satisfacció ens dóna quan ja som a terra i sentim parlar el català».
Victorià Martínez entrà a treballar a l’òrbita dels fabricants Bertran i Serra, primer a les fàbriques dels Dolors i del Guix i després a la Fàbrica Nova. Sembla que va ser en aquest període del retorn que s’enamora de qui havia de ser la primera muller: Rosa Vilatimó i Grau,[4] teixidora d’ofici com ell, que moriria l’any 1937 després d’una operació de coll però molt afectada per la tuberculosi mentre Victorià era al front de guerra enquadrat en les files de l’exèrcit republicà.
El naturisme i la vida a l’aire lliure havia arrelat amb força en Victorià Martínez i un dia de lleure al Gorg Blau de la riera de Rajadell juntament amb altres joves que s’hi van trobar van decidir fundar la Societat Naturista de Manresa, era l’any 1932. Un Martínez exultant enumera algunes de les grans obres de la ciutat: el Sanatori de Sant Joan de Déu, el col·legi Renaixença o la piscina per a la pràctica de la natació. La colla de la Societat s’esplaien en excursions per diferents indrets de Catalunya. Per reblar el clau, Martínez treu un número alt en el sorteig de la lleva del 33 i és exempt de prendre les armes.
I s’esdevé l’anunci d’una tragèdia: «La meva muller se’m posa malalta i l’he d’hospitalitzar a Barcelona a l’Hospital de Sant Pau i li han pronosticat tuberculosi. Li he de tenir una temporada llarga fins que els metges em diuen que me l’emporti a casa perquè no té cura i tant pot viure un mes com un any, però que necessiten el llit per a una altra malalta que sí que té cura. Ja som a casa i passem el temps, sempre esperant el desenllaç que no arriba. He trobat un pis al carrer de Sant Fruitós que és on viu el meu germà Valentí, juntament amb la seva família. Ells viuen al primer pis i nosaltres hem agafat els baixos i sòtans. Ho hem fet conjuntament amb la Societat Naturista. Nosaltres tenim mig pis i la Societat l’altre mig i, a més a més, tots els sòtans, lloc que hem habilitat per un gimnàs i sala d’actes. Tot això ho inaugurem amb una obra escrita per la meva dona, obra que és de caire vegetarià i ens serveix, al mateix temps, per fer propaganda».
Al voltant del 19 de juliol de 1936 Victorià Martínez viurà un altre moment trist, la ruptura de la Societat naturista en dues entitats. L’original antimilitarista i la nova Societat de Naturistes Llibertaris partidaris d’incautar les propietats del fabricant Onofre Batlle a punta de fusell per a establir-hi l’entitat.
La guerra tardarà uns mesos a afectar personalment a Victorià Martínez que mira de nedar entre dues aigües: la dels que marxen al front tenint la seva edat i la dels que volen romandre antibel·licistes. Finalment “el què diran” pesa més i el dia 16 de novembre de 1936 marxa a una unitat d’Estat Català aquarterada a l’Ampolla i de la qual el seu germà Valentí és el cap polític; allà hi trobarà també altres manresans.
El diari de guerra de Victorià Martínez és similar a la resta de diaris de guerra però amb algunes peculiaritats. Marxa a la guerra per poder triar destí lluny del teatre d’operacions; és temps de milícies, tantes com sigles sindicals i de partits, i també d’una certa tranquil·litat a la rereguarda, fins i tot d’un cert ambient de vacances: «Al matí, després d’esmorzar i omplir la meva fitxa, els components de l’esquadra que m’ha tocat pugem a una barca de pescadors que ens porten a rem cap el far, on haurem de passar tres dies de vigilància. Jo estic content perquè això de la barca ja em va bé, m’ho prenc com si anés d’excursió per la costa».
Tot canvia després dels Fets de Maig de 1937 i la conversió de les milícies en unitats militars de l’exèrcit de la República. El 18 de juny surten de Salou. Martínez serà un soldat més de la 27 Divisió en la qual van quedar enquadrats una bona part dels soldats catalans. «Tot té una fi, sobretot el bo i a finals d’agost ens fan marxar ja cap al front, això és el que diuen. Ens fan pujar a uns camions molt grossos i emprenem la marxa cap a l’Aragó, a Monsó i a Barbastre […] Tornem a emprendre el camí i després de fer bastants quilòmetres ens descarreguen al Vedat de Zuera, un bosc molt gran que està tot ple de soldats i material de guerra, sobretot canons destrossats i cotxes abollats».
Les línies del front van i venen i s’ensuma la caiguda de Terol a mans feixistes i el tancament de Catalunya per la costa mediterrània de Vinaròs. Martínez serà allà, això sí, en una companyia, la 4, situada a la reserva, cosa que li evitarà, de moment, conèixer la guerra dins les trinxeres i darrera les filferrades. Serà a Velilla de Cinca on coneixerà la mort de la seva dona el 4 d’octubre i coneixerà també la cruesa i la nul·la humanitat de les decisions dels comandaments militars, també dels republicans: «Estant aquí m’he assabentat de la mort de la meva esposa Rosa. Es va fer operar del coll i com que ja estava delicada del pit no pogué refer-se i morí en plena joventut. Tan aviat he sabut la notícia de tant trista nova he demanat permís, però em diuen que no poden donar permisos perquè estem en guerra, així és que m’he de conformar amb tot el sentiment i esperar una altra ocasió, si és que la trobo.
[…] Un una altra ocasió ens fan anar a la meva esquadra a fer neteja del local que està ubicat al mando de la brigada. M’armo de valor i tinc l’atreviment de demanar al comandant un permís, encara que sigui curt, per poder venir a Manresa pel motiu que ja he dit. Tinc la sort de trobar-lo de bona lluna i accedeix a donar-me tres dies. Els agafo amb molt de gust i a l’endemà mateix agafo un camió fins a Lleida i un cop allí amb el tren arribo a Manresa el mateix dia. Un cop aquí, visitar la família i havent-me assabentat de tal com havien succeït les coses referent a la mort de la meva esposa, decideixo no passar els tres dies de permís sinó 15 dies pel meu compte. Ja sé que m’exposo a què em castiguin, però estic disposat a tot».
El 25 de gener és a Hinojosa de Jarque i els nacional s’emparen de Terol el 6-7 de febrer. «[…] ens porten amb camions cap un punt que se’n diu el Pla de Singra, prop de Santa Eulàlia. Hi arribem de nit i tot està tranquil però en fer-se de dia ja ens fan desplegar mentre avancem sense resistència per un pla, massa pla per poder-te amagar en cas de foc, la qual cosa no es fa esperar. A la que les nostres forces comencen a disparar les primeres canonades, nosaltres estem en un pla grandiós però en canvi l’enemic està sobre d’unes muntanyetes que aquí en diuen pujolets, des dels quals ens dominen per tots cantons de tal manera que quan ells s’adonen de les nostres pretensions no fan sinó defensar-se amb totes les avantatges possibles. No en tenen prou amb això i sobre nostre teníem contínuament 9 avions, els quals es dediquen a metrallar-nos descaradament».
«Estem al dia 25 de gener de 1938. Avui també serà un dia memorable ja que tot just apunta el dia ens tornen a fer desplegar i avançar altra vegada pel ditxós Pla de Singra que bé podríem titular el Pla de Sangrar per les immenses baixes que tenim».
El dia 27 de març, la unitat militar en la qual està enquadrat Martínez baixa fins a Vinaròs i passa al Principat: «Emprenem la marxa per la carretera de València a Barcelona i amb gran alegria comprovem que anem en direcció a Catalunya i amb gran gatzara cantem l’Emigrant però al revés o sigui a favor». Ja no es mourà de Catalunya: «Remuntem el riu Ebre per una carretera que puja per la ribera. Passem per unes hortes que en temps normal devien ser magnífiques, ara fan llàstima. Passem per Corbera i arribem a Flix, fem una parada per menjar una miqueta mentre esperem torn per travessar el riu amb una barcassa; després trobem unes colles de refugiats que abandonen els seus pobles fugint de les misèries de la guerra i qui sap on aniran a parar. La majoria són de Fraga ja que en l’actualitat hi ha una gran ofensiva per part dels fatxes en direcció a Catalunya». Bellpuig, Tàrrega, Balaguer, Butsenit, Montgai… seran noms propis que l’acompanyaran per sempre més. Prop de Vallfogona de Balaguer, el 13 d’abril de 1938, serà ferit de bala quan intenta rescatar el capità de la companyia que ha caigut també ferit dins una sèquia. Vindran dies de recuperació a Montserrat, convertit en hospital de sang.
De Montserrat al Front de l’Ebre, la guerra en tota la seva cruesa, malgrat que la sort l’acompanyarà al situar-lo en una companyia de reserva que de res servirà perquè no hi haurà a qui substituir atès que l’exèrcit republicà es retira “cames ajudeu-me”: «Dia 30 de desembre. Són les 4 del matí i tenim un fred que ens mata, ens fan alçar i som-hi!, altra vegada a caminar, ens diuen que hem d’ocupar una posició abandonada i passar per un lloc molt dolent que l’enemic ens veu i ens dispara. Sentim les bales molt a prop fins que una m’ha travessat la guerrera i el macuto, lloc on portava una cantimplora plena d’aigua i s’ha rebentat mullant el company que manava al darrera. Ara tenim una desbandada de salvi’s qui pugui! Els oficials en lloc de deturar-nos són els que corren més que ningú. Com som a la nit ens tornem a trobar tots plegats, més que res perquè ens donin el sopar i demà ja veurem».
S’acosta el moment de prendre una decisió: deixar la guerra. Victorià Martínez i altres soldats formen un grupet de sis soldats que cerquen la manera de sortir-se’n. Arribaran a Cervera, les Oluges i Calaf; entraran i sortiran d’unitats militars, ningú no els té controlats mentre duguin l’uniforme republicà i l’arma reglamentària. Així arribaran al Bages: Súria i Balsareny on els encerclaran per primera vegada els nacionals; és el 28 de gener de 1939. «Caminem de pressa en vers Balsareny, ens fan travessar el riu Llobregat per la carretera d’Avinyó, llavors riu avall per la carretera fins que arribem a un lloc on ens reben a trets. Retirada genera, salvi’s qui pugui! Tornem riu amunt fins una vaguada davant mateix del castell de Balsareny. Hi passem el dia amagats entre els matolls i mirant com l’enemic ocupa el castell i com estan emplaçant les metralladores als llocs més apropiats».
Camina que caminaràs passen pel Lluçanès i reben l’aixopluc d’algunes masos. Passen al Ripollès: «Dia 29 de gener. Ens aixequem de matí i hem de marxar tot seguit perquè no ens atrapi la tropa, durant la nit n’han passat vàries i això vol dir que s’ha fet retirada, Caminant, caminant passem per un poble anomenat Sant Boi de Lluçanès, travessem unes muntanyes i arribem a Sant Quirze de Besora. Sopem en una casa amb una gent molt bona que ens donen una truita i un got de llet». I sospesen, ara sí, lliurar-se als nacionals. Destrueixen l’armament; sense armes, ningú de les masies ja no els farà cas. El dia 6 de febrer de 1939 es lliuren a l’alcalde de Torelló. Enviats a Vic, comença el pas per les dependències dels guanyadors: «Entrem a l’oficina en la qual hi trobem la guàrdia civil. Malament, feia molt temps que no els vèiem i ens dóna una mala impressió al començament i, efectivament, ja ens tracten malament i ens prenen els pocs cèntims que teníem amb l’excusa que ja no caldran, però de moment ells se’ls queden». De Vic a Manresa possiblement per anar a Saragossa. Una parada a la seva ciutat, fa decidir a Victorià Martínez, escapar-se. Va a parar a casa del seu germà Agustí on passa deu dies. El dia 18 es presenta a la comandància i resta empresonat a la caserna del Carme dos dies. Trasllat a Igualada on els nacionals han improvisat un camp de concentració amb unes 3.000 presos amuntegats. «[…] L’organització és mol dolenta, de moment no tenim lloc fixe. Si t’aixeques d’on estàs assegut o tombat, ja no tornes a trobar el mateix lloc. L’aigua és escassa, disposem d’un pou però sense galleda per treure l’aigua. Entre cordills i betes d’espardenyes lligades a un pot vell de conserves podem treure la poca aigua que necessitem […]».
A Igualada hi estarà fins el 25 d’abril gràcies als avals. El retorn a la vida manresana, serà tranquil; reingressa a la Fàbrica Nova: «Tan aviat estic a casa reposo dos dies i tot seguit em presento al director de l’empresa on treballava, Fàbrica Nova, i amb despit té les penques de preguntar-me de quin color torno. Jo li contesto que torno del mateix color però ple de nafres. Tot seguit em diu que si vull treballar ja puc començar demà mateix, així és que torno a fer vida amb normalitat». I recomença la pràctica esportiva en el bàsquet i en l’atletisme; el 1940, aconsegueix ser campió de Catalunya de salt de llargada amb 6,09 metres de salt. Aquell any es casa amb la segona muller, Adelaida Viñals i Rosals, i reprèn les activitats naturistes.
El 1943, neix la primera filla, Elisabet Martínez i Viñals. Pel nom de la nena, Victorià s’enfrontà al capellà: «ja que ens diuen que és un nom estranger. Però jo m’hi quadro i els dic que si no li posem aquest nom no la bategem». L’any 1952 neix el segon fill, l’Albert. A Victorià li barrina pel cap muntar un negoci relacionat amb la pràctica del naturisme i de les fontades i demana un préstec al banc per fer un berenador a la riera de Rajadell; l’invent durarà 18 anys.
Les memòries de Victorià Martínez acaben amb la mort del seu fill atropellat a Sabadell mentre anava a buscar el cotxe que tenia estacionat a prop d’on l’equip de natació de Vic que ell entrenava havia disputat unes proves. El dolorós i profund canvi de la situació familiar ja que deixava esposa i tres fills petits, l’obligà a fer un gir en les seves activitats que es van centrar en la família i més endavant en l’animació de la Coordinadora de Jubilats de Manresa i de l’Associació de Veïns de la Plaça de Catalunya, el seu barri.
