De Reillo, Cuenca, a Solsona

«A l’octubre del 1907, els meus pares que són de Reillo, un poble de la província de Cuenca, venien junt amb tres fills a Catalunya a treballar contractats per anar a tallar boscos a Solsona, o sigui, que eren emigrants. Com es comprendrà procedien d’un poble pobre, en el qual malvivien i malmenjaven, per això es van veure obligats a emigrar».

«Varen tenir moltes dificultats durant el viatge, ja que les comunicacions entre Cuenca i València eren molt mermades, van haver de fer molts quilòmetres a peu fins el primer poble que tenia ferrocarril, aquí ja amb tren, el viatge va ser millor, encara que només van poder arribar fins a Sant Vicenç de Castellet degut a una gran riuada que va destruir trossos de carretera i es va emportar alguns ponts.

Així és que des de Sant Vicenç fins a Solsona, que era el seu destí, ho hagueren de fer caminant, només eren 70 kms».

«Per fi, després de tantes dificultats i amargures, es van poder instal·lar en unes barraques que ells mateixos es van construir, d’aquest manera començaren a viure amb penalitats però amb un xic més d’emancipació. Els jornals que guanyaven aleshores eren de 18 rals al dia, però ja es consideraven feliços, comparant com vivien al seu poble».

«Més endavant, l’any 1912, i ja dintre d’un pis com les persones, vaig venir jo i em posaren Victorià i és a partir d’aquí on comencen les memòries.

Des d’ara la família està composta per set membres: cinc homes i dues dones».

 

Trasllat a Manresa, una crònica de la ciutat

«Faltant poc per tenir jo l’any d’edat, marxem de Solsona cap a Manresa, ja que havien començat les obres del ferrocarril de Manresa a Barcelona dels Ferrocarrils Catalans, com que aquí els jornals ja eren més grossets, 5 ptes. els peons i els barrinaires com el meu pare ja guanyaven 6 ptes., això ja era una altra cosa».

«El que jo recordo de més antic de la meva persona és que anava en una espècie de guarderia al mateix edifici de l’hospital de Sant Andreu, un de tants dies em vaig cagar a les calces, degut a això, em van ficar en un safareig molt gran que era el que feien servir per rentar roba a l’hospital: jo devia tenir 5 o 6 anys d’edat».

«El meu germà Agustí ha pogut entrar a treballar de recorregut als Ferrocarrils Catalans, la seva missió és repassar les rodes del tren, que no els falti oli, és una feina responsable. L’altre germà Antoni treballa de peó en diferents feines. La germana Clementa, encara que jove, treballa en una fàbrica de filats prop de casa. Els dos més petits seguim anant a l’escola de Sant Ignasi».

«Per aquells anys, me’n recordo que si fos ara, ja havia fet la seva presentació el cinema, un cine mut amb títols per poder seguir la història; com que en aquells temps hi havia molts analfabets, l’un havia de llegir per l’altre, o sigui, que qui sabia llegir, s’hi anava tot sol i no ho havia d’explicar a l’altre, s’avorria. Acostumaven a fer unes pel·lícules d’episodis que no s’acabaven mai, i així, tota la setmana es discutia com en sortiries… era molt emocionant.

A Manresa hi havia tres sales on es projectaven pel·lícules: al cine Modern, al teatre Nou que també feien teatre i al Conservatori on feien sessions de varietats.

Els dos germans petits anàvem amb la meva mare i per 5 cèntims entràvem tots tres; això ho feien el dijous; els dissabtes i diumenges ja era diferent, per 20 cts. Entràvem al Conservatori, miràvem la sessió de tarda i guardàvem lloc a la barana del galliner, com se’n deia de alt de tot, que era el lloc més barat. A baix, a les butaques hi anaven els rics ja que l’entrada costava 50 cts., nosaltres no podíem arribar-hi».

«Els altres germans com eren més grans ja anaven pel seu compte i el meu pare que era molt especial i “corrido” anava per les seves voltant pels cabarets. A l’estiu ens feien cinema a la plaça de Sant Domènec, a l’aire lliure, la pantalla estava situada al terrat de Cal Jorba, una magatzems molt grans que hi podies trobar de tot. El mal era que havíem d’estar a peu dret i amb el cap enlairat per poder veure el cine bé».

«Estem ara a 1920, el meu germà gran, l’Agustí, després d’acabar la mili, que la va fer a ferrocarrils a Oviedo (Asturias), resulta que el van fer maquinista i es dóna la coincidència que han traslladat el dipòsit de màquines a Sallent i és destinat a treballar allà, poble situat a 14 Kms, de Manresa en direcció a Berga. Així és que anem tota la família a viure a Sallent, l’altre germà, Antonio, també entra de fogoner al mateix ferrocarril, el meu pare comença a treballar en una fàbrica de filats i teixit a fregar ferros d’unes contínues que munten de nou. A la meva germana Clementa és filadora a la mateixa fàbrica i els dos petits, com és natural, ens posem a estudiar en un col·legi estatal».

 

Els primers contactes amb l’esport: waterpolo al riu Llobregat, a Sallent

«També he entrat en un club de natació, que són excursionistes i m’ho passo d’allò més bé. Aquest club és degut a que aquí a Sallent estan muntant una indústria nova, una fàbrica de culleres d’alpaca i ha vingut un tècnic suís a muntar-la i a posar-la en marxa, ell és qui ha despertat l’afició de l’esport de l’aigua; s’ha començat fent partits de waterpolo al riu, davant mateix de la fàbrica i de mica en mica s’ha anat incrementant de tal manera que s’han vist obligats a llogar una bassa d’aigua que servia per regar els horts i habilitar-la com a piscina per fer-hi també cursets de natació. Jo ja he après a nedar i també m’hi he comboiat, per tant ja tinc una cosa més per divertir-me; a més, també va bé per cultivar el cos amb la cultura física».

«Aquí en aquesta vila, tot i la meva joventut, hi he disfrutat moltíssim, és a dir, en tots els conceptes; llocs d’excursió, una infinitat i amb uns itineraris molt bonics, per exemple, tenim la font de les Tàpies, lloc de trobada de molta gent, juguem, ballem i també, per què no? menjar-hi unes bones costelles a la brasa. També recordo amb molta il·lusió la torre de Castellnou de Bages, la qual té una vista admirable, també la muntanya de les Forques, a més a prop del poble i no oblidem el Puigbò, la font de l’Ou i el turó del Cogulló on s’han trobat restes d’altres generacions antigues».

 

Les vagues s’afegeixen a la precarietat laboral estructural

«La meva mare a resultes d’unes cremades que es va fer a les cames en caure-li una olla d’aigua bullint li han quedat plenes de llagues que la fan patir molt. També el meu pare per culpa d’unes varius a les cames se li han llegat i no pot treballar. Ara, degut això, les coses no ens van gaire bé, però ho hem de passar com sigui. Menys mal que el meu germà Agustí fa de maquinista, per tant ja guanya més sou. La meva germana ha entrat a treballar a la Fàbrica Nova i també està més segura».

«També ens trobem en època de vagues i es pot dir que estem més temps de vagues que treballant. Aprofitat aquest fet ve un enginyer al sindicat i ens contracta per treballar a Núria, ens diu que així podrem aguantar més temps la vaga i nosaltres com borregos ens deixem engatussar, estem a 1927 i a Núria estan construint el ferrocarril de Cremallera per pujar a la muntanya des del poble de Queralbs. Ens porten amb autocar de Manresa a Queralbs. Ens han promès guanyar 7 ptes. diàries, lloc per dormir i un economat on trobarem de tot per fer-nos la vida nosaltres; tot són protestes i negociacions i a la fi ens convencen perquè pugem a dalt, amb moltes promeses, aprofitem el tren tot el tros que ja està fet i la resta fins a dalt ho hem de continuar a peu per un camí de cabra que és el que fan els pelegrins que van a Núria perquè no hi ha cap carretera. Bé, ja som a Núria i ens porten a un cobert perquè hi passem la nit, aquí són molt fredes. Tot mirant per un forat que nosaltres fem servir de finestra veiem que puja pel camí un mul carregat amb mantes; quan arriba ens en donen una a cada un i ja podem passar la nit. El terra on tenim els peus és de fusta, a sota hi tenim vaques, com que hi ha moltes esquerdes, puja una flaire no massa agradable, però també escalfor».

«Ens adonem que tot ha estat una ensarronada i mentre els altres es posen a treballar a pic i pala nosaltres emprenem la marxa de retorn a casa però no tenim diners. Jo sóc l’únic que tinc 25 ptes. i un cop comptat ens ve just per agafar el tren des de Ribes a Vic i amb el cotxe de línia de Vic a Manresa; ens hem d’esperar dues hores a Ribes pel tren, és l’hora de dinar, però tenim els cèntims justos per prendre un cafè, ahir al vespre no vam sopar, avui al matí tampoc hem esmorzat i ara no podem dinar».

«Un altre enginyer, ara de Montserrat, ens torna a enganyar, prometen l’”oro y el moro”; les necessitats són tantes que hi tornem a caure. Aquesta vegada també hi ve el meu pare i el meu germà Antoni que encara no té feina; ens facturen amb el tren fins a Monistrol i aquí sí que hem de pujar a Montserrat a peu. Després de dues hores de pujada arribem a dalt, ens fitxen i ens porten a dormir a la casa dels pobres. Tot és fosc i per llits uns catres plens de porqueries. El meu germà i jo decidim no quedar-nos-hi. El meu pare, degut a les cames ferides, s’hi ha de quedar a la força. Amb el meu germà acordem baixar fins a Monistrol a sopar i a dormir en un hostal. Hem de pujar i baixar cada dia, però com que no tenim calers, hem de deixar un paraigua per penyora fins el dia del cobrament.

Bé, ja som al treball, al costat del Monestir hi ha un gran desmunt de terra i ho hem de treure perquè hi volen fer un gran pàrquing i una plaça a sobre. La nostra missió és estovar la terra i pedres amb un pic i carregar-ho en unes camionetes que són les primeres que veiem de bolquet, o sigui, que només hem de carregar-les ja que per buidar-les aixequen el bolquet i es descarreguen soles. Al cap d’un moment de treballar, trobo que l’americana em fa nosa i me la trec, al mateix temps m’arremango la camisa per estar més còmode i ja sento que l’encarregat em crida dient-me que em posi a la feina, jo m’excuso dient que ho faig per treballar més a gust. Llavors, des d’una envestida em crida l’enginyer de l’obra i diu: ¡eh, rubio, a cobrar! O sigui que em despedeix. Sort que els treballadors es revolucionen dient que si jo no treballo, plegaran tots. L’enginyer ara no té alternativa i han d’afluixar dient: “está bien, que se quede pero que no conteste”.

Som divendres i treballem fins dissabte i quina és la nostra sorpresa quan veiem que ens retenen un dia de sou, allò és el que ens fa decidir d’engegar-ho tot a passeig i demanem el compte i ens despedim. Això és com si treballéssim en un penal i som uns quants que abandonem la feina. Quan som a baix a Monistrol, anem a recollir el paraigua i a pagar l’import de l’hostatge i tornem cap a Manresa amb la cua entre cames, com vulgarment es diu».

 

Vegetarians i pioners del naturisme. Una aventura valenciana

«Tot això va començar quan a l’Agustí algú li va donar una revista de vegetarians, es va engrescar i va dir a la meva mare que volia fer vida vegetariana, llavors la mare va dir: “o tots, o cap” i d’aquesta manera tan senzilla es van tornar tots naturistes. Des d’aquest moment a casa no hi ha entrat més carn i és curiós ningú està malalt. Generalment a la vida naturista s’hi posen per malalties, nosaltres no, per curiositat».

«La nostra família som una mica aventurers i se’ns passa per la barretina de comprar uns terrenys a València perquè una agrupació de naturistes de Barcelona se’l ha acudit de formar una colònia naturista en plena natura.

Així és que un bon dia d’abril carreguem el carro de mobles i amb el “Xato” que és el cavall, l’Antonio, la seva esposa amb un fill de 4 anys, estant embarassada d’un altre, el meu cosí que es diu Magí i un servidor, després d’acomiadar-nos de tota la família, emprenem la marxa vers el desconegut plens d’entusiasme i pocs calers (50 ptes.). Cinc de colla amb un cavall i a peu. El carro és amb vela i el tenim arreglat de manera que traient del damunt un matalàs i un somier, a la nit podrem dormir a sota el carro el meu cosí i jo i a dalt al matalàs hi ha lloc pel meu germà, la seva dona i el nen».

«I finalment, arribem al destí (Torrent), després de caminar 11 dies … Ja estem aquí però ara ve el bo. No tenim ni pis ni feina, per tant hem de quedar-nos a dormir a sota d’un pont per esperar l’endemà per buscar pis en primer lloc; passem la nit esperant que sigui l’última en aquestes condicions. De matinet, el meu germà i la seva dona es fiquen al poble a buscar, mentre el meu cosí, el nano i jo guardem el carro. A migdia venen a dinar i encara no han trobat res. A la tarda tornem a marxar i quan venen cap al tard estan de la mateixa manera, però que estan amb tractes amb un procurador que ens ha donat una esperança.

Ens disposem a passar una altra nit a la serena quan de sobte se’ns presenta el procurador dient que ja tenim pis; ¡Al·leluia! Però hem de pagar 45 ptes. que és l’import d’un mes de lloguer a l’avançada. Mirem els pocs recursos que ens queden i ens adonem que els tenim per poder-lo agafar. Estem contents i esperançats perquè ja tenim un mes per estar a aixopluc».

«Passem el dia visitant els altres amics que també tenen la intenció de formar la colònia naturista. N’hi ha uns que ja han començat les obres i aquests són els que han d’ajudar a donar-nos feina i avançar-nos calés per a subsistir nosaltres. Estem de sort, ahir no teníem pis, ni feina, ni calés i, en canvi, avui ens podem considerar feliços».

«Alguns diumenges anem d’excursió a Picassent, un poble de pagès on els paletes pels quals treballem s’hi construeixen una casa i a més tenen bastanta terra; s’hi ha fet també un pou d’aigua amb un gran dipòsit per fer-hi regadiu i nosaltres el fem servir de piscina. A més de dos fills tenen també dues noies com nosaltres i una altra que és subnormal i la tenen sempre fent vida en un cobert junt amb el bestiar, és una cosa que nosaltres no l’entenem gaire. Però no hi fem comentaris».

«Passat l’estiu la cosa es complica. La casa està ja avançada i hi sobra gent. Se’m queden a mi i el meu cosí es queda parat … Passem un temps una mica magre, doncs l’única setmana segura és la meva. Però amb 36 ptes. a la setmana i 5 de colla, el que està a punt d’arribar, el cavall i el lloguer del pis, estem com si féssim règim».

«Ha vingut un altre colono que és vidu amb un nen de pocs mesos. Se’ns posa a casa i ens ajuda, almenys la meva cunyada tindrà feina. També venen els meus pares, doncs la meva mare està malalta i compten que aquí es posarà bé; o sigui, que estem ben arreglats»

 

Tocar de peus a terra

«Al final jo he de prendre una determinació per poder sortir del pas i escric una carta al meu germà Agustí explicant-li la nostra situació ja que ells es pensaven que aquí estàvem tan bé i, és clar, ja anaven facturant gent cap aquí».

«Un dia del mes de març ens acomiadem de tothom i agafem un vaixell perquè el tren és massa car, val 24 ptes. i en canvi el vaixell ens costarà 8 ptes., més 2 d’una cadira plegable … Ho passem bé entre resseguir la coberta i córrer el vaixell de dalt a baix. També viatgen una colla de soldats amb permís i es passen la nit fen broma. Però noi quan passem pel dret de la desembocadura del riu Ebre, el vaixell sembla una closca de nou, em sembla que no queda ningú sense marejar-se. Amb poca estona queda el terra del vaixell brut que fa fàstic, tot plegat un desastre; poca cosa dormim i desitgem arribar a Barcelona per acabar amb aquest turment. Són les 7 del matí i ja és clar i podem divisar amb relleu el Castell de Montjuïc. Quina alegria ens dóna poder ser a Catalunya; quan el vaixell entra al port ja ens sembla que com uns altres, quina satisfacció ens dóna quan ja som a terra i sentim parlar el català».

«Som a l’any 1929 i s’ha inaugurat l’Exposició Internacional de Barcelona. Deixem el bagatge a l’estació del Nord on a consigna ens el guarden fins que hi tornem la tarda i ens n’anem a veure l’Exposició que està instal·lada al Parc de Montjuïc. És una cosa fantàstica de llum i color, llàstima que el cap ens dóna voltes encara de resultes del mareig i ens sembla que totes les cases i carrers ballin al nostre voltant, per això no podem gaudir tot el que voldríem».

«Ara tinc una mica de sort doncs a la fàbrica dels Dolors, de teixit, falta un home que està malalt i es cuidava de treure les peces de roba que sortien dels telers. Les dones, teixidores, porten quatre telers, cosa que és antireglamentari, per tant no es poden entretenir gens. Jo em passo el dia caminant, portant peces d’un lloc a l’altre; és bastant cansat, però s’ha de fer.

Passem l’hivern d’aquesta manera però el 14 d’abril de 1931 tenim eleccions i guanyen els republicans, cosa insòlita, però és així. Per tant, els obrers sortim guanyant en tots els sentits. Conseqüència: que a la fàbrica on treballo treuen els telers i torno a aquedar sense feina, però degut a la república no m’acomiaden; em posen amb les nuadores per arreglar-les-hi les eines. Poca feina, encara que dura poc. Em traslladen a la fàbrica del Guix que és del mateix amo, a trinxar telers, els quals ja són vells que no els rendeixen. Hi treballo uns dies però es veu que estan reorganitzant tota la indústria i em porten a la Fàbrica Nova, la fàbrica de filat i teixits més gran de Manresa».

«Per aquests temps m’enamoro d’una noia teixidora que em cau bastant bé. És una noia sense mare i el seu pare és a França; ella viu a casa d’una tia en una casa sobre mateix de l’Ateneu».

«Em va passar una cosa molt curiosa doncs la xicota em diu que he d’anar a formalitzar el festeig a casa de la seva tia. Quedem per anar-hi a l’endemà i… no sé com presentar-m’hi. Dono uns quants tombs per diferents carrers i per fi veient que l’hora es passa prenc una determinació. Pujo l’escala corrent i quan arribo al replà, toco tot seguit el timbre ja que si no ho faig així, segurament em tornaria enrere; però ja està, obren la porta i jo vermell com un pebrot, m’anomeno i demano permís per entrar. El gel ja estava trencat. La seva tia, després de fer-me vàries preguntes que deuen ser les rutinàries, ja ens dóna permís per festejar i a partir d’aquí ja em tens lligat amb aquesta família per sempre més. Anem al cine, al ball i a tots els llocs acompanyats de la tia, menys mal que sempre tenim una escapada i passem el temps d’aquesta manera».

«Estem en plena República i es comencen a fer algunes obres d’importància com el Sanatori de Sant Joan de Déu, fet especialment pels infants que tenen problemes físics, també el col·legi Renaixença, gran i espaiós per jugar-hi, així com un bon pati. I si més no, una piscina per banyar-s’hi i practicar la natació. Tot seguit m’hi apunto fent-me soci per practicar aquest esport que és una de les activitats que sempre m’ha agradat».

 

Neix la Societat Naturista de Manresa durant un bany al Gorg Blau

«Un diumenge anem a passar el dia al Gorg blau, lloc ideal per banyar-nos a la Riera de Rajadell, el meu germà Agustí, la seva dona i jo i allí ens trobem amb cinc home més que, per casualitat, també hi han acudit. Entrem en conversa i es dóna el cas que també són entusiastes del naturisme. No cal dir que això ens proporciona una gran alegria i passem la resta del dia discutint la probabilitat d’organitzar-nos i fer propaganda tots plegats per fer una vida vegetariana. Quedem entesos per trobar-nos en una reunió i ho fet a casa del meu germà i des d’aquest dia queda constituïda la primera Societat Naturista de Manresa. De moment, comencem amb 15 socis, però de mica en mica, anem creixent gràcies a les excursions i a la nostra joventut ja que ens dediquem en cos i ànima a fer esport. Sortim tots els diumenges i dies festius, el que més ens interessa són els rius i les rieres. També la platja a l’estiu, com que tot sabem nedar ens ho passem molt bé. També unes vacances, decidim passar-les a la Costa Brava. Són unes vacances plenes d’aventures per fer-les més agradables».

«Amb els companys de la Societat Naturista ens dediquem amb tot l’entusiasme a fer excursions cada diumenge, ja tenim més adeptes i fem una bona colla. També tenim bones relacions amb d’altres societats i podem fer unes excursions de torna visita. També intentem fer nudisme encara que ens costa una miqueta perquè no estem acostumats a fer-ho, però de mica en mica anem agafant pràctica. […] Estem molt ben organitzats i cada vegada tenim més adeptes. Ens sentim valents per organitzar qualsevol acte o festa que serveixi per distreure’ns i conservar la salut. Som uns fanàtics de la Natura i aprofitem els moments per disfrutar d’ella i ens ho passem, molt bé».

 

La Rosa Vilatimó i Grau, la primera muller

«Van passant els anys i les novetats: resulta que m’he de casar! Perquè la meva xicota ha fugit de casa, té por de perdre’m, com que jo no vull deixar de fer excursions dels diumenges i la seva tia no la vol deixar venir, ha pres una greu resolució i marxa de casa. De moment es posa a dispesa a casa del meu germà Agustí, però passa el temps i com que jo no he anat a la mili, no tenim altre remei que casar-nos. Per casualitat hem trobat un pis damunt mateix d’on viuen els de casa. Passa el temps i tot va bé fins que comencen a sortir pegues».

«La meva muller se’m posa malalta i l’he d’hospitalitzar a Barcelona a l’Hospital de Sant Pau i li han pronosticat tuberculosi. Li he de tenir una temporada llarga fins que els metges em diuen que me l’emporti a casa perquè no té cura i tant pot viure un mes com un any, però que necessiten el llit per a una altra malalta que sí que té cura. Ja som a casa i passem el temps, sempre esperant el desenllaç que no arriba. He trobat un pis al carrer de Sant Fruitós que és on viu el meu germà Valentí, juntament amb la seva família. Ells viuen al primer pis i nosaltres hem agafat els baixos i sotans. Ho hem fet conjuntament amb la Societat Naturista. Nosaltres tenim mig pis i la Societat l’altre mig i, a més a més, tots els sotans, lloc que hem habilitat per un gimnàs i sala d’actes. Tot això ho inaugurem amb una obra escrita per la meva dona, obra que és de caire vegetarià i ens serveix, al mateix temps, per fer propaganda».

 

Diari de guerra

Esclata la guerra civil

«El dia 19 de juliol és diumenge i, com sempre, ens n’anem a la riera a passar el dia però ¡ha! aquest dia no és com els altres, ja no resulta tan bonic doncs gairebé tot el dia es parla del mateix, o sigui, de la revolta. Els més joves no entenem gairebé res, a nosaltres no ens interessa la política, només volem viure bé, en pau i dedicar-nos a fer esport en plena natura, però s’hi emboliquen tots. N’hi ha uns quants que tan bon punt arriben a Manresa en finalitzar l’excursió, ja van als sindicats i centres polítics a buscar armes i a posar-se al mando dels revolucionaris manresans i així, d’aquesta manera, ens veiem involucrats amb una guerra civil que ens portarà molts mals de cap a més de molts morts».

«Degut a la revolta, també passa una cosa que si no fos una revolta potser no hauria passat. Els que componem la Societat Naturista, que som una bona colla, no hem tingut mai la més petita ocasió de discutir-nos, però ara, degut a això ja hem topat. Uns quants han proposat incautar-se de la casa i finca del Sr. Onofre Batlle, un manresà, persona rica i de dretes declarades, els altres no hi estem d’acord i, per tant, tenim una assemblea per discutir l’assumpte. Ho fem al local social, quina no seria la nostra sorpresa en veure que ells venien amb les armes als dits.

Ens expliquen els seus propòsits, les seves intencions, volen formar una nova Societat amb un nom revolucionari. Nosaltres, com és natural, no hi volem prendre part, els diem que els nostres principis i les nostres idees no ens permeten d’apoderar-nos d’una propietat que no és nostra i encara més haver-la de guardar amb les armes. Resultat: que la Societat Naturista formada amb tanta il·lusió, queda partida. Nosaltres quedem tal com eren i els altres se separen i formen una Societat de Naturistes llibertaris».

«El cas és que van augmentant els hospitals i cada vegada som més pocs els que no volem anar a la guerra. Ara marxen uns quants companys nostres cap al front d’Aragó. Els anem a acomiadar a l’estació on s’ha ajuntat molta gent. La situació es va agreujant i la gent ens comença a mirar malament, és a dir, que en lloc d’estar contents perquè no ens agrada la guerra, ens miren de reüll i a cada moment ens pregunten: ¿encara no marxeu? Fulano ja és fora, sotano també, més ben dit, a la fi ens obligaran a marxar, jo vaig aguantant perquè la veritat, la idea d’anar a fer la guerra no em sedueix, no la sento, sóc pacífic. Però estic veient que un dia o altre ho hauré de fer ja que passo pel carrer gairebé he d’acotar el cap avergonyit».

 

Marxa cap al front

«El dia 1 de novembre és un dia assenyalat doncs han donat l’alarma que l’enemic havia desembarcat a Roses, a la costa catalana. Mentida, tot ha estat una enganyifa perquè tots els partits polítics traguessin les armes i sortissin voluntaris per anar a la costa. Així ho fa el meu germà Valentí que amb els d’estat Català van a parar a l’Ampolla, un poble de pescadors de la província de Tarragona. El dia 16 de novembre ve de permís i em convenç perquè marxi amb ell. Així ho faig ja que d’altra manera també hauria de marxar cridat per la meva quinta. A més, de moment, a la costa no hi ha el front encara. M’acomiado de la família, de la meva dona, que cada vegada està més malalta i marxo a la Casa del Poble on em donen l’equip i tot seguit, junt amb el meu germà marxem amb tren cap a l’Ampolla, on arribem de matinada».

«La caserna està a l’edifici que era la rectoria. És una casa gran de dues plantes amb un pati al darrera pel qual hi entra la llum i el sol de la tarda … En aquesta caserna tot es compon de voluntaris de l’Estat Català. Hi ha gent de Cardona i de Manresa, hi ha un cap polític i un cap militar. Al matí, a l’hora d’esmorzar em presenten i tinc una gran alegria, uns quants soldats ja coneguts de Manresa els quals, de moment, em miren amb recel ja que sóc el germà del cap polític, però aviat s’adonen que sóc un soldat més i ja m’agafen confiança».

«Al matí, després d’esmorzar i omplir la meva fitxa, els components de l’esquadra que m’ha tocat pugem a una barca de pescadors que ens porten a rem cap el far, on haurem de passar tres dies de vigilància. Jo estic content perquè això de la barca ja em va bé, m’ho prenc com si anés d’excursió per la costa».

«Aquí vivim en plena natura i la nostra feina és ben poca. Poem fer la vigilància completament usos. De dia ens dediquem a buscar ous de gavina, ja que aquests ocells ponen en un forat que fan a la sorra i els coven de nit perquè de dia ja ho fa el sol. Portem una galleda amb aigua i quan trobem un niu, fiquem el ous dintre i si s’enfonsen és que són bons i si floten és que ja són covats i els tornem a deixar. Amb aquests sistema un dia em vaig menjar una truita de 70 ous, que si fa no fa ve a ser com una truita de 3 ous de gallina normal».

«Un altre dia ens toca fer guàrdia a Cap Roig, un lloc de guàrdia que tenim en un punt alt de la costa i bastant avançat des d’on es por divisar molt tros de món. Hi tenim una caseta de fusta i la tenim col·locada un tros endins perquè no ens puguin descobrir els enemics que vulguin desembarcar, cosa que no ens fa rumiar gaire. La guàrdia la fem en unes roques a la vora mateix d’un cingle. Tenim la mar sota nostre i podem baixar a banyar-nos encara que som al novembre. Els que hi estem acostumats, disfrutem doncs fa un bon sol i s’hi està molt bé.

Com que tenim molt de temps, comencem a fer un replà que quedi arrecerat per poder-hi prendre el sol despullats. Tots els components d’aquesta esquadra tenim gustos molt afins i fem d’una missió que podria ser desagradable una que fins i tot és divertida».

«Tornem a estar al far i un dia prenent el sol tots nusos, un company es fixa en mi i em diu que estic herniat … A l’endemà em fan un paper per anar a Tarragona a visitar-me a l’hospital i, efectivament, quan el metge em reconeix, dedueix que sí que és una hèrnia a la banda dreta […] He d’esperar-me uns dies perquè ara ja operen en remeses […] I un dia quan ja considerem que som prou per aprofitar el temps, al matí, comencen a obrir panxes com si res».

«Quan fa poc que estic aquí sento que la ferida se’m desperta i em fa un mal horrorós. Miro de reüll a en Calvet i ell, en canvi, està tan tranquil. Jo, dintre del meu mal, dedueixo que en vistes del mal que li van fer a ell, a mi m’han donat una dosi més forta d’anestèsia, és l’únic consol que em queda per tranquil·litzar-me.

[…] L’endemà ja ens traslladem a una altra habitació en companyia d’altres que estan ferits de guerra. Són els primers ferits que veig i em sento molt impressionat N’hi ha un que té la mà tallada a l’alçada del canell i fa molt mal efecte. Però és curiós, és un home molt optimista i encara hi fa broma. Diu que porta un lloro ja que al voltant de la mà que no té, hi porta una espècie de gàbia com a protecció.

[…] Un dies que m’atreveixo a sortir al carrer, m’he de refugiar en un cafè i estirar-me sobre una taula fins que ha de venir un taxi a buscar-me i portar-me a l’hospital. Així, d’aquesta manera, passen uns quants dies fins que m’evacuen per deixar lloc a nous ferits que venen del front».

«Un matí ens pugen a un autocar que, per sort, no anava ple i puc estirar-me un xic cada vegada que em marejo ¡Quin viatge més llarg! Per fi arribem a Sitges, lloc de destí però ara que som aquí ens diuen que no hi cabem i, per tant, dinem i tornem a marxar, jo em trobo tan malament que demano que en lloc de dinar em deixin estirar en un llit fins que tornem emprendre la marxa. Així ho fem i quan marxem ja torno a estar més eixerit però tremolant pel trajecte que queda fins La Garriga on arribem que ja és fosc».

«Després d’uns dies d’estada a La Garriga, ens tornen a evacuar, ara cap a Montserrat, que tots els edificis del Monestir els han convertit en hospital de sang. Hi estic pocs dies doncs he pres una determinació. He escrit al meu germà Valentí i acordem que vingui a l’Ampolla per tal de curar-me d’una vegada. […] Com que arribo a la nit, he d’esperar a l’endemà perquè em visiti el metge del destacament i així ho faig. En fa una visita molt bona i al cap d’un moment ja em diu que sap el que em passa. I em diu que tinc la raquea acumulada de la injecció que em van donar per operar-me. Així és que em dóna una dosi molt forta de purgant i amb menys de vuit dies ja estic completament curat».

 

Els Fets de Maig canvien la situació, de milicians a soldats de la República

«Ens mobilitzen a tots ja que a Barcelona fan guerra pels carrers doncs els polítics no s’entenen i ocasionen uns greus esvalots.

Finalment s’imposa la raó i es tranquil·litza, mentrestant hem passat dies molt dolents i amb molt de perill; això ha quedat a la història com els Fets de Maig. Les coses es posen més serioses, tenim més disciplina ja que estan organitzant l’exèrcit, treuen els milicians i fan exèrcit popular. Una mica tard però mai sigui la bona intenció».

«El dia 28 de juny de 1937 anem amb autocars fins a Salou on ens hem de concentrar amb tot el batalló de la costa. Els socialistes de l’Ametlla, els de la CNT de Cambrils, els d’Estat Català de l’Ampolla, els del POUM, etc…, una barreja de partits que ja veurem què passa. De moment ens passem gairebé tot el dia discutint sense entendre’ns gaire. Finalment triomfa la raó i ens separem per anar a cobrir baixes als diferents fronts de guerra».

«Nosaltres amb el tren petit que fa el recorregut de Salou-Reus ens porten a Reus on sopem al carrer amb pa i arengades i quan arriba el tren, l’agafem i ens porta a Lleida. És a mig matí quan hi arribem. Ens fan desfilar pel passeig davant el general Pozas, seguidament, després de dinar, ens porten a Fraga on els de la CNT tenien constituït el Consell d’Aragó.

Anem preparats per si ens reben a trets, però no. Es veu que durant la nit ja havien evacuat i tot està tranquil. Ens fan treure les senyeres de la FAI i al seu lloc hi posem la de la República. També desfilem i la gent ens victoreja amb molt d’entusiasme».

«A aquest poble de Saidí hi estem molt bé i com que aquí no hi havia hagut mai soldats, la gent està per nosaltres. M’han fet cabo, la meva esquadra sempre anem junts. Hem trobat una casa on ens fan una amanida cada dia i també melons i síndria o el tipus de fruita que vulguem, són pagesos i tenen de tot, Aquesta família es porta molt bé amb nosaltres i per pocs calés ens atipem com lladres. Jo no fumo i, en canvi, l’home d’aquí sí, li dono tot el tabac que em toca i està la mar de content.

D’aquesta manera hi passem al voltant dels dos mesos. Pel que es veu, ens fan estar aquí com a retén, per si hi hagués revolta de part de la CNT o FAI. Fem guàrdies, patrulles, marxes, etc. també ens podem banyar al riu Cinca que, per cert, baixa bastant ple i l’aigua està calentona».

«Tot té una fi, sobretot el bo i a finals d’agost ens fan marxar ja cap al front, això és el que diuen. Ens fan pujar a uns camions molt grossos i emprenem la marxa cap a l’Aragó, a Monsó i a Barbastre […] Tornem a emprendre el camí i després de fer bastants quilòmetres ens descarreguen al Vedat de Zuera, un bosc molt gran que està tot ple de soldats i material de guerra, sobretot canons destrossats i cotxes abollats».

«A mi m’ha tocat formar part de la 27 divisió, 23 brigada, 2 batalló i 4 companyia. Aquesta divisió és de xoc. Per completar la companyia, ens han portat tota una colla d’artillers. Estem al mando d’un capità, dos tinents i tres sergents i dos fusells metralladors, un és el que porto jo i els altres tots fusellers amb els corresponents sanitaris i camillers. Passem els dies fent instrucció i pràctiques de tir».

 

«A partir d’aquí començarem les peripècies de la guerra amb tota la seva cruesa»

«Un dia a la matinada ens fan deixar tots els macutos i tot el que hem de fer servir i, en canvi ens carreguen de munició i bombes de mà més de fusells i el fusell metrallador que pesa 15 quilos. Emprenem la marxa cap el terreny de joc. La nostra companyia és la 4ª i estem de reserva. Tot d’una sentim les canonades de l’artilleria, seguidament els tirs dels fusells. Ens acostem més cap al soroll i ja trobem els primers morts arrambats a una cuneta. Jo, la veritat, en veure el primer mort m’ha impressionat molt, no sóc bel·licista, estic a la guerra per força i més en una guerra civil com aquesta que ens hem de barallar espanyols amb espanyols, germans amb germans i si dura gaire, pares i fills».

«Anem avançant sense tirar cap tret i ja entrem en terreny pres a l’enemic. Ja podem adonar-nos de la cruesa de la guerra en tota la seva amplitud. Trobem un altre mort, al costat del qual hi ha un gos molt trist, segurament és el seu amo doncs no el deixa ni un moment».

«De totes maneres van passant els dies i això no s’acaba. Es veu que tot el que estava previst d’avançar ja ho hem fet i ara el front està estacionat i, més que res, ens hem de defensar. Durant el dia tot són trets i canonades i a les nits marxar i canviar de posicions. Jo, la veritat, no hi veig la punt. Del que sí que m’adono és que els nostre capità és un covard i aprofitant que és del partit, sempre se les arregla per estar de reserva, és a dir fora del soroll. És clar, a mi això em va bé, però no deixa de ser una mala acció».

«Degut al temps que estem, sense rentar-nos, ni canviar-nos de roba, ara tenim una altra guerra en el nostre interior doncs ja han aparegut els famosos i antipàtics polls, és a dir, que si tenim un moment de descans ja tenim feina llarga a buscar i matar els polls que es fiquen per tots els racons i costures de la roba. La guerra a més de ser dolenta, també és una gran porqueria».

«[…] Per acabar-ho d’arreglar, darrera nostre, en una muntanya, es desenvolupa un fort atac per part dels nacionals i decidim abandonar les nostres posicions.

Emprenem la marxa més de pressa, corrent, costes avall fins que arribem al pla, prop d’un riu on fem parada per reprendre forces. Ens hem d’amagar sota un pont ja que per sobre nostre ens passa l’aviació enemiga la qual bombardeja i metralla les nostres posicions dalt d’una muntanya amb el conseqüent atac de la infanteria.

Nosaltres, des d’on ens trobem, podem veure com els ferits es traslladen amb camilles cap al lloc de socors que tenim establert més endavant. Ens quedem amagats per aquí fins que es faci fosc tot menjant aglans que trobem sota les alzines. És l’únic àpat que fem avui».

 

La tuberculosi no perdona. Mor la primera muller, la Rosa Vilatimó Grau

«Estant aquí m’he assabentat de la mort de la meva esposa Rosa. Es va fer operar del coll i com que ja estava delicada del pit no pogué refer-se i morí en plena joventut. Tan aviat he sabut la notícia de tant trista nova he demanat permís, però em diuen que no poden donar permisos perquè estem en guerra, així és que m’he de conformar amb tot el sentiment i esperar una altra ocasió, si és que la trobo.

[…] Un una altra ocasió ens fan anar a la meva esquadra a fer neteja del local que està ubicat al mando de la brigada. M’armo de valor i tinc l’atreviment de demanar al comandant un permís, encara que sigui curt, per poder venir a Manresa pel motiu que ja he dit. Tinc la sort de trobar-lo de bona lluna i accedeix a donar-me tres dies. Els agafo amb molt de gust i a l’endemà mateix agafo un camió fins a Lleida i un cop allí amb el tren arribo a Manresa el mateix dia. Un cop aquí, visitar la família i havent-me assabentat de tal com havien succeït les coses referent a la mort de la meva esposa, decideixo no passar els tres dies de permís sinó 15 dies pel meu compte. Ja sé que m’exposo a què em castiguin, però estic disposat a tot.

Aquí m’adono que els que estan a la rereguarda estan més malament que els que estem al front, no els falten diners però no tenen coses per comprar i si no volen passar gana s’han d’exposar a sortir a buscar menjar cap a Lleida o altres bandes i si tenen la sort que no els hi prenguin, poden menjar quelcom més. Jo mateix quan vaig a buscar el ranxo, fa llàstima la gent que fa cua perquè els donem el que ens sobra».

 

La guerra en tot la seva dimensió

«A primeres del matí, després d’una nit molt dolenta, arribem a un poble de la província de Terol, Andorra. Només hi trobem un pam de neu, per aquest motiu hem d’entrar a l’església i fer unes bones fogarades. De moment estem bé, però quan l’església s’omple de fum, hem de sortir corrent».

«Estem un parell de dies més aquí, però ara sí de marxa cap al front altra vegada ja que els nacionals han agafat Terol i ens porten amb camions cap un punt que se’n diu el Pla de Singra, prop de Santa Eulàlia. Hi arribem de nit i tot està tranquil però en fer-se de dia ja ens fan desplegar mentre avancem sense resistència per un pla, massa pla per poder-te amagar en cas de foc, la qual cosa no es fa esperar. A la que les nostres forces comencen a disparar les primeres canonades, nosaltres estem en un pla grandiós però en canvi l’enemic està sobre d’unes muntanyetes que aquí en diuen pujolets, des dels quals ens dominen per tots cantons de tal manera que quan ells s’adonen de les nostres pretensions no fan sinó defensar-se amb totes les avantatges possibles. No en tenen prou amb això i sobre nostre teníem contínuament 9 avions, els quals es dediquen a metrallar-nos descaradament».

«Estem al dia 25 de gener de 1938. Avui també serà un dia memorable ja que tot just apunta el dia ens tornen a fer desplegar i avançar altra vegada pel ditxós Pla de Singra que bé podríem titular el Pla de Sangrar per les immenses baixes que tenim. Avui ja sabem més coses. Resulta que darrera les muntanyes on són els nacionals passa la carretera i la línia del tren que va a Saragossa, a Terol; vet aquí la resistència que fan per defensar-lo».

«Com el dia d’ahir tornem a tenir a sobre els avions que ens ataquen en cadena. En tenim 9 i quan aquests acaben la carga marxen i en tornen 9 més i així tots els dies fins al vespre. No podem fer res més que amorar-nos a terra indefensos i intentar fer forats per amagar-nos. Ara ens passa un avió per sobre nostre i ens metralla a la descarada. Passa tan baix que fins i tot ens parla el pilot: “¡Ala, rojos ahir va este regalo!” Un cop ha passat ens aixequem però el meu company ja no ho farà mai més ja que una bala li ha travessat el cor. És un xicot de Múrcia que té 18 anys. No hi ha dret, la guerra és massa cruel».

«Al vespre tornem endarrere i en lloc d’anar a arreplegar ferits a la meva esquadra com que tenim el fusell metrallador, ens fan pujar a un tanc dient-nos que hem d’anar a rescatar un altre tanc que ha quedat avariat a les alambrades enemigues. Amb totes les precaucions ens hi a costem i resulta que tots els ocupants són morts. És estrany que els nacionals no tirin cap tiro ni donin senyals de vida. Jo crec que, com nosaltres, també deuen estar espantats i cansats de tot aquest merder de guerra».

«Després d’enganxar els dos tancs retornem sense novetat cap a les nostres línies, si es pot dir línies al tros de terreny que ocupem. Sopem i dormim com podem i al matí altra vegada el mateix. Tornem a avançar, aquest cop però arribem fins les alambrades de l’enemic encara que hem d’amagar-nos dintre una roca que fa sota la muntanya. N’hi ha que marxen espantats, però aquests els liquiden al moment. No tenim altra alternativa que quedar-nos aquí disposats a què ens agafin presoners o salvar la vida amorrats a terra».

«Passem dos dies més d’aquesta manera fins que ens relleven i ens quedem un dia darrera una muntanya. Sentim ben a prop encara els trets de l’infern en què estàvem. A la nit ens fan marxar i camina que caminaràs fins que cansats uns quants decidim quedar-nos pel camí i abandonem les forces tot i sabent a què ens exposem, però és que estem farts de tota aquests inútil guerra civil».

«Passem la nit, com aquell que diu, tremolant, fa un fred que pela. Quan ens aixequem al matí, comprovem que hi ha raó de tenir fred doncs hi ha un gruix de gebre que sembla que estigui completament nevat. Estem en una esplanada grandiosa i no hi ha ni un arbre ni un marge per poder-te arrecerar un xic. Decidim emprendre la marxa per no morir de fred tot seguint el rastre que han deixat els altres per no perdre’ns. Trobem algunes coses que han abandonat a causa del cansament i algun mul mort d’esgotament i és que la guerra és molt dura i cruel».

«[…] per fi arribem a un altre poble el qual està habitat i també trobem al nostre batalló al qual ens agreguem amb la sorpresa que ni tan sols ens pregunten què ha passat. Ens va molt bé doncs esperàvem un gran càstig».

«Dia 6 de febrer. Precisament quan ens disposem a dormir, ens avisen que hem d’agafar els estris i emprenem una marxa llarga i pesada que dura tota la nit. Quan es fa de dia arribem a un altre poble, Valdeconejos, cansats i esgotats; pensem només en dormir però sí, sí… ens fan anar a passar el dia dins un túnel d’una línia de ferrocarril que està en construcció però que degut a la guerra estan les obres parades. Després ens assabentem que estem amagats de l’aviació. Es nota en l’ambient que s’està preparant alguna cosa grossa».

«Dia 9 de març. Després de passar un dia tranquil, avui a la tarda comença una gran ofensiva per part de l’enemic amb gran exhibició de tota classe de material de guerra que ens deixa confosos i desesperats ja que nosaltres, al revés, ens hem de defensar amb la misèria d’armament que tenim. Des d’on estem situats no podem fer res per ajudar i contemplem com ataca l’enemic en una gran esplanada en la qual hi ha dos pobles importants: Vivel del Río i Martín del Río. Podem veure completament l’ofensiva cruel i sagnant, des d’una espècie de balcó i sota nostre però massa lluny per poder intervenir en la crua batalla després de trencar el front [… ] Estem 4 dies retirant, ara cadascú pel seu costat, procurant que no ens atrapi l’enemic. Corrent com cabres, passem un poble que precisament es diu Cabra. Cap el tard arribem a Utrillas, poble que té una conca minera de carbó; no ens parem doncs l’enemic apreta i no volem que ens passi davant».

«Passem quilòmetres i més quilòmetres, deixem molts pobles endarrere, sense poder saber ni com són ni com s’anomenen. Per fi es fa clar i podem adonar-nos per on passem; després d’una forta pujada veiem el mar a l’horitzó. Tenim una alegria immersa en contemplar la blavor de l’aigua. Ens sembla impossible, després de tanta muntanya recorrent per tot l’Aragó […] Arribem a un poble bastant gran, és Vinaròs, de la província de Castelló de la Plana on fem una parada i fem una comprada de taronges que ens mengem amb delit ja que fa temps que no les provàvem».

«Emprenem la marxa per la carretera de València a Barcelona i amb gran alegria comprovem que anem en direcció a Catalunya i amb gran gatzara cantem l’Emigrant però al revés o sigui a favor».

 

Arribada a Catalunya empesos pel front de guerra

«Arribem a Tortosa, província de Tarragona. ¡Pobre Tortosa, com estàs! Qui t’ha vist plena d’esplendor, en canvi ara estàs desfeta a causa d’aquesta maleïda guerra».

«Remuntem el riu Ebre per una carretera que puja per la ribera. Passem per unes hortes que en temps normal devien ser magnífiques, ara fan llàstima. Passem per Corbera i arribem a Flix, fem una parada per menjar una miqueta mentre esperem torn per travessa el riu amb una barcassa; després trobem unes colles de refugiats que abandonen els seus pobles fugint de les misèries de la guerra i qui sap on aniran a parar. La majoria són de Fraga ja que en l’actualitat hi ha una gran ofensiva per part dels fatxes en direcció a Catalunya».

«Dia 1 d’abril. Són les 9 del matí i ja ens fan aixecar per tal de fer fortificacions per defensar-nos en cas d’un atac. Fa un dia magnífic i podem veure on són i quina és la nostra situació.

A pocs metres de nosaltres hi ha el riu Segre i darrera nostre ens passa el canal d’Urgell al qual ens banyem mentre no molesta l’enemic i aprofitem per molestar els polls que porten a sobre des de fa temps. A l’altra banda del riu també s’hi nota moviment; segurament l’enemic es proposa atacar Lleida i, efectivament, començant amb un gran foc d’artilleria, que podem veure des de les nostres posicions, com vomiten foc els canons sense que a nosaltres ens donin ordre de disparar, ¡Hi ha coses que si no les veus, no te les pots creure!

A mitja tarda s’apoderen de la ciutat de Lleida i com que llavors quedem enrere, ens fan fugir cap a un altre lloc».

«Dia 10 d’abril […] Per fi arribem un altre poble: Cogul. Parem a l’ombra d’unes oliveres i sense menjar res jo quedo adormit com una marmota, tinc més son que gana, tot i tenint-ne molta. A la tarda ens deixen donar un tomb pel poble, és molt reduït, completament camperol, però amb motiu de la nostra arribada s’ha organitzat un ball. Aquest ball, però, és la repanotxa ja que tenim una noia per cada 20 soldats. Nosaltres hem d’estar parats i, en canvi, elles no paren, d’un soldat a l’altre».

 

Ferit de bala en l’intent de rescatar un capità

«Dia 12 d’abril. Serien les 4 del matí quan ens fan alçar i ens donen el subministre per tot el dia, municions i bombes de mà; això són proves que hem d’atacar.

Emprenem la marxa sense macutos amb el cap baix i de mal humor; segur que tots pensem el mateix: que les passarem molt magres. Estem ja prop de Vallfogona de Balaguer que ja està ocupat per l’enemic. La nostra missió és reconquerir el poble de bell nou, mentrestant jo miro a tots els soldats i penso quants d’aquests es quedaran aquí per sempre. Un silenci sepulcral reina per tot arreu quan comença a fer-se de dia. La nostra intranquil·litat augmenta al mateix temps que desitgem començar aviat per abans acabar».

«Dia 13 d’abril. Comença el combat; la nostra artilleria obre foc de preparació, nosaltres comencem a desplegar-nos i anar de cara a la mort si convé. Per acabar-ho de rematar l’artilleria dispara curt i els primers ferits són nostres per aquesta badada. Si tot va així, ja comencem bé».

«Entremig del foc ve el capità i em pregunta com tinc el fusell metrallador, si està en condicions. En dir-li que sí, m’ordena anar a emplaçar-lo en un altre lloc més oportú i així que ens dirigim, cau ferit el capità en una cama. Però dóna el cas que cau en un rec, provo de treure’l però no puc, pesa massa i ell no ajuda. Crido a un soldat perquè vingui i tant aviat arriba a nosaltres, una bala al cap el deixa sense vida. Torno a provar de treure el capità, però així que m’ajupo, sento un gran cop a l’espatlla i també caic fulminat dintre el rec. M’han ferit, però el meu instint de conservació em dóna força per sortir del rec i donant tombs per terra vaig rodolant fins a uns camillers que m’agafen i em porten al primer lloc de socors».

«Sento un dolor molt intens a l’espatlla i el braç dret em queda paralitzat a causa de la ferida. Com que sóc dels primers ferits, tinc la sort de què en ambulància em traslladen. Tot són plors i planys de dolor i m’adono que el ferit més lleu encara sóc jo.

De moment, després de fer una primera cura ens porten a un gran magatzem d’alfals on hem d’esperar la nit. A mi emporten a un petit hospital de Bellpuig. Em fiquen en un llit i em donen un plat de sopa. Hi passo també el dia següent, però a la nit ens evacuen amb un autocar i ens porten a l’estació de Bellpuig. Allí hi ha un tren-hospital que ens portarà a Barcelona. Em posen en una llitera i ens donen un got de llet.

El tren es posa en marxa i malgrat el dolor que sento, m’adormo i ni tan sols m’assabento de quan passem per Manresa».

«Dia 17 d’abril. Avui estic un xic nerviós i alegre al mateix temps doncs espero la visita dels meus. Després de dinar m’adormo una mica i em desperto amb soroll de passos, obro els ulls i… ¡Oh sorpresa! Ja tinc la família aquí amb mi. Després de les corresponents abraçades i petons, passem la tarda explicant-nos les penes, alegries i les moltes dissorts ocasionades per aquesta maleïda guerra i se’ns passa la tarda volant i hem d’acomiadar-nos altra vegada, però ara, amb la seguretat que ens veurem aviat».

 

El pas per l’hospital de sang de Montserrat

«Dia 10 de maig. Per fi em treuen l’aparell i vaig més còmodament. Ara, però, degut a les activitats del front els que estem més bé ens han d’evacuar a un altre hospital i em toca anar a Montserrat que l’han convertit en hospital de sang. És a la nit quan fan el trasllat. Em poso al llit que m’ha tocat i quedo ben adormit. Al matí sento soroll i obro els ulls per mirar si m’han tocat una infermera ben guapa i ¡ho, sorpresa! en lloc d’una enfermera hi trobo un enfermer. Pregunto perquè és això i em diuen que les infermeres quedaven totes embarassades i és per aquest motiu que han fet aquesta innovació ¡dolenta per nosaltres! També hi ha una altra novetat: no ens deixen sortir del recinte del monestir i això ja ens enreda més».

«Dia 20 de maig. Quan estàvem sopant ens diuen que preparem els estris que ens tornen a portar a Barcelona […] Són les 3 del matí quan ens criden i volem cap el tren que ja ens espera, però jo escamat vaig fent amb tranquil·litat. Fa una nit fosca i, a més plou. Tots fem cara de son, arribem amb el cremallera a Monistrol, canvi de tren i cap a Barcelona falta gent. Se’ns fa de dia pel camí, arribem a les 9 del matí, la gana ja ens apreta però no ens donen res per menjar. Amb ambulàncies ens porten a la Bonanova on ens fiquen en una col·legi, també convertir en Hospital».

 

Des del front de l’Ebre cap a la retirada

«Dia 19 d’agost. Se’ns acaba el permís a tots dos i hem d’incorporar-nos altra vegada al front. Es dóna el cas que estàvem esperant el tren per anar a Barcelona i passa un tren militar i resulta que és la mateixa brigada que estàvem abans de ferir-nos. Guapo, guapo, ens integrem amb ells i ens estalviem d’anar a Barcelona i, qui sap on haguéssim hagut d’anar… Almenys aquí ja tenim els companys coneguts. Arribem a Falset i ja estem en zona de guerra».

«Dia 22 d’agost […] Fa molta calor i l’aigua és molt justa; ens la porten amb camions-cisterna i a l’aixeta, de tant en tant, surt algun cap-gros, prova de què l’aigua no és gaire potable. Degut a la sequera, tenim una gran invasió de mosques, tant, que per menjar hem de passar-nos la mà per la boca perquè si bades una mica ja te les trobes dintre i això no convé.

Aquests dies estan fent les atalles de l’Ebre que han estat molt sonades, nosaltres estem com a reserva. De totes maneres tenim més baixes per malalties que per bales».

«Dia 30 de desembre. Són les 4 del matí i tenim un fred que ens mata, ens fan alçar i som-hi!, altra vegada a caminar, ens diuen que hem d’ocupar una posició abandonada i passar per un lloc molt dolent que l’enemic ens veu i ens dispara. Sentim les bales molt a prop fins que una m’ha travessat la guerrera i el macuto, lloc on portava una cantimplora plena d’aigua i s’ha rebentat mullant el company que manava al darrera.

Ara tenim una desbandada de salvi’s qui pugui! Els oficials en lloc de deturar-nos són els que corren més que ningú. Com som a la nit ens tornem a trobar tots plegats, més que res perquè ens donin el sopar i demà ja veurem».

Dia 31 de desembre de 1938 i 1 de gener de 1939. […] A més, hem d’abandonar les posicions ja que estem en plena retirada de Catalunya, d’aquesta manera passem uns dies sense variació. Pel camí trobem un soldat mort que li falta una anca i els dos peus d’haver-li caigut a sobre una granada i ha acabat així amb la seva vida.

L’enemic avança ara per la serralada de Montclar sense resistència. Nosaltres hem de córrer cada vegada més perquè no se’ns posin al davant. Per damunt nostre passen unes bombes molt grosses, menys mal que no toquem a ningú.

Ens quedem 6 de colla que decidim fer la guerra pel nostre compte, no volem que ens tirin més trets, ni nosaltres a ells, avancem entre dos focs i mengem i dormim a les cases de pagès, ens juguem la vida, però… què més podem fer de la manera que va aquesta maleïda guerra».

«[…] Arribem a un poble de mala mort, Oluges, i fem una parada de dos dies; el poble està abandonat però per les cases hi ha menjar a dojo. Les gallines corren pel carrer, algunes d’elles, però, no correran més ja que les tenim dintre la panxa.

La bona vida se’ns acaba, tornem a caminar una nit fins a Calaf. L’enemic ja ens rep a trets, salvi’s que pugui! Marxem en direcció contrària i estem cansats però correm. Estem tan esgotats que uns quants decidim quedar-nos amagats en un marge i esperar que ens agafin presoners. Estripem papers i ens mengem tot el que portem a sobre. Però es veu que no és la nostra hora i l’enemic també s’ha parat, deuen estar cansats com nosaltres, només que ells ens van al darrera i no els empaita ningú. No tenim altre remei que tornar a caminar i reunir-nos amb els nostres».

«[…] A la matinada arribem en vistes de Balsareny, ens fan baixar riu avall. A la vora del mateix hi ha una rosada que sembla talment que estigui nevat. Ens fan parar i quan ens disposàvem a fer foc per escalfar-nos, ens fan recular a tota marxa; es veu que tenim l’enemic als nassos. Caminem de pressa en vers Balsareny, ens fan travessar el riu Llobregat per la carretera d’Avinyó, llavors riu avall per la carretera fins que arribem a un lloc on ens reben a trets. Retirada genera, salvi’s qui pugui! Tornem riu amunt fins una vaguada davant mateix del castell de Balsareny. Hi passem el dia amagats entre els matolls i mirant com l’enemic ocupa el castell i com estan emplaçant les metralladores als llocs més apropiats. Estem tranquils fins que una metralladora nostra li dóna per tirar una ràfega, apa! Quin tiroteig es va armar! Estem estirats a terra, quan una bala travessa la cara del nostre tinent i queda ferit als nostres nassos. Tota la tropa entre en retirada però nosaltres, que som 6, ens quedem amb el ferit, no podem pas deixar-lo abandonat, quedem quiets com mòmies. El pobre tinent se’ns ha cagat i fa una pudor que empesta; hem de netejar-lo i curar-lo com podem amb la cura que portem individualment cadascú. Quan ja gairebé es fa fosc i els tirs es calmen, ens adonem que per damunt nostre passa un requetè amb una bandera nacional. Això vol dir que hem quedat enrere».

«Dia 29 de gener. Ens aixequem de matí i hem de marxar tot seguit perquè no ens atrapi la tropa, durant la nit n’han passat vàries i això vol dir que s’ha fet retirada, Caminant, caminant passem per un poble anomenat Sant Boi de Lluçanès, travessem unes muntanyes i arribem a Sant Quirze de Besora. Sopem en una casa amb una gent molt bona que ens donen una truita i un got de llet».

«Dia 1 de febrer. Altra vegada caminem i sempre endarrere ja que l’enemic ens va aixafant els talons. Arribem a una altre poble, Vidrà. Muntanyes i més muntanyes on la nostra feina és pujar i baixar sense parar, marxant de l’enemic i de les nostres pròpies forces ja que hem decidit de no tirar cap més tret ni que, si pot ser, ens en tirin cap a nosaltres».

 

Lliurats a l’exèrcit nacional. La guerra s’ha acabat

«Dia 5 de febrer. Com hem dit, no tirant endavant, es la nostra obligació entregar-nos a l’enemic, ja que hem perdut una guerra que mai hauríem d’haver començat. Però abans de presentar-nos com a presoners, decidim que mentre puguem anirem marxant per les muntanyes i aprofitar menjar i dormir per les cases que trobem caminant.

Per fi decidim trencar els fusells i tirar-los dintre unes bardisses perquè així no les pugui aprofitar altres persones amb instints bèl·lics.

Per altra banda, això ha estat una pega ja que sense fusells la gent no ens respecta i fins i tot ens neguen el menjar en algunes cases. Davant d’això decidim entregar-nos i ho fem al poble de Torelló. Anem a casa de l’alcalde on ens prenen la filiació i ens donen un paper per anar a buscar el pa al forn i a més ens diuen que a les 4 de la tarda ens tornem a presentar. Mentrestant, com que ens deixen lliures busquem una casa per dinar, però ara tot són dificultats, ningú ens vol atendre, tothom està cansat de la guerra i tots estan de mal humor. Per fi una velleta, que segurament també té algun familiar a la guerra, ens fa cas i ens diu que si anem a casa seva ens farà un plat de sopes. En vistes d’això, altres dones que passaven pel carrer també diuen que col·laboraran amb ells i a l’última hora encara fem un bon dinar.

Amb les llàgrimes als ulls d’agraïment ens acomiadem de la velleta i a les 4 en punt ens presentem a la casa de la vila. Un cop allí ens acompanya un xicot d’uns 16 anys portant una escopeta de caça, el qual té l’obligació d’acompanyar-nos fins a Manlleu on arribem a les 7 del vespre».

«Estem a 6 de febrer […] Arribem a Vic, després de fer 10 kms. en tot un dia; en fer-se fosc entràvem a la ciutat, hem de preguntar per l’adreça que ens han donat a Manlleu i trobem algú que ens hi acompanya. És una fàbrica que ja fa anys que està parada i buida de maquinària. Entrem a l’oficina en la qual hi trobem la guàrdia civil. Malament, feia molt temps que no els vèiem i ens dóna una mala impressió al començament i, efectivament, ja ens tracten malament i ens prenen els pocs cèntims que teníem amb l’excusa que ja no caldran, però de moment ells se’ls queden. Un cop presa la filiació ens porten a una nau que està plena de gent com nosaltres, o sigui presoners. No ens donen res per sopar, sort que ja hi hem entrat tips».

«Dia 7 de febrer. Ens alcem tips d’estar per terra, ens fan mal tots els ossos; amb claror de dia podem veure que estem en una nau molt gran i també plena de porqueria, es veu que és el sistema d’aquesta gent vers nosaltres. No ens donen esmorzar, ni tampoc dinar, passem el dia sense saber què serà de nosaltres. No tenim comunes i hem de fer les nostres necessitats en un soterrani que s’hi ha d’entrar de puntetes ja que amb tanta gent tot queda ple i amb molta pudor. Al vespre, tampoc no ens donen sopar, però nosaltres ens conformem només pensat que els altres ja fa tres dies que no mengen».

«Dia 8 de febrer. Continuem de la mateixa forma sense esmorzar i no sabem quin serà el nostre destí. Per fi, a les 2 de la tarda ens fan baixar a un pati amb el plat, ens donen un xusco que sembla fet de sorra i un plat de pèsols plens de cucs, però el trobem bo gràcies a la bona gana que tenim. Després, la cosa es desborda i el cuiner ha d’abandonar la caldera de tanta gent que se li tirava a sobre. També ens donen una llauna per la nit que jo tinc la pega que surti dolenta».

 

Amagat a Manresa i pas pel camp de concentració d’Igualada

«[…] Ens fan pujar a uns camions i de seguida corren rumors que ens porten a Saragossa, però en passar per Manresa no sabem perquè fan una llarga parada. Aprofito per escapar-me, com que és fosc ho tinc fàcil i me’n vaig cap a casa del meu germà gran, Agustí. La seva alegria no té límits, després de tantes peripècies poder tornar a casa ja és un gran què».

«Dia 8 de febrer. De moment he de viure amagat a casa, no m’atreveixo sortir al carrer per por de represàlies i d’aquesta manera passo 8 dies. Així no es pot viure i decideixo presentar-me a comandància, doncs no estic disposat a estar amagat i a més, encara m’han de mantenir amb moltes dificultats».

«Dia 18 de febrer. Avui em presento a comandància perquè no estic tranquil i no vull ser una càrrega pels meus familiars. Tant ha estat presentar-me amb tota la bona fe com, de seguida, traslladar-me a la caserna bo i detingut com un malfactor. Dos dies són els que estic aquí, mentrestant agafo amistat amb un xicot de Sallent, ens fan cantar el “Cara al sol”, un himne que per nosaltres, els presoners, ens cau d’allò més malament».

«Dia 20 de febrer. Són les 7 del matí quan ens fan aixecar i seguidament, després de donar-nos menjat per dos dies, ens fan formar i marxar seguidament cap a Igualada […] Un cop aquí ens adonem que això és un formiguer de persones tancades. Ens diuen que som uns 3.000 homes amb mala cara i amb temor del què ens passarà.

[…] L’organització és mol dolenta, de moment no tenim lloc fixe. Si t’aixeques d’on estàs assegut o tombat, ja no tornes a trobar el mateix lloc. L’aigua és escassa, disposem d’un pou però sense galleda pe treure l’aigua. Entre cordills i betes d’espardenyes lligades a un pot vell de conserves podem treure la poca aigua que necessitem. […]

Mentrestant hem d’aguantar-nos amb molta paciència. Un dia, un company i jo, saltem la tanca que ens separa del carrer per anar a comprar pa. Ens surt bé i això dóna ànims per tornar-hi fins que un dia ens enxampen i, després de donar-nos una pallissa, ens tanquen al calabosso on ens hi estem dos dies, ens tornen a estomacar i amenaçar que si ho tornem a fer, el càstig serà molt més gros».

 

Salconduit i a recomençar. Feina, esport i família

«Com ja tenia el salvaconducte demanat, avui dia 25 d’abril surto per fi alliberat. Sembla que no pugui ser, després de totes les vicissituds a tot el llarg d’aquesta maleïda guerra entre nosaltres mateixos. Surto del camp de concentració i veurem què portarà el destí.

Tan aviat estic a casa reposo dos dies i tot seguit em presento al director de l’empresa on treballava, Fàbrica Nova i amb despit té les penques de preguntar-me de quin color torno. Jo li contesto que torno del mateix color però ple de nafres. Tot seguit em diu que si vull treballar ja puc començar demà mateix, així és que torno a fer vida amb normalitat.

Em dedico amb cos i ànima a fer esport, jugo a bàsquet, faig atletisme, natació i excursionisme. Tot això em distreu de totes les penes passades en tota la guerra i camp de concentració.

[…] El menjar comença a escassejar i ens donen unes targes de racionament. D’aquesta manera podem viure amb bastanta gana i, si alguna vegada ens decidim comprar amb molt de sacrifici per part nostra, encara t’arrepleguen i et prenen el menjar com si l’haguessis robat. Hem de passar un anys molt dolents».

«Estant així és quan jo em torno a casar i ara sí que es pot dir que faig vida normal malgrat tot. L’any 40 tinc una gran alegria referent a l’esport ja que puc quedar campió de Catalunya de salt de longitud, 6,09 metres., també a la penya Pujolet de Bàsquet quedem campions de Manresa i si això és poc, en la primera competició d’asos de Manresa quedo també el primer».

«Passen uns anys plens d’angúnia i molt treball i el setembre de 1943 neix el nostre primer fill, en aquest cas, una filla. Estem molt contents i li posem per nom Elisabet, també tenim dificultats per posar-li aquest nom, ja que ens diuen que és un nom estranger. Però jo m’hi quadro i els dic que si no li posem aquest nom no la bategem […] Ens dediquem a conviure amb la natura i aprofitem totes les festes per sortir a fer càmping, sobretot a les vores de les rieres i piscines i per les vacances a la platja, a Blanes».

«[…] El 1952 neix el nostre segon fill, és un noi i li posem per nom Albert. La nostra vida passa tranquil·la però treballant més ja que les necessitats són més grans. No obstant, ens ho agafem amb optimisme i vivim més o menys bé».

«Passen uns mesos i em passa una idea pel cap, per ajudar a sortir del pas. Demano un préstec al banc i estic decidit a construir una cantina (merendero) a la vora d’una riera. És un lloc molt bonic amb aigua cristal·lina, lloc ideal per fer unes bones capbussades amb la calor de l’estiu».

«Pels anys 70 i escaig se’ns casa el noi amb una entrenadora, també de natació, i al cap de tres anys tenen el seu primer fill, la qual cos fa que nosaltres siguem avis ja de cinc néts […] Però està vist que la felicitat no pot durar sempre i el dia 9 de desembre, tenim la desgràcia d’un maleït accident ocorregut a Sabadell un cop finalitzat un campionat de natació en el que també hi participava l’equip de Vic que entrenava el nostre fill Albert. Va tenir la mala sort que quan travessava la carretera per anar a buscar el cotxe, un altre cotxe se li tirà al damunt, a conseqüència del qual va morir».

«No us podeu imaginar el nostre dolor en saber que en un moment va quedar segada la seva vida. Ara ha quedat una vídua amb tres fills, el més gran tenia 3 anys i el més petit encara no tenia l’any. Degut a aquestes anomalies hem de reformar el nostre sistema de vida ja que hem d’ajudar a pujar els fills del nostre fill».

«Em dedico a organitzar excursions i caminades per la gent gran. També col·laboro amb l’associació de veïns del meu barri, la plaça de Catalunya».

«Poso, doncs, punt i final a aquestes memòries que per a mi tenen un valor moral i familiar, que finalitzo el dia 10 d’octubre de 1987».