L’inici d’aquest treball de la memòria històrica de Monistrol de Montserrat sorgeix d’un document localitzat a l’Arxiu Comarcal del Bages (ACBG)1. Es tracta de la resposta de l’Ajuntament monistrolenc2 a una carta tramesa per l’alcalde de Manresa Joan Prat Pons (Manresa,1893-1973) que feia referència a la circular del Ministerio de Gobernación, del qual era titular el militar Camilo Alonso Vega (1957-1969), i en què es demanava el llistat, poble per poble, per al «traslado de restos de Héroes y Mártires de la Cruzada al Valle de los Caídos». La carta va arribar a Monistrol el 14 de novembre de 1958 i el 18 ja es contestava per part de l’alcalde Jaume Oller Subirana (Monistrol, 1957-1969).
En l’annex a la carta es respon a les tres qüestions plantejades:
1. De Caídos en frentes de batalla, no n’hi ha cap.
2. Sí que hi ha militars republicans enterrats al cementiri de Monistrol que van morir en els hospitals militars de Montserrat: la Clínica militar n. 16 (rebatejada amb el número 3) instal·lada als hotels Colònia Puig i Marcet i a l’Hospital n. 7 de Montserrat, rebatejat com a Hospital Clínica militar “Z”. En el document es diu que hi ha «treinta y siete enterrados en el Cementerio municipal, resultando imposible el determinar el lugar donde se encuentran enterrados y de difícil rescate la mayoría por creer fueron inhumados en la fosa común».
3. De Caídos por Dios y por la Patria, n’hi ha vint «inhumados en nichos expresos e individualizados. Emplazados en el Cementerio».3 En aquest apartat s’especifica que consultats els familiars en altres ocasions sobre el mateix afer del trasllat de despulles, sempre havien manifestat unànimement que no en desitjaven el canvi d’emplaçament. Es tracta dels monistrolencs assassinats a la rereguarda durant la guerra civil i que estan enterrats en el monument rematat per una creu situat al capdamunt de les escales que comuniquen les dues feixes del cementiri.
Si els morts en els hospitals de guerra de Montserrat estaven enterrats al cementiri de Monistrol, el jutjat de pau d’aquesta població, terme municipal al qual pertany Montserrat, n’havia de tenir constància. La diligència de l’actual secretària del jutjat local, Anna Gutiérrez, per cercar-ne la documentació va fruitar en 37 expedients; ja podíem fer el llistat i elaborar la informació!
Però un cop repassades totes les actes de defunció, vam observar que tres expedients no corresponien a militars ferits o emmalaltits en els fronts de guerra: un és Miguel Asencio García, de 37 anys i nascut a Cartagena «resident accidentalment a Montserrat» del qual es fa constar que és «jornaler» i que ha mort a causa d’una miocarditis aguda però sobre el qual no es diu res d’haver traspassat a l’hospital militar; un segon era originari de Cuideiru, Astúries, Severino González Solís, de 63 anys que va morir d’una asistòlia i en l’acta de defunció tampoc es diu on va traspassar però sí que s’especifica que una filla seva estava refugiada a Monistrol i el tercer era Robert Gerhrad i Gerhard pare del comissari de la Generalitat a Montserrat, Carles Gerhard, que va ser enterrat al cementiri del monestir i no pas al de Monistrol. A aquests tres, caldria afegir el de Teresa Hortet i Mallafré, muller del comissari Gerhard que també morí al Santuari a causa de les complicacions d’una peritonitis. Tot i que l’expedient de defunció de Teresa Hortet es va tramitar al Jutjat de Pau de Monistrol, no figurava en el llistat dels 37.
Montserrat va acollir tres organitzacions hospitalàries: un hospital antituberculós des del 24 de juliol fins l’octubre de 1936 al santuari; la Clínica militar n. 16 a partir del 12 de setembre de 1936 a les dependències dels hotels Colònia Puig i Marcet (també rebatejada amb el número 3) i finalment el gran hospital adscrit a l’Exèrcit de l’Est que des del 9 d’abril de 1938 amb el nom d’Hospital militar n. 7 i des de juliol fins el de 15 de gener de 1939 amb el de Clínica militar “Z” ocupà la totalitat dels edificis exteriors del santuari i alguna dependència interior del monestir. En la documentació del jutjat de pau, aquests noms, a vegades, s’escriuen amb alguna variació i no sempre coincidint amb el nom oficial.4
Lloc de naixement dels difunts
Els morts a Montserrat prevenien de 27 poblacions: Alacant, Alcázar de Cervantes (Alcázar de San Juan), Alella, Amer, Aragoneses (Segòvia), Argumosu (Astúries), Barakaldo (Bizkaia), Barcelona (6), Cabezo de Tores (Múrcia), Cartagena (Múrcia), Castellsarroca (Santa Maria Sarroca, l’Alt Penedès), Cuideiru (Oviedo), El Saler (València), Igualada (2), Jódar (Jaén), La Carolina (Jaén), Madrid, Osca, Pont de Molins (Girona), Ridaura (Girona), Ripollet del Vallès, Salomó (Tarragona), Sant Just Desvern, Solsona, Tortosa, Turrillas (Almeria) i Vilanova (Orense).
Causes de la mort
Les causes de mort van ser, tal com s’especifica en la documentació del jutjat de pau: Febre tifoide (5), Tuberculosi pulmonar (4), Meningitis tuberculosa (3), Miocarditis aguda (3), Embòlia (2), Fissura pulmonar (2), Xoc traumàtic (2), Acció de guerra, Asistòlia, Cirrosis (immediata asistòlia aguda), Commoció cerebral produïda per caiguda, Congestió cerebral, Disenteria bacil·lar (asistòlia aguda), Encefalitis difusa, Encefalitis letàrgica, Ferida de bala regió frontal (meningitis post-traumàtica), Granúlia (Tuberculosi miliar dels pulmons), Infecció aguda, Infecció intestinal (miocarditis), Inhibició aguda de cor, Insuficiència aguda de miocardi, Meningitis, Reumatisme poliarticular.
Robert Gerhard i Gerhard i Teresa Hortet i Mallafré, sogre i nora, del cementiri de Montserrat al de Monistrol
Robert Gerhard i Gerhard (Brittnau, Suïssa 1866-Montserrat 1937) va morir a Montserrat però no va ser sebollit a l’ossera de Monistrol, sinó que ho va ser al cementiri públic del santuari conegut com el Cementiri dels Pobres. Aquest cementiri ocupava una raconada darrera les cel·les de l’Abat Marcet. Si el funcionari municipal de Monistrol que va revisar les actes de defunció del registre del Jutjat de Pau hagués consultat el llibre de registres del cementiri municipal, Gerhard no hauria sortit pas en la relació dels 37.
Robert Gerhard era el pare del comissari de la Generalitat a Montserrat entre 1936 i 1939 Carles Gerhard i Ottenwaelder (Valls, 1899-Ciutat de Mèxic, 1976), que hi va dur a viure la família: els pares, la muller i dos fills. Gerhard i Ottenwaelder era germà del músic i compositor Robert Gerhard i Ottenwaelder (Valls, 1896-Cabridge, 1970), deixeble d’Arnold Schönberg i un dels capdavanters del dodecafonisme o atonalisme.
Robert Gerhard i Gerhard, tractant de vins establert a Valls, va morir d’una asistòlia el 8 de febrer de 1937 als 71 anys i després d’un procés de demència, mentre residia a la cel·la número 6 del grup de Sant Lluís. Aquestes cel·les eren part de l’oferta hotelera montserratina i servien com a apartaments pels visitants; tenien l’entrada pel cancell-atri de l’església i gaudien d’unes magnífiques vistes sobre la vall del Llobregat. Per a l’ajuntament de Monistrol, el santuari era «el barri de Montserrat» talment com es fa constar en l’acta de defunció.
Així explica Carles Gerhard l’enterrament del seu pare: «Vingueren amics i coneguts de tot arreu. S’associà al dol tot el personal de la muntanya. Les organitzacions polítiques i sindicals de Monistrol hi pujaren amb llurs banderes: bandera roja, bandera republicana, bandera catalana. Portat el fèretre a pes de braços per minyons de l’escorta presidencial i mossos d’esquadra, la trista comitiva es posà en marxa, partint d’aquella cel·la sota els arcs desmantellats, cap al lloc que havia de constituir la seva darrera estada.
Travessàrem la gran plaça on els penyals alterosos començaven a projectar llur ombra, en descendírem els tres plans, baixàrem en silenci la rampa al llarg de l’edifici de “Nostra Senyora”, sortírem del recinte pel portal del mateix nom, travessàrem l’obaga frondosa dels “Jardinets” i ens enfilàrem per un caminet costerut, esglaonat de tant en tant, sota els primers contraforts de l’amfiteatre rocós que tanca per aquella banda.
I allí, sota la roca mateixa dels enormes penyals que hi assistien impassibles, en un minúscul recinte ombriu i humit que fa de cementiri, mentre la multitud romania silenciosa a fora, estacionada, amb les banderes plegades, pel terreny en declivi sobre un fons d’alzines fosques, el col·locàrem en un nínxol exigu».5
Al comissari Gerhard, el va acompanyar la tragèdia en l’estada a Montserrat; poc temps després de la mort del pare, la seva muller, Teresa Hortet i Mallafré (Selva del Camp, 1899-Montserrat, 1938), va patir una apendicitis aguda de la qual va ser operada d’urgència pel mateix doctor Josep Trueta (Barcelona 1897-1977),6 amic de la família; l’apendicitis va derivar en una peritonitis i la infecció en una urèmia; moria el 7 de desembre de 1938 als 39 anys. Teresina Hortet seria enterrada també a Montserrat en un altre nínxol prop del seu sogre. Gerhard escriu en les memòries: «L’endemà, diada gloriosa de la Puríssima, sota un devessall de flors naturals -tant que li agradaven, la pobra!-, l’enterràrem vora el nínxol del meu pare … Cap a mitja tarda, sota una pluja fina -la boira no s’havia encara dissipat- travessàrem la gran plaça del monestir per traslladar-la al cementiri humil, soliu, petit, sota la massa ingent dels penyals cor i símbol de Catalunya. Quines arrels més fondes no havia, doncs, de posar jo en aquell lloc altiu i sever de Montserrat!».7
El trasllat de les despulles des de Montserrat a Monistrol
Quan es va eliminar el petit cementiri montserratí a causa de la reurbanització del sector i la construcció de les esmentades cel·les de l’Abat Marcet, les despulles de Gerhard i de la seva nora es van dipositar, a petició de la família, al cementiri municipal de Monistrol on encara romanen en el nínxol 60, departament 8è. Una làpida de marbre blanc amb el nom Teresa Hortet, ho testimonia; és la mateixa làpida, reutilitzada, que hi havia al cementiri de Montserrat; la corresponent a Robert Gerhard no es va posar.
Per al transport de les restes es van fer servir sengles caixa-urna marcades amb els números 4 i 5 respectivament. La feina civil del trasllat la va supervisar l’empresa dels serveis de Montserrat l’Agrícola Regional S.A. a petició del fill Ferran Gerhard, resident a Valls i l’únic dels tres que va romandre a Catalunya. Segons una carta del majordom de la comunitat monàstica, el P. Agustí Vila-Abadal, adreçada a Ferran Gerhard, els treballs per eliminar el cementiri montserratí es van acabar el 31 de març de 1958.8 Les despulles, però, no es van dipositades al nínxol monistrolenc fins el 22 de maig, segons consta en el llibre de registres del cementiri, i el va comprar Ferran Gerhard el 16 de maig tot i que l’adreça de contacte era la del marit vidu, Carles Gerhard, amb adreça a Ciutat de Mèxic.
Gerhard amb la seva mare, Maria Ottenwaelder Beiger, i els dos fills: Carles i Maria Teresa, van abandonar Montserrat cap a l’exili el 25 de gener de 1939; enrere quedaven per sempre les tombes del pare i de la muller. Després d’una breu estada a França, es van instal·lar a Suïssa. La família Gerhard marxà definitivament a Ciutat de Mèxic el 1952.
