Entrevista a Laura Sanmiquel Codina (Manresa, 1924-2021) i Pepita Burgués Burgués (Manresa, 1927), treballadores de la Fàbrica Nova (entrevista realitzada el 14/10/2006).

Laura Sanmiquel: I quan ens apujaven, ens apujaven de cinquanta cèntims, eh!

Pepita Burgués: I no ens donava mai re. No ens donava mai re, mai… no ens… vull dir que no ens donava… per lo rics que es feien a la nostra esquena, per dir algo, no ens donaven mai cap cosa de dir: “Goita…”. Una vegada sí que me’n recordo que ens van donar no sé quants metros de roba, però em sembla que ens els van donar perquè els devien sobrar d’algun puesto. No sé si te’n recordes…

L.S.: Potser devia ser [no s’entén gaire] perquè jo…

P.B.: …van donar roba…

L.S.: …vivia aquí al Remei –bueno, ella també hi vivia– i per les Enramades, doncs, la comissió que hi havia em van dir a veure si podia treure un tros de roba per fer una pancarta doncs aquí al Remei, de les festes i tot. I li vaig dir al senyor Busquets i em va dir que de cap manera.

P.B.: No et donaven re.

L.S.: I és clar, la gent es van pensar que jo no ho havia demanat, i em van dir: “És clar, com que no te n’has cuidat…”. No. És que no en treies de roba! Jo havia demanat llençols i roba i tot i no… no em… Fins, ja dic, quan me vaig voler casar, llavors sí, llavors em van donar roba i em van donar cretones d’aquetes que volia jo per al pis i d’això. Llavors sí. Però fins aquella data, fins al cinquanta-quatre o així, no te’n donaven enlloc.

P.B.: Elles com que treballaven al despatx, i nosaltres com que érem treballadores ho fèiem d’una altra manera. Com que no ens la donava, lo que ens donaven per fregar ens ho agafàvem, ens ho amagàvem aquí dintre i ens ho emportàvem cap a casa. Perquè, és clar, si no en teníem… doncs ho fèiem així.

L.S.: No perquè aquí al costat…

P.B.: Cap quantitat, no… perquè et donaven un tros de roba per fregar però ens ho posàvem per aquí i au…

L.S.: No perquè si us ho haguessin trobat al sortir…

P.B.: Ja estava, et despatxaven… al carrer!

L.S.: …ja estaven despatxades.

P.B.: Ja n’hi havia que ho havien fet de despatxar-les.

L.S.: Perquè quan sortien, passaven amb la cistella, eh…

P.B.: Sí.

L.S.: …i havien d’anar aixecant el tovalló, i hi havia el porter que havia d’anar mirant cada un a veure… Però hi havia gent que es pensaven que a elles no els veuria o això i s’emportaven bitlles de fil o trossos de roba i ja estava, ja quedaven despatxades per sempre.

P.B.: Agafàvem… nosaltres agafàvem molt fil i el cargolàvem perquè com que no teníem llum, amb una llauna de sardines fèiem un llum d’oli, o del que fos. Bueno, l’oli també ens l’emportàvem, perquè agafàvem una mica d’ampolleta i ens emportàvem l’oli que havíem d’untar les màquines, no? I allavòrens amb una llauna de sardines pues fèiem un llum i allavòrens hi posàvem aquell, aquell diguem fil cargolat per fer llum a la nit. Però hi va haver una senyora que li van trobar i la van despatxar també…

L.S.: Sí, sí.

P.B.: No en volien pas…

L.S.: Només faltaria que…

P.B.: Representa que ni per a les nostres necessitats no ens deixaven agafar. És que passa que per la guerra també representa que hi havia persones abans de la guerra que tenien coses, però llavors al venir la guerra, dos anys de guerra i no tenir re, doncs representa que ho havíem espatllat per vesti’ns-e. Si eren, doncs, per dir algo, aquelles calces que es portaven anys enradere de la iaia, les camises de la iaia, o el que fos, mira les espatllàvem per fe’ns-e a vegades hasta una mica de bateta. Perquè no teníem re. Perquè per la guerra vem quedar sense re. No teníem re.

L.S.: No hi havia roba. Bueno, vull dir… per les noies que es volien casar, vull dir perquè et donguessin roba… Pensava: “Tants metros de roba, tants metros de roba que surt d’aquí, i que no te’n donguin! Eh?”. Doncs bueno, ja va ser fins al cinquanta-tres o cinquanta-quatre…

Pere Gasol: I se l’emportaven en camions fora de Manresa?

L.S.: Sí, sí…

P.B.: Sí.

L.S.: …cap a Barcelona, perquè a Barcelona doncs hi havia la… com en deien…

P.B.: La Cotonera hi havia, i després…

L.S.: …hi havia el tint, diguéssim. I es…

P.B.: Hi tenien…

L.S.: …feien els estampats, els estampats i…

P.B.: Sí. Tenien els estampats i tot allà a les fàbriques dels estampats.

L.S.: Sí, és clar, aquí tot sortia blanc, i no es feia res més que cotó. No. Després, jo ja era fora, que es va fer pana.

P.B.: Després van venir, doncs totes, per dir algo, es pot dir, i parlant malament, totes les porqueries que les altres no volien, ja les van portar cap aquí. Allavòrens això de porqueries, que en diem, eren viscosilles i coses que no tenien cap aguant ni cap valor de cap classe. El cotó ja anava desapareixent. Jo encara hi vaig treballar-hi.

www.memoria.cat/vagues-fabrica-nova-Manresa