Entrevista a Laura Sanmiquel Codina (Manresa, 1924-2021) i Pepita Burgués Burgués (Manresa, 1927), treballadores de la Fàbrica Nova (entrevista realitzada el 14/10/2006).
Laura Sanmiquel: A casa érem tres que treballàvem, i, bueno, i érem quatre, perquè hi havia el meu pare. Però el meu pare, doncs no… estava malalt, i érem tres. I he dit al començament què cobràvem entre el meu germà, la meva mare i jo, encara que després vem cobrar el doble perquè vem fer tota la setmana sencera… Però tot i així, pagàvem sis duros de lloguer i… i el menjar… doncs això que dèiem, farinetes i poca cosa més. De pollastre a casa meva no se’n comprava; ara en canvi és més barato. Però ara també… ara ens trobem que, per exemple, no pots comprar… nosaltres, per exemple, voldríem comprar per exemple llenguado i, home, pots fer-ho algun dia, però no és una cosa que la puguis comprar cada dia oi? Doncs allavons això ni un pollastre. Perquè me’n recordo que el meu pare es va morir l’any quaranta-u, i a casa dels meus tios doncs ens van convidar a dinar el meu germà i a mi i la meva mare i ens van fer pollastre. I, és clar, com que se’l criaven doncs va ser una festa major, això! Però d’aquesta edat, vull dir el quaranta-u, no en podíem menjar de pollastre tampoc. I, no sé jo què menjàvem… és que no me’n recordo gaire. La meva mare ho sabia això, que ho havia d’anar a comprar. Però, bueno, que no… La meva setmana tota la setmana anava a fiar. Però, com la meva mare, eren molts perquè les botigueres tenien una llibreta gruixuda que anaven apuntant, doncs, tot el que devies. I al cap de la setmana, quan cobrava, la meva mare ho havia de tornar a deixar allà. I sempre… i això… la meva mare sempre li portava mal humor… I, és clar, treballar tant i haver d’anar encara a la botiga a quedar a deure… això va ser un trago, oi? Però, mira, llavons de mica en mica, doncs, vas anar cobrant més, van anar apujant, i mira, i ens en vem anar sortint. I mira… Però va ser dur, eh? Dur per a la meva mare, perquè jo, goita, m’ho portaven i prou, eh? perquè… estava tipa de farinetes, jo, i de pa de blat de moro. Perquè tot i així, d’estraperlo sé que el meu pare un dia va portar –deuria ser durant la guerra, eh?– un sac de blat… ai de blat, no… de farina. I llavons aquell sac… –aquells sacs grossos, eh!– i llavons la dúiem en el forner i ens feia pa. Dúiem farina i si eren cinc quilos en sortien deu quilos de pa, i uns quants dies doncs menjàvem pa d’aquell. Allò ja era festa major. Però si no, malament, eh? Malament per al menjar.
