El maig del 2017 vam anar a entrevistar la senyora Pepita Aparicio Porta (1932-2019) perquè ens parlés del seu pare, el manresà Josep Aparicio Sancho, que va ser deportat als camps nazis i que va morir a Dachau el 1944.

En el transcurs de l’entrevista, la Pepita ens va explicar que tant els seus pares com ella mateixa havien treballat a la Fàbrica Nova (ella hi va treballar més de 20 anys) i que recordava la històrica vaga que les treballadores de l’empresa van protagonitzar el 1946. “Això no m’ha marxat mai de la memòria ni em marxarà mai”, afirmava amb contundència quan pensava en la policia armada “i tota la merda de Barcelona amb els camions”, que van entrar a la Fàbrica Nova “com si entressin una colla de llops”.

També va comentar breument les condicions de treball de la fàbrica, com burlaven les visites que hi feien els inspectors laborals (hi treballaven il·legalment diverses criatures) i la visita del general Franco a Manresa l’any 1947.

Podeu veure l’entrevista en aquest vídeo:

TRANSCRIPCIÓ DE L’ENTREVISTA:

 

Joaquim Aloy: I què recorda d’aquesta vaga?

Pepita Aparicio: Ui, què recordo! Que vem anar a treballar a les sis, i a les set del vespre encara érem allà. I jo era al costat de ma mare, perquè era una criatura, i hi havia un guàrdia civil que em feia així… em senyalava; i cony, això em va… i dic a la meva mare: ”Mama, allà hi ha un guàrdia civil, que en fot d’hores que em va fent així”. I La meva mare va mirar i també li va fer així. I allavores va veure que deia que la canalla, li devíem fotre pena, que passéssim per allà i anàvem a sortir als pisos de l’Ajuntament que van fer, allà…

 

Jordi Pons: Darrera la Fabrica Nova?

PA: Darrera la Fàbrica Nova, aquells pisos els va fer l’Ajuntament; doncs hi havia un camí, i anàvem a sortir allà, i vaig marxar poder a quarts de sis jo; però els altres, van estar més de dos turnos allà sense menjar la canalla; inclús deien, això es va dir, que hi havia una dona a dalt, bueno, a les contínues, perquè jo a allò de dalt, no hi havia estat mai, a les contínues, que estava embarassada, i que al fer huelga l’hi van dir que… que havia de treballar, i es veu que li va apuntar la pistola aquí (assenyala la panxa) i segons deien se la van haver d’endur perquè ja va tenir el crio; perquè van entrar, això no m’ha marxat mai de la memòria ni em marxarà mai; a la Fàbrica Nova hi havia un portal per entrar molt ample, si l’havíeu vist, van venir la policia armada i tota la merda de Barcelona, amb els camions, i quan van entrar, ho devien fotre amb la boca: “uuuuh”, com si entressin una colla de llops, igual. D’això me’n recordo com si fos ara; i jo, em sembla que feia bitlles aquella huelga, i quan vem fer aquella huelga, vem haver de tornar a demanar feina eh! i aquella, perquè la púrria, per dir la púrria, les revolucionàries, totes treballaven a les contínues i a aquests puestos, als telers, les dones sempre es veu que havien sigut més callades o poder eren diferent, doncs van entrar allà – ai què volia dir ara m’ha marxat- doncs, ah sí, que la huelga ens vem haver de tornar a apuntar i les de dalt, moltes no les van tornar a llogar, perquè sabien qui eren les revolucionàries, van dir… això ho deien les dones, perquè jo, com que anava amb la meva mare, sempre estava ficada al mig de les velles. Això… però ara ja…

Allavorens això de la guerra, és quan ens van donar els quinze duros; si us en recordeu, al mes ens donaven quinze duros, i va ser d’aquesta huelga. I el racionament, també ens donaven racionament que l’anàvem a buscar a la Cooperativa, allà als Drets, allà on esquilaven cavalls, a la Cooperativa. D’això sí, però…

 

JA: Per tant, la vaga va aconseguir…

PA: Sí, quinze duros; els quinze duros van sortir de la huelga de la Fàbrica Nova, i allavorens va sortir diguem-ne el racionament, i un cop cada any o cada mig any ens donaven vuit metros de cotó, de roba de cotó. Això ho vem guanyar nosaltres amb la huelga. Però els altres treballaven, els de l’altra fàbrica i els burros no vem cobrar res. Clar, ho vem perdre al no treballar. D’això sí.

 

JA: En canvi aquesta gent represaliada llavors ja no els van agafar.

PA: No, diu que no

 

JA: Es van quedar sense feina.

PA: Sense feina. Bé ho deien. Jo d’això ja no, perquè jo, passat els telers, poca gent coneixia de dalt, perquè a dalt, per la huelga, recordo que hi vam anar tota una colla de mosses joves que treballàvem als telers a xafardejar allà, i ens hi va arreplegar el director i ens va dir: “Aquí treballeu vosaltres?” i algú va dir: “ No, som de baix els telers”. “Doncs a la vostra feina”. Ens va treure d’allà. D’això sí que me’n recordo.

 

JP: Vostè què tenia catorze, quinze anys?

PA: No, menos; menos poder.

 

JA: Si és del 32, per tant catorze.

PA: Sí, menos

 

JA: Perquè vostè entra als dotze anys a treballar.

PA: Dotze anys tenia

 

JA: I deien que hi havia inspeccions, i que a vegades amagaven a gent tan jove?

PA: A mi. Un dia em diu el Josep, un home que feia de mig encarregat allà al despatx dels telers i em diu: “eh tu, demà no vinguis a treballar, ja ho diré amb ta mare” Li va dir que no vingui a treballar la nena perquè passen els inspectors, i un dia jugant al carrer, compta si era petita, jugant al carrer un diumenge me’l veig a venir i jo dic. “Mira Josep, d’on ve?”, allò de canalla, i em diu: “Demà a treballar”. Bueeno, doncs l’endemà cap a treballar. I alguna vegada es veu que els havien enganxat, i amb aquestes caixes que hi havien de posar fils tant grosses, els tapaven amb un tros de roba, i bitlles a sobre perquè no els descobrissin, la canalla.

 

Divina Torrescasana [filla]: El tiet no va començar al Forn del vidre als vuit anys?

PA: Sí, el meu germà, va fer la comunió avui i la setmana que ve se’n va a treballar, el van llogar al Forn del vidre.

 

DT: Tenia vuit anys

PA: La comunió la feien de petits llavorens. Doncs acabat de fer la comunió, el van posar a treballar.

 

DT: I va treballar al forn del vidre fins que es va morir.

PA: Sempre

 

DT: No havia plegat mai.

PA: No

 

JA: I quan treballava, als dotze anys, quin horari feia?

PA: El meu germà?

 

DT: Tu

JA: No, vostè

PA: El què?

 

DT: Quin horari feies?

JA: Quantes hores treballava cada dia?

PA: Jo, anava a treballar, a les sis ens hi posàvem i plegàvem a les dues.

 

DT: Vuit hores igual

PA: Sí. Allavores els dissabte va durar uns anys, que fèiem mig jornal, el dissabte, mig el del matí i mig el de la tarda.

 

JA: Les condicions de treball eren molt dures?

 PA: No. No, perquè hi havia mosses joves i totes teníem la mare i els passadissos dels telers eren amples. Amb una corda ja saltàvem allà a la vora els telers; com que ja sabíem a l’hora que passaven els encarregats. Mira si era petita que jo em van deixar de fer bitlles i em van posar als telers, i arribava just als telers, i un dia, vaig fúmer dues llançadores i deia que allò era un casament, però fotia unes trencades de fil… i havien d’anar a buscar el majordom. I el majordom em diu “escolta noia, els pobres no us podeu casar a aquesta hora”, que ja era tard, no sé si eren quarts d’una o no sé que, diu “els pobres no us podeu casar a aquesta hora” que era molt bon home.

 

JA: Al cap de pocs mesos hi ha la visita del general Franco.

PA: Em va passar una vegada pel mig dels telers, bueno per la vora, però jo no el vaig veure. Van dir: ”ara passa el Franco”, sí, va passar; va passar entremig d’on hi havia els vàters, en filats, hi aquí hi havia els rengs de telers amples i passava per allà. Però no sé amb qui va venir, ni d’allò, però va venir el Franco. És veritat.

 

JA: Però us ho devien dir dies abans…

PA: No ho sé perquè jo era una cria; si ho van dir ho devien dir a la gent gran, però amb els crios, què volies que ens diguessin.

 

JA: No, vull dir que la seva mare no ho hagués comentat.

PA: No, no. La meva mare no crec ni que el veiés tampoc, perquè nosaltres ja treballàvem bastant més cap allà, vem veure allò… i tampoc es va encantar, saps? Va passar.

 

(Entrevista enregistrada el 6/5/2017 al domicili de la Pepita Aparicio. Preguntes: Joaquim Aloy i Jordi Pons. Càmera: Laia Olivé. Edició: Àngel López Tormes. Transcripció: Fina Oliveras).