Entrevista a Laura Sanmiquel Codina (Manresa, 1924-2021) i Pepita Burgués Burgués (Manresa, 1927), treballadores de la Fàbrica Nova (entrevista realitzada el 14/10/2006).

Pere Gasol: Us veu trobar totes dues tancades dins la fàbrica durant la vaga?

Pepita Burgués: Jo ella no ho sé, perquè ella treballava al despatx…

Laura Sanmiquel: Jo no. No, no.

P.B.: Jo sí.

P.G.: La policia no us deixava sortir?

P.B.: No.

P.G.: Expliqui tot el que recordi…

P.B.: I, al contrari, els que van entrar al migdia es van haver de quedar igual que nosaltres, els que van entrar el migdia. El que passa que nosaltres, doncs jo era molt jove –i ara potser això que no quedi gravat–, perquè llavors representa ets molt jove i saps tots els forats de la Fàbrica Nova, els sabíem tots, i bueno, vem sortir, vem anar a buscar menjar, vem portar menjar a la mare, perquè és clar la mare era a dintre… Vull dir que, no ho sé… Representa gent que estava molt nerviosa perquè és clar, quan les hores més passen i la cosa més crítica va, és clar, la gent més amoïnada està no? i més… nerviosa. Allavòrens sí, allavòrens la gent es va començar de posar nerviosos i és clar, llavòrens sí que va venir algunes persones i deien: “Va, mira, portem-els-hi menjar”. Sí, és clar, feia moltes hores que no s’havia menjat, però és clar els nervis tampoc… passava que tenies massa gana no? Però bueno, vull dir que… sí, sí, la gent et venien i per la banda de fora, perquè és clar llavors a l’entrar els de la tarda ens vem trobar tots allà dintre…

L.S.: Per la carretera del Pont de Vilomara, per la muralla que hi havia, tiraven el menjar.

P.B.: Sí, perquè hi havia… no hi havia diguem això aquesta d’allò que hi ha ara… bueno que hi havia el que encara hi ha, hi ha la paret no?, allavòrens hi havia arbres, hi havia unes troanes, però és clar, per aquelles troanes tampoc es podia passar, però pel capdamunt sí que es passava. Llavòrens algú anava allà i li donaven una mica de menjar i et tornaves a quedar a dintre perquè, també, ens van fer la por que si marxàvem, si ens escapàvem, els que s’escaparien, uns que marxarien… no tindríem treball, no tindríem treball.

L.G.: Se’ls despatxaria.

P.B.: Això mateix. I és clar, tothom allavons tenia por i t’havies de quedar allà.

L.S.: Jo, per això, que jo com que no era a dintre no me’n vaig enterar gens de tot això, perquè és clar, no…

P.G.: Allà al despatx devia fer fred no? Sense menjar, i devia fer fred a més a més…

P.B.: Feia fred a fora…

L.S.: Em sembla que no ho sentíem…

P.B.: Molt, perquè representa… hi havia molta neu. Havia nevat! Havia nevat… i sí, hi havia molta neu, sí. Feia fred, i a més a més era un puesto que no hi tocava el sol allà on ens van tancar, a fora! Perquè després no ens van deixar entrar a la… a dintre la quadra no ens van deixar entrar. Ens van tancar les quadres i volent dir que ja cauríem pel nostre compte, de dir: “Bueno, doncs va, això s’ha acabat”. Però no, no, no, estàvem allà, i al final pués sí, al final cap al vespre van obrir, la gent ens vem quedar a les quadres, eh, i…

P.G.: O sigui, us van tancar a la intempèrie…

P.B.: A la intempèrie. Ens van tancar al pati.

P.G.: …sense menjar, sense res.

P.B.: Sense res.

P.G.: Com a mesura de pressió perquè afluixéssiu.

www.memoria.cat/vagues-fabrica-nova-Manresa