Entrevista a Laura Sanmiquel Codina (Manresa, 1924-2021) i Pepita Burgués Burgués (Manresa, 1927), treballadores de la Fàbrica Nova (entrevista realitzada el 14/10/2006).
Joaquim Aloy: Al començament de tot de la vaga, què recorda? El primer record que té, algú li diu: “Escolta…”. Com va això? Es reuneixen? Surt espontàniament?
Pepita Burgués: No. No si… no, no, no. Que ja feia dies que se’n parlava. Que no podíem anar, que havíem de demanar, que havíem de fer… doncs que s’havia de dir, que aviam doncs què es faria… i al final, devien acabar doncs per de dir doncs, goita, va, explotem i ja està. Penso jo que devia ser així eh?
Laura Sanmiquel: I qui va començar per això?
P.B.: Jo penso que va començar…
L.S.: Les contínues?
P.B.: …les contínues, però ja va baixar… com que… contínues… les contínues feia això [fa el gest amb la mà] feia el pont no?, i ja va baixar de seguida a aspis i dels aspis ja va baixar cap a baix als telers. I com que, la veritat, de telers devíem ser… tres-cents i pico no? Sí. Érem colla. Vull dir que… el que feia més pinya era el que hi havia més colla, i el que hi havia més colla era a les contínues i als telers.
L.S.: I a les metxeres.
P.B.: També, però ja no feia tanta cosa… bueno, vull dir que no n’hi havia tanta de metxera.
L.S.: Però hi havia [no s’entén], metxeres…
P.B.: Bueno, sí… però estaven més d’allò, més… més apartats. És clar, llavors ja baixava de seguida i ja… o bé pujava. Pujava o baixava.
P.G.: Fer posar d’acord mil cinc-centes persones és difícil…
P.B.: No gaire. No ho era gaire, no. No ho era gaire de difícil.
L.S.: De què?
Joaquim Aloy: Posar-se d’acord tots.
P.B.: No.
L.S.: No…
P.B.: No ho era de difícil, no…
L.S.: Hi havia molta gent que…
P.G.: Per què no era difícil?
L.S.: No era difícil perquè com que tothom es trobava en la mateixa situació…
P.B.: Sí, sí.
P.G.: Quina situació era?
P.B.: Sí.
L.S.: La situació aquesta de… d’estreñeces que diríem en castellà, que hi ha coses que no em surten… em surten en castellà. Vull dir… tothom… tenia poca cosa per viure i ja n’estàvem tips. Doncs, tots érem igual, allà, eh?. Tant eren els encarregats com els treballadors, perquè també no és el que cobraven eh?
P.B.: No, l’encarregat tampoc no era el que cobrava… Això que diuen d’ara avui de l’home i la dona i tot això, allavòrens no existia perquè l’home també cobrava molt poc. Cobrava més que la dona, però vull dir que no… diferències, poques.
L.S.: Sí. El meu pare abans de la guerra treballava a les cardes aquí i, és clar, quaranta-cinc pessetes. I la meva mare en cobrava trenta-tres. Però vull dir… trenta-tres i mitja –posem-hi els cinquanta i tot–, doncs, és clar, no hi havia diferència, diguéssim, amb els encarregats o… cobrava una mica més l’encarregat perquè, és clar, un cardaire doncs era un treballador com un altre, com una metxera. Però no és que cobressin molt, no. A l’últim, els que valien havien de marxar perquè no els pagaven gaire eh?
