Quin va ser el context en què es va produir?
El boicot als tramvies del març de 1951 i la vaga general a Barcelona
La vaga dels tramvies, o més ben dit el boicot als tramvies, va començar el dia 1 de març de 1951 a Barcelona i va culminar en una vaga general el 12 de març.
Les causes del boicot cal situar-les en les dures condicions de vida de la postguerra. També hi van jugar un paper important les tensions existents entre el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, i un important sector de la Falange barcelonina.
El boicot no va ser dirigit per cap grup polític. Va comptar, però, amb una espontània preparació des de setmanes abans i una gran divulgació per Barcelona.
L’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser l’ increment del preu del tramvia, que era el mitjà de transport més utilitzat per les classes populars en aquells anys, i que havia aprovat el Consell de Ministres. I, també, la discriminació que suposava que a Barcelona el tramvia costés 70 cèntims i a Madrid només 40. Aquests fets van provocar la indignació popular i el 8 de febrer van començar a circular per la ciutat uns fulls de mà que cridaven al boicot el dia 1 de març.
Després de 15 dies de propaganda, el dijous 1 de març de 1951 es va iniciar el boicot als tramvies, que va ser seguit pel 97% dels passatgers habituals. Els tramvies circulaven buits per la ciutat. El boicot va durar 6 dies, durant els quals Baeza Alegría va quedar totalment desbordat pel caràcter popular del boicot.
El dilluns 5 de març, el Govern va ordenar el restabliment de les tarifes anteriors. El boicot als tramvies va ser un èxit popular. Però també hi va haver repressió en forma de detencions i empresonaments i es va produir un mort per les càrregues policials.
La vaga general del 12 de març
El dimarts 6 va de març va tenir lloc una assemblea d’enllaços sindicals a la seu de la CNS (Centrales Nacionales Sindicalistas. Sindicat Vertical), convocada pel Delegado Provincial. Els enllaços sindicals, molts dels quals eren membres clandestins del PSUC, van decidir convocar una vaga general el dia 12 de març com a protesta per l’encariment de la vida i a favor de la llibertat dels detinguts durant el boicot als tramvies.
La consigna de vaga, que semblava legal perquè havia estat aprovada en una assemblea a la CNS, va tenir un èxit considerable: es calcula que hi van participar uns 300.000 treballadors de l’àrea de Barcelona i va durar 24 hores. L’entusiasme ciutadà per l’èxit del boicot als tramvies va possibilitar la vaga general del dia 12 de març.
La vaga va afectar les indústries tèxtils, les fàbriques de maquinària, la indústria química i la de la construcció. Els serveis de gas, d’aigua, d’electricitat, de correus i de telèfons van quedar greument afectats. A més, grups de treballadors, en els quals destacaven les dones segons els informes policials, van formar piquets i van aconseguir el tancament de bona part del comerç, dels mercats, dels cinemes, dels restaurants, dels cafès i de les botigues.
Es van produir manifestacions i una concentració a la plaça de Sant Jaume. Aquests fets van provocar violents enfrontaments, al centre de Barcelona, entre la Policia Armada, la Guardia Civil i manifestants, provocant diversos morts, desenes de ferits i centenars de detinguts. Hi va haver una dura repressió contra els vaguistes.
L’arribada a Barcelona de nombrosos efectius policials va forçar la reobertura de les fàbriques el dia 13
Quan va tenir lloc la vaga general a Manresa?
El 13, el 14 i el 15 de març
El dia que a Barcelona els vaguistes van tornar a treballar, la vaga es va estendre, durant el 13 i el 14 de març, per Terrassa, Badalona, Mataró i Manresa. A Manresa, però, la vaga va continuar fins el 15.
Va començar a la Fàbrica Nova. El Diario Manresa del mateix 15 i sota el títol “Conflicto en la industria textil” explicava: “En el día de hoy ha persistido la anormalidad de Trabajo en la industria textil de la Ciudad, si bien han sido numerosos los productores que han acudido a sus centros de trabajo, ante las disposiciones emanadas de la Autoridad. Por lo tanto, el conflicto ha quedado reducido a un pequeño foco que se espera desaparezca en las próximas horas.” El dia 16 de març, segons el Diario Manresa del dia 17 de març, es retornava a la normalitat: “En el día de ayer se reintegraron al trabajo los productores del ramo textil, que en número reducido habían mantenido su actitud hasta el jueves, cesando por completo la anormalidad registrada últimamente. Es de celebrar que se haya impuesto el buen sentido, haciendo fracasar los intentos de los pertorbadores.”
En el mateix diari del dia 17 es publicava una nota del Delegado Provincial del Trabajo, Martín Merino Chicharro, que deia: “Todo el que no se haya presentado al Trabajo dejará de percibir su jornal por el tiempo no trabajado. (…) Los patronos que con su actitud (…) hayan dificultado a sus obreros el cumplimiento de su obligación serán sancionados (…) con el doble de la cantidad que representan los jornales de los obreros que no pudieron cumplir con sus deberes laborales (…)”.
Quina repressió es va exercir?
Detenció d’una treballadora a Manresa
El dia 14 de març de 1951, davant de la Fàbrica Nova, un agent de la policia secreta de la Comissaria de Manresa va detenir Maria Martínez Martínez[1] per “ejercer coacción acerca de las trabajadoras de la expresada fábrica para que no entraran al trabajo”. Maria Martínez tenia 28 anys. Havia treballat a la Fàbrica Nova, però des de feia un any treballava a la fàbrica Vives SA del carrer de Bartomeu de Manresa.
La policia de Manresa va comunicar al governador civil la detenció el qual “en el día de hoy (14) ordeno fuera trasladada a esa capital, donde quedará detenida”.
Per tant, seguint les indicacions del governador, Maria Martínez va ser traslladada a la Comissaria de Barcelona on va ser interrogada pel Comisario Pedro Polo Borreguero de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona y el funcionario Antonio Juan Creix (Brigada de Servicios Especiales de la Jefatura Superior de Policia).
En l’interrogatori va dir que va participar en la protesta per solidaritat “hablándole a una trabajadora, conocida suya, para que no penetrara en la Fábrica y se abstuviera hasta que estuviera solucionada la huelga. Que esa ha sido la única coacción que ha hecho, ya que también otras mujeres que se encontraban en la puerta de la Fábrica de referencia querían obligar a que salieran las que habían entrado a trabajar, en el turno de la mañana, haciéndolo también con los que por la tarde se dirigían a su Trabajo, haciendo la declarante lo mismo que veia hacer a otras mujeres por impedir que entrasen las productoras del turno de la tarde.” Martínez va romandre detinguda als calabossos de Via Laietana fins el dia 20 de març, que va ser traslladada als calabossos del Palau de Justícia de Barcelona. El 21 de març el jutge va traslladar les diligències al Jutjat d’Instrucció de Manresa i la detinguda va ser traslladada a la presó de Manresa.
L’Auto del 24 de març de 1951 que va redactar el jutge instructor de Manresa deia que s’havia d’instruir sumari perquè el que havia fet era considerat delicte, però alhora “teniendo en cuenta la naturaleza de los hechos póngase inmediatamente en libertad a la detenida Maria Martínez Martínez”. Maria Martínez va quedar en llibertat el 25 de març de 1951. Per tant, va estar 11 dies retinguda i empresonada. Un cop en llibertat, el jutge va continuar la investigació i va cridar a declarar tant Maria Martínez com Victòria Álvarez Lázaro, la treballadora de la Fàbrica Nova a la qual suposadament havia coaccionat.
Álvarez va declarar que Maria Martínez s’havia dirigit a ella i que li havia dit que no entrés. “Lo hizo más que con la finalidad de coaccionar a la que relata con el propósito de evitar que una vez que la exponente se encontrara dentro se encontrara con la sorpresa de no poder salir, ya que en una huelga que se había producido hace ya dos o tres años se dio el caso de que los obreros quedaron todos dentro de la fábrica sin que se les dejara salir”, fent referència al que havia passat durant la vaga de 1946, quan les forces d’ordre públic van encerclar la Fàbrica Nova i no deixaven sortir als treballadors.
Finalment, el jutge instructor, el 3 de juliol de 1951 va resoldre que el cas “se sobresee provisionalmente”.
[1] Sumari 77/1951 del Jutjat d’Instrucció de Manresa. Coacciones ejercidas per Maria Martínez Martínez contra obreres para que fueran a la huelga (Caixa 1571)
