En aquest apartat trobareu una tria d’alguns fragments rellevants de les Vivències de Lluís Soldevila. Ofereixen un tast d’alguns dels records de l’autor.
Un atemptat contra un empresari
L’any 1927 hi hagué un intent d’assassinat al carrer. El fabricant de vetes Francesc Costa i Mas sofrí un atemptant. Tornava a casa seva un dia plujós, paraigua en mà. En passar la primera casa del carrer, que recula de l’alineació de les restants, veié una persona parada també amb paraigua. Just en acabar de passar uns trets deixaren al terra el Costa fabricant, com se’l coneixia.
L’incendi del convent dels Caputxins, a l’inici de la guerra
El que vaig veure des de el balcó de casa meva, ben aviat, un matí, va ser com cremava el convent de frares caputxins que hi havia davant gairebé de casa. Uns homes amb uns barrets lluents al cap, amb unes mànegues apagaven el foc. Vaig saber que d’aquells homes se’n deien bombers. Recordo que la veïna de costat de casa, Conxita Cots Tort, noia molt més gran que jo, em deia: “Què et passa, Lluís? Avui estàs trist”. Era un matí que, malgrat que fos juliol, en ple estiu, estava una mica nebulós.
Els refugiats: l’altra cara de la guerra
A mesura que l’exèrcit de Franco, els nacionals, anaven avançant, arribaven gent, famílies senceres. La gent d’aquí en deien refugiats. Eren de províncies de parla castellana. I amb aquesta gent força canalla. Eren diferents de la gent d’aquí. A part de la parla, quelcom hi havia que els diferenciava. Recordo sobretot la gent gran, els vells. Les dones particularment vestien de negre, com també hi anaven les àvies nostres, sobretot si aquestes eren vídues, però les dels refugiats portaven al cap uns mocadors negres posats d’una manera diferent. En aquest sol detall es diferenciaven. Eren homes i dones de cara molt arrugada i envellida.
Aquestes famílies ocupaven els habitatges més humils. Jo, un nen petit, només els recordo a la meva barriada de les Escodines, on vivia i em movia, al primer tram del carrer Viladordis. Altres al carrer de Santa Llúcia, carrer Montserrat, Sant Antoni i Escodines, entre d’altres llocs. Fins alguns els primers temps en alguna barraca i a la balma del saltant del Bana, sota la Creu del Tort, al barri de Santa Clara.
La febre anticlerical: un frare delatat i assassinat
[El frare] Fou detingut el dia 24 per la delació d’una dona que vivia no lluny del carrer. Passaven uns milicians amb uns detinguts pel carrer de Santa Clara. El frare es creuà amb ells i la dona digué: “Aquest que ha passat és un frare”. I ell no negà la seva condició. Encara hi ha gent que recorda aquella tarda passant detingut pel carrer de Sant Llorenç la mirada que donà de comiat a una família molt coneguda que s’ho mirava dalt del balcó. Els meus ulls d’infant de quatre anys i mig només recorden uns homes amb escopetes. El vespre d’aquell mateix dia, junt amb un capellà que vivia al carrer Caputxins -mossèn Pere Vintró i Codina- fou mort a la carretera de Pont de Vilomara […].
El primer bombardeig de Manresa
[…] vaig veure saltar pels marges que feien els camps […] uns soldats amb lliteres buides però totes brutes de sang recent. Era el migdia del 21 de desembre de 1938, dia de Sant Tomàs. La dita de la gent del carrer, molt pagesa llavors, era: “Per Sant Tomàs, agafa el porc pel nas”. Aquell dia hi hagué el primer bombardeig a Manresa. Hi hagué víctimes i del mateix carrer.
El pare se’n va al front
Abans de marxar al front el pare estigué un curt temps a Sant Joan de Vilatorrada, en unes fàbriques del passeig del riu d’aquesta població. Allà els feien fer instrucció. Deia que, entre altres llocs, anaven a can Canals. Durant aquest curt temps anàvem a veure’l. Un dia ens féu dir que aquella tarda hi anéssim, perquè l’endemà, d’hora al matí, se’ls enduien al front. […] El pare parlava amb els de casa. A nosaltres dos ens estimà diverses vegades. Érem molt petits per comprendre tot l’abast d’aquella tarda i d’aquell comiat.
La indústria de guerra
Al darrere, davant nostre, al carrer o cantó que llavors es deia de cal Purgatori, amb la fàbrica de cal Serrahima, hi havia un taller metal·lúrgic. Al carrer sempre s’hi veien molts homes carregant o descarregant camions. Feien molt soroll de ferros. Algú deia que fabricaven bombes. Era en plena guerra espanyola.
El segon bombardeig de Manresa
A casa sentírem el soroll de les bombes i en acabar sortírem al balcó. Tot era una trencadissa de vidres. El pare, abans de ser cridat i d’haver de marxar al front, havia enganxat als vidres uns paperets, com totes les cases havien fet. Hi havia cases que ho havien fet amb molta traça, formant uns dibuixos. Des del balcó veiérem la mare al carrer que ens deia: “Fugiu a dins, que tornen els avions!”.
[…] la casa es va somoure. Féu com aquells ascensors que quan es deturen fan un balanceig amunt i avall. El meu germà i jo, abraçats a l’àvia i a la tieta, germana de la mare. Acabat tot, la mare tornà a casa i tots al balcó. Els grans a treure els vidres. Recordo que dels camps que en aquell temps hi havia davant de casa […] vaig veure saltar uns soldats on ara hi ha el carrer Roger de Flor. Portaven una llitera ben bruta de sang recent, però sense cap ferit.
Aquesta infortunada dona i aquell noiet treballaven els dos a la carretera de Vic. Ella en uns tints i ell en una vidriera. Com cada dia, es trobaren a la sortida de la feina. El bombardeig els trobà camí de casa, a la carretera del Pont de Vilomara. La Manela Gros i Pla digué al noiet: “Correm, anem a casa!”. Mentre el Lluís es llançà al terra i així deixà passar el bombardeig, ella, amb la dèria d’anar a casa, desafià el perill. En arribar just on ara hi ha l’avinguda Francesc Macià, una bomba la va destrossar. Tenia vint-i-vuit anys. Deixà un nen una mica més petit que jo, de nom Batista.
Fred i estómacs buits: les penúries de la postguerra
Les famílies que dels seus n’hi havia més que no treballaven s’ho passaven encara més malament. Per a les famílies amb canalla i amb persones grans que per l’edat no podien treballar i no conegueren la jubilació, i menys encara les pensions, la situació encara era pitjor. I d’aquestes no n’hi havien pas poques.
Aquells anys el fred se sentia més, sigui perquè en feia més que no en fa ara, sigui perquè els estómacs anaven més buits que ara. Petits i grans, molts passàvem gana.
El pare torna del camp de concentració
No poguérem veure de seguida al pare. Era a dins al quarto que donava al menjador. La mare el netejava de la brutícia i porqueria que portava. En obrir-se la porta vaig veure el pare de mig cos nu, damunt una cadira de boga, un gibrell de fang i una esponja. El pare ens estimà, ens digué evidentment algunes coses que en absolut recordo i ens entregà una bosseta de caramels de la vídua Solano, que comprà en passar per Saragossa, on hagué de fer canvi de tren per arribar a Manresa.
La necessitat de sobreviure: buscar carbó a la via del tren
Faltava diner i mancant això mancava tot. Mentrestant d’altres, els especuladors, anys més tard coneguts com “els nous rics”, a l’empara que tot restava per fer, s’aprofitaven de les circumstàncies. L’especulació i l’explotació, eren a l’ordre del dia. Hi havia fabricant que la matèria primera que rebia se la venia. Li donava més. Pagava amb quatre xavos els seus treballadors, i a espavilar-se toquen. No hi havia sistema de sanitat ni cap sistema d’ajuda a les famílies. Els famosos punts, que més tard van cobrar els casats amb fills petits, eren insuficients. Però ni això hi havia els primers temps. Per totes aquestes circumstàncies, era fàcil de veure gent a la via del tren recollint el carbó que podien deixar les màquines a vapor.
Arreplegar raïm i ametlles: una picaresca quotidiana
[…] aquells anys tot estava conreat. Hi havia unes vinyes que donaven molt i bon raïm, així com ametllers. Pel setembre hi havia la possibilitat de no omplir la cistella de carbó i fer-ho de raïm o ametlles, o fer les dues coses, sempre que no fóssim vistos, és clar.
Treballs forçats al pont de l’Estació: el càstig dels vençuts
Refeta la palanca de l’estació, no calgué fer la volta pel pont de pedra. Passàvem per la nova palanca. Es podia veure els treballs i treballadors del nou pont. Es tractava de soldats i crec -segons es deia també- presoners. He sentit dir que n’hi treballava un que, com a càstig, havia de portar a l’esquena un sac de sorra molla. Segons l’hora de tornada, s’esqueia amb l’hora del ranxo dels que treballaven en la construcció del nou pont. Hom s’hi aturava a parlar amb ells, comentant la menja del dia. Algun dia se sentia dir: “Avui encara no us podeu queixar, xicots”. I ells assentien. […] Esguerraren estudis començats i oficis. Reintegrats a la vida civil, s’hagueren d’agafar al treball que pogueren i formar una família. Algú els qualificà com la generació pont.
“Anar a cal Ninus”: una expressió ben manresana
La xemeneia de cal Ninus estava vinculada a una dita molt popular a Manresa. Anar a cal Ninus era sinònim d’ésser mort, ésser al cementiri. Així, quan feia temps que una persona no es veia i hom demanava per ella, es contestava dient: “ja fa tal temps que és a cal Ninus”. Això volia dir que era morta. Als petits, si no volíem menjar, ens deien: “Saps què et passarà si no vols menjar? Doncs que aniràs a cal Ninus”. També es deia amb el mateix sentit “passar el pont”, però la dita de cal Ninus era la més corrent i popular.
El regidor papissot i el “Día de los Caídos”
Quan [durant la celebració del Día de los Caídos] tocà el torn a un regidor, aquest, en fer el crit, anà més lluny i afegí: “por Dios y su futura España”. L’edil era una mica papissot. Es féu un petit embolic amb la pronúncia de “futura”. A més d’un dels presents se’ls dibuixà un incipient somriure.
La presó de les Escodines: “¡Soldado, alerta!”
L’antiga casa de les Germanetes dels Pobres s’habilità com a presó aquells primers temps, situació que durà alguns anys. La presó era plena a vessar. Els soferts veïns havien d’escoltar a les nits, i sobretot a l’estiu, cada mitja hora la canterella “¡Soldado, alerta! ¡Alerta está!”. I això repetit diverses vegades. Una part lateral de la presó donava al carrer de Santa Clara Nova. Per la vorera hi havia gent, familiars dels presoners. Uns i altres, amb signes, es parlaven. Els uns a peu de vorera, els altres darrere els barrots de les finestres.
Uns que passaven gana i uns altres que estaven grassos
Aquells anys foren temps molt difícils. Fou el temps del racionament i de l’estraperlo. Gran part de la població passava gana. Amb diners es trobava de tot, però aquests mancaven a moltes famílies. Hi havia treball, però els sous eren de misèria. En aquestes circumstàncies, qualsevol persona d’aspecte obès era un senyal que podia menjar, que no li mancava res. Si, a més, aquesta persona formava part d’un col·lectiu que en aquells temps semblava privilegiat, encara més que més.
El capellà panxut
[…] vaig sentir una conversa entre dues dones veïnes. […] La primera deia, aixecant un xic la veu: “Jo ja li dic al meu home, l’Enric: ‘vas ben equivocar l’ofici’”. Malgrat ésser jo un vailet, vaig entendre que la conversa de les dones anava pel panxut capellà, que uns minuts abans havia passat pel seu davant.
“No digueu a ningú el que us han portat els Reis”
La mare, pobra mare, ens despertà al meu germà i a mi, dient-nos que a l’escala ens havien passat els Reis, uns molt pobres Reis. Per a cada un de nosaltres una senzilla llibreta, un llapis i una goma d’aquelles que en dèiem de pa. No em féu cap il·lusió. Hauria preferit una joguina. A més, la mare ens digué que no diguéssim a ningú el que ens havien portat el Reis.
Els “parrots de Sant Ignasi”: el terror del barri
A la plaça de Sant Ignasi -no sé el per què- s’hi concentraven molts xicots d’aquestes famílies [immigrants]. Pel que fos, aviat van ésser coneguts com els parrots de sant Ignasi. Eren temuts. De tant en tant venien per la pujada de les Saleses. S’arribaven fins al gran descampat que hi havia paral·lel a tot al llarg del carrer de Era de l’Huguet […] En aquest descampat entre els xicots més grans s’hi lliuraven unes veritables batalles amb rocs i pedres. Els anomenats parrots de Sant Ignasi eren temuts per la seva brutalitat. Tant el meu germà més petit, com jo mateix, donades les nostres edats, ens ho miràvem des de certa distància.
Els “cupos” i l’estraperlo
L’amo de la fàbrica del pare, el senyor Joaquim Suaña i Grau, el cotó que rebia per cupo, preferia vendre-se’l d’estraperlo. Li donava més i als treballadors pagar-los amb quatre xavos.
L’infern: una realitat quotidiana
Més d’una vegada quan sortíem de doctrina alguna persona gran ens havia dit: “Canalla, ja sabeu què és l’infern?” Quedàvem tots sorpresos i parats (almenys jo). Llavors aquesta persona deia: “L’infern és a les cases on no hi ha pa”. Aquest infern també el van passar a casa, com altres cases i famílies.
Un personatge: el pregoner o “cridador”
Es treia la trompeta o corneta que portava penjada en el seu braç dret, se la posava just als llavis, buscava el to i la preceptiva tocada. Llavors l’home, ja de cara vermellosa, quan tocava, les seves galtes s’inflaven i encara esdevenien més vermelles. Acabava la tocada i esperava uns minuts que sortissin els oients.
Jugar a cops de roc: una manera de passar l’estona
Al derruït convent dels frares, no hi havia perill, fora el d’embrutar-nos de jugar enmig de totxos trencats i sencers, totxanes, teules, guixos i algun vidre, i sobretot força rocs que ens permetien fer tota mena de guerres, malgrat les recomanacions de casa que un roc fora de la mà no sé sap on va. Tots, un dia o altre, arribàvem plorant d’un cop de roc al cap.
El 18 de juliol, “un dia per plorar”
Cada any quan arribava el 18 de juliol, aniversari de l’aixecament, els joves només pensaven en un dia de festa, sortir a fora com fos, encara que fos en camió, per anar a la platja. Aquell dia estava tot permès. El pare deia que no era dia per celebrar, sinó que era més per plorar.
Fotos “de magnèsia”: un misteri de la ciència
A la missa recordo que la mare em deia: “gira’t, mira enrere”. Retrataven i, en un moment, de la màquina en sortia un fum com un foc. La mare em deia que era no sé què de magnèsia.
Funcionaris que podien permetre’s de ser mal parlats
Aquest funcionari municipal es va treure de damunt la mare i l’altra dona amb crits, males paraules i renecs, com era el seu proverbial costum […]. Aquest funcionari no feia pas cas d’aquells escrits que hi havia en certs llocs -no sé si a l’ajuntament- que deien, entre altres coses: “En la España de Franco no se blasfema”. O un altre que recordo molt bé que hi havia a la sala d’espera de l’Estació del Nord, que deia: “La palabra soez, escandaliza a nuestra juventud”.
