Biografia

(Manresa, 1899 – Newcastle, 1978)
Advocat, polític, escriptor, dramaturg i traductor.

Fou un escriptor molt precoç. De ben jove ja escrivia poesia i aviat va obtenir diversos premis en jocs florals. Cal destacar el de la flor natural dels Jocs Florals de Barcelona, el 1921, pel seu poema Monjoia. Dos anys abans ja havia publicat la novel·la Per les donzelles de color de rosa.

Durant els anys 20 i 30 col·laboraria en nombrosos diaris i revistes: “El Pla de Bages”, de Manresa; “Pàtria” i “La Crónica”, de Valls -ciutat on la família s’hi havia traslladat quan tenia 16 anys-; “El Dia”, de Terrassa; “Mar vella”, “Camí”, “El Matí, “La Revista”, “La Nau”, “La Publicitat”, “La Humanitat”, “La Noche”, “Mirador”…

Als 23 anys ja donava conferències al Centre Catalanista de Valls i al Centre de Lectura de Reus i publicava dues monografies crítiques, sobre Pierre de Ronsard i Molière.

El 1920 ja era advocat després d’haver aprovat en dos anys, els sis cursos de la llicenciatura de Dret. Aquell mateix any iniciava la seva col·laboració a l’Enciclopèdia Espasa, on hi arribaria a escriure centenars d’articles de temàtica jurídica.

La seva producció teatral fou molt prolífica als anys trenta amb obres com L’ànima dispersa, El fang de les estrelles, L’adolescent, Teresa (drama en vers), Entre Tots Sants i Manresa, Una, dues, tres, quatre veritats, La senyoreta Oest, Mercuri i els metges i L’oreig entre columnes, (aquestes tres darreres publicades a la col·lecció “El nostre teatre”).

Proclamada la República fou reclamat com a assessor de serveis dels traspassos de l’Estat a  la Generalitat. El gener del 1934, el conseller de Governació de la Generalitat, Joan Selves i Carner, el nomena assessor jurídic de la Comissaria general d’Ordre Públic de Catalunya, en substitució de Josep Maria Espanya, que havia dimitit del càrrec. El juny del mateix any, Vidal i Jové, obté per concurs-oposició el càrrec de Secretari General d’Ordre Públic de Catalunya, càrrec que queda suspès pels Fets del Sis d’Octubre i que recuperarà posteriorment. Milità a Esquerra Republicana de Catalunya,

Després del 19 de juliol, i davant la situació de violència revolucionària que es vivia a la rereguarda, Vidal i Jové es va dedicar a salvar d’una mort segura nombroses persones perseguides per les organitzacions d’extrema esquerra, fins que va ser ell l’amenaçat. Segons explicaria: “la vida de mi esposa, de mis hijas y la mía propia estuvieron en peligro tan cierto de muerte que hube de abandonar mi puesto el mismo día en que se había decidido mi asesinato, lográndolo gracias a un coche del Consulado Francés que nos condujo a la Estación Marítima de Barcelona de donde salimos camino de Marsella. En aquel momento perdí, en manos de los anarquistas, mi casa, mis muebles, mis libros, mis ropas, todos mis bienes en absoluto”.

Arribat a França, de seguida se li va suggerir que anés a Burgos i es passés al bàndol franquista, on se li garantiria el reconeixement dels seus drets i un lloc professional similar al que havia hagut d’abandonar. No ho acceptà perquè, segons ell, era una proposta que repugnava les seves idees. Durant un temps va treballar de mecanògraf en un organisme d’abastiment d’aliments del Govern de la República, situat a Paris. Durant uns cinc anys ell i la seva família van viure en un convent de la Comunitat de Pares Agustins d’Alzon, a Nimes, que els oferiren hospitalitat. Segons Vidal Jové, “querían premiar con su caridad el poco bien que yo había podido hacer en medio del mal inagotable que se hacía en Barcelona”.. Allà es dedicà a ordenar i classificar la immensa biblioteca de la comunitat.

Després de rebre la seguretat per part del governador civil de Barcelona Correa y Veglison que no li passaria res, fins al punt que el governador li va posar un cotxe oficial que el va anar a buscar a Perpinyà, l’any 1941 va tornar de l’exili i, després d’un temps a Barcelona, se’n va anar a viure a Madrid amb la seva esposa, Assumpció Parellada, i les seves filles. El 1943 el Tribunal Especial contra la Masonería y el Comunismo el sentencià a la pena de 12 anys i un dia de reclusió menor, pena que fou commutada per sancions d’inhabilitació.

A partir d’aleshores es dedicà plenament a la seva activitat literària i editorial.

Va traduir al castellà Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell, la Crònica, de Ramon Muntaner, Obra poètica, de Joan Maragall, Aloma i Jardí vora el mar de Mercè Rodoreda, Els vençuts de Xavier Benguerel, El nàufrag feliç de Ramon Folch i Camarasa, Narracions, de Salvador Espriu i una part de l’obra poètica de Jacint Verdaguer. Segons Joaquim Ventalló, “realizó a lo largo de su vida una labor de mucho peso que es poco conocida y que tiene una gran importancia para Catalunya en el sentido de haber difundido en el área de la lengua castellana textos de capital importancia en la historia de esta nación”.

També va traduir al castellà l’obra completa de Rimbaud i diverses obres de Rabelais, Marqués de Sade, Balzac i Zola. Segons la doctora en Filologia Catalana i investigadora Teresa Iribarren, “era un traductor dotat d’un extraordinari sentit de la llengua que sempre prioritzà l’expressió més genuïna i la llegibilitat”.

El 1966 i en només 7 mesos va realitzar la primera traducció catalana de l’Ulisses de James Joyce. Era un encàrrec de l’editorial barcelonina A.H.R., però l’obra encara resta inèdita. Segons Teresa Iribarren, aquesta traducció “se singularitza per la intel·ligibilitat, la riquesa idiomàtica i la fluïdesa estilística. Magnífic intèrpret de Joyce, Vidal hi exhibeix un gran coneixement diacrònic i sincrònic del català i un sentit de la llengua molt genuí”.

També és autor de l’adaptació de la Crònica de Ramon Muntaner al català actual, autor del llibre Visions d’Egipte, i de nombrosos estudis de caràcter jurídic-econòmic apareguts en diverses publicacions, sovint amb pseudònims. Té un bon nombre de poesies i narracions inèdites.

El 1957 fou requerit per ocupar el lloc de director de la delegació a Madrid de l’Editora i Distribuidora Hispano Americana. Bona part de la seva vida professional va estar relacionada amb el món dels llibres, escrivint, traduint, assessorant i venent llibres.

Vidal i Jové va escriure una part de les seves memòries -fins a la proclamació de la República- al llibre Històries del meu temps. (Abans d’ara), obra finalista del Premi Joanot Martorell el 1957; premiada als Jocs Florals de la Llengua Catalana en l’any del centenari de la seva restauració, a Mendoza (Argentina), el 1958, i editada l’any 1970. Malgrat que en una carta al seu amic Francesc Farreras i Duran li deia que “M’agradaria no acabar la vida” sense haver finalitzat les seves memòries, dissortadament no les va acabar. “Crec, sincerament -afirmava-, que el que jo tinc per a dir pot ésser un document que interessi per la història del nostre país. Sé coses, detalls i matisos, que em penso que únicament jo recordo i jo he viscut. […] Únicament posant-hi el cor, els documents tenen vitalitat. I, el demés, ja és en els arxius: però hi és mort”.

[Vegeu també: “Joan Francesc Vidal Jové: biografia de l’oblidat traductor al català de l’Ulisses“, de Carles Blaya (Regió7, 10/2/2022)].

Fotografies

Documents

Octubre-desembre del 1933: documents inèdits relacionats amb l’activitat pública de Joan F. Vidal Jové. (Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Fons J.F. Vidal Jové).

9 i 13 /7/1959. Intercanvi de cartes inèdites entre els manresans Francesc Farreras i Duran i Joan Francesc Vidal Jové, on parlen, sobretot, de la possibilitat d’editar a Mèxic el llibre “Abans d’Ara” [Històries del meu temps], que sortiria editat finalment a Barcelona el 1970. Un text que Farreras i Duran havia llegit “amb gran delectació” i li havia fet recordar “moltes coses de la nostra infantesa”. Sobre la continuació de les seves memòries en un altre volum, Vidal Jové diu que “m’agradaria no acabar la vida sense haver-ho fet, car crec, sincerament que el que jo tinc per a dir pot ésser un document que interessi per la història del nostre país. Sé coses, detalls i matisos, que em penso únicament jo recordo i jo he viscut”. (Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Fons J.F. Vidal Jové).

Març-abril de 1971: Correspondència entre Joan Francesc Vidal Jové i Mercè Rodoreda. L’escriptor manresà, que ja havia traduït al castellà Aloma (si bé encara no s’havia publicat) estava traduint l’obra Jardí vora el mar i li demanava com havia de traduir al castellà el nom d’algunes plantes. “No trobo, a Madrid, cap jardiner que sàpiga català i em pugui dir el nom castellà d’algunes plantes. Tots em diuen que haurien de veure la flor i això no puc improvitzar-ho”. Mercè Rodoreda -en una carta inèdita fins ara- li facilita la traducció dels noms, si bé també li diu: “No hi fa res que hi hagi noms de flors que no existeixin. Posi-ho tal com li dic i tot quedarà molt rebé”. (Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Fons J.F. Vidal Jové).

Fulls de l’expedient de Joan Francesc Vidal Jové del Tribunal Especial para Represión de la Masonería y del Comunismo. (Centro Documental de la Memoria Histórica. Salamanca).