(Manresa, 1903 -1975)
Advocat, mestre, poeta i escriptor.

Va començar a treballar als setze anys, en acabar els estudis de batxillerat. Primer va fer d’escrivent a la Casa Sanfeliu, i després va treballar a la Notaria Gual i també al despatx del procurador Tresserra. En fer els divuit anys va ingressar a l’Ajuntament de Manresa en qualitat d’escrivent temporer, i als vint-i-quatre aconseguí per oposició el càrrec de cap de la Secció Administrativa de Foment. A partir del mes d’abril de 1934 exerceix interinament com a Secretari municipal i, finalment, el 24 de febrer de 1936, en el concurs obert per a la provisió de la Secretaria Municipal, és nomenat Secretari en propietat de l’Ajuntament de Manresa.

A l’any 1932 s’incorpora al Col·legi d’Advocats de Manresa i alterna la seva activitat de funcionari amb les tasques de lletrat en exercici.

L’any 1919 guanya el premi a la millor composició als Jocs Florals Infantils del Centre de Dependents de Manresa. El president del jurat era en Josep Maria Folch i Torres.

L’any 1927 posa lletra a La sardana de Manresa, amb partitura musical del mestre Nicanor Pérez.

L’any 1932 estrena, al Teatre Conservatori de Manresa, l’obra lírica El pastor del Cadí, escrita en català i amb música de Felip Vilaró. L’obra va tenir un gran èxit i va rebre una crítica excel·lent.

La seva activitat literària es plasmava en poesia, en lletres de sardanes, en obres de teatre, en cançons per a la Societat Coral “La Unió Manresana”. 

Acabada la guerra civil, se li obrí un expedient de depuració personal, fruit del qual la Comissió Gestora Provisional de l’Ajuntament de Manresa acordà suspendre’l del càrrec i sou. Mai se li reconegueren els seus drets com a funcionari municipal, ni tan sols en el moment de la seva jubilació.

Fou empresonat a causa dels “papers de Salamanca”, és a dir, de la documentació confiscada a Catalunya per part de les autoritats franquistes i traslladada a aquesta ciutat castellana: 5 mesos entre els anys 1939 i 1940. D’altra banda, el setembre de 1942 fou condemnat a una pena de dotze anys i un dia de reclusió temporal que fou commutada per la de sis anys i un dia de presó major. Va acceptar els càrrecs que li imputava el fiscal per tal d’aconseguir la commutació de la pena i evitar, d’aquesta manera, un nou ingrés a presó. Tanmateix, la sentència establia que fos posat immediatament a presó atenuada en el seu domicili. Fins al març de 1952 no li és concedida la llibertat definitiva.