Les eleccions municipals del 1934 venien precedides per tot un preludi de violència verbal que caracteritzaria la campanya electoral. La candidatura de Defensa Ciutadana, que agrupava la Lliga Catalana, els carlins i els radicals, afirmava que les obres realitzades a Manresa des del 1931 s’havien fet amb un emprèstit que els ciutadans trigarien cinquanta anys a pagar mitjançant impostos, cosa que demostrava la improvisació d’un “partit d’incapacitats” (en referència a ERC).

La candidatura dretana llançà el lema: “l’esquerra representa misèria i Guerra Civil”. Acusaven a les forces esquerranes de: persecució religiosa, supressió de la llibertat d’ensenyament, desvaloració de la terra, atur forçós, dèficit municipal, acumulació de càrrecs, creació d’escamots que imposaven la violència al carrer, tolerància del joc, creació d’escoles sense materials ni instal·lacions dignes… En canvi, votar Defensa Ciutadana significava “Pau, benestar i progrés per a tots els ciutadans”, ja que propugnava, entre d’altres coses, el respecte a la consciència religiosa, la llibertat d’ensenyament, el restabliment de la pau al camp (en referència a la qüestió rabassaire), austeritat municipal, enlairament de la política local en relació a la importància de la ciutat, restablir la pau pública, i defensar les llibertats cíviques i els avenços democràtics, propugnant la representació proporcional.  La llista electoral de la coalició Defensa Ciutadana era encapçalada per l’advocat Josep M. Servitje i Dalmau.

Per la seva banda, el sector d’esquerres presentà la Concentració Republicana d’Esquerres, que agrupava l’Esquerra Republicana de Catalunya, la Unió Socialista de Catalunya, els federals i Acció Catalana. Defensava la gestió municipal que havia fet el govern d’esquerres fins aleshores com a exemple d’honradesa i preocupació pels temes socials: colònies escolars, assistència pública, piscina municipal, pavimentació de carrers, creació de dispensaris, guarderies d’infants, escola municipal de música, la construcció del Grup Escolar Renaixença… La llista electoral de Concentració Republicana era encapçalada per l’industrial llauner Francesc Marcet i Artigas, que ja era alcalde de Manresa des del 19 de desembre de 1932, després que Lluís Prunés fos nomenat governador civil de Girona.

La candidatura comunista, que orientava la campanya cap a la recollida del vot de sectors minoritaris bàsicament obrers, presentava el Bloc Obrer i Camperol amb Isidre Casajuana al capdavant.

Com s’observa en el quadre següent, el resultat d’aquestes eleccions va tornar a ésser favorable a l’Esquerra, que encapçalava la candidatura guanyadora de Concentració Republicana. Tot i així, la diferència entre ambdues candidatures fou només de mil vots i escaig alhora que es confirmava la creixent bipolarització entre dretes i esquerres, tal com passava arreu de l’Estat:

ELECCIONS MUNICIPALS DEL 14 DE GENER DE 1934	Nº VOTS
Concentració Republicana d’Esquerres	8.446
Defensa Ciutadana	7.282
Candidatura Comunista (Bloc Obrer i Camperol)	55

En aplicació de la llei municipal catalana, de sistema majoritari, Concentració Republicana obtingué 16 regidors (10 per ERC, 2 per Acció, 2 pels socialistes i 2 pels federals), i Defensa Ciutadana 8 regidors (4 per la Lliga, 2 pels carlins i 2 pels radicals). El Bloc Obrer i Camperol no obtingué cap regidor. Francesc Marcet continuava, doncs, com alcalde de Manresa.

Les eleccions es visqueren amb una gran dosi d’incertesa, crispació i acusacions mútues de falsificacions i compres de vots. Així, el diari “El Dia”, que aleshores ja actuava com a l’òrgan de l’Esquerra Republicana de Catalunya, acusava la FAI d’haver muntat guàrdia als col·legis electorals en benefici de la Lliga i d’estar pagada per la dreta. Per la seva banda, la Lliga, a través de “El Pla de Bages”, considerava que els esquerrans havien utilitzat tota mena de procediments com “el vot fals, la compra de vots i les coaccions de tota mena”.

Al mateix dia de les eleccions es produïren uns incidents greus a la plaça de Gispert. Segons “El Pla de Bages”, un grup d’esquerrans volgué impedir que unes monges votessin. En resultaren agredits uns quants ciutadans que intervingueren a favor de les religioses, i que foren atesos en farmàcies, al Dispensari Municipal i al Casal Regionalista.

L’endemà de les eleccions va tenir lloc una manifestació esquerrana, amb l’objectiu de protestar contra els procediments utilitzats pels partits dretans durant la campanya electoral. A l’arribar davant l’Ajuntament, una comissió entrà dins l’edifici i des del balcó llegí un manifest que demanava al govern municipal la immediata aplicació de les lleis esquerranistes de la República (que aleshores era governada per la dreta) i l’expulsió de 13 funcionaris de l’Ajuntament, acusats de tenir una actitud obstructiva i partidista. Per la seva banda, la Federació Local dels Sindicats d’Oposició va presentar a les autoritats municipals les següents peticions: la dissolució del Sometent, l’execució del pla d’obres municipals per pal·liar l’atur forçós, la laïcització de les escoles i l’aplicació de la Llei de Congregacions Religioses, que impedia l’ensenyament confessional. L’alcalde Marcet s’adreçà a la gent que hi havia a la plaça i es comprometé a posar en pràctica aquelles peticions que depenguessin de l’Ajuntament (l’endemà mateix, l’alcalde obria un expedient previ a l’acomiadament dels 13 funcionaris acusats).

Aquest mateix dia 15, un cop acabada la manifestació, grups d’individus trencaren els vidres dels establiments comercials de l’oliaire Isidre Vall-llosera (que havia figurat com a candidat suplent a la llista de la conservadora Defensa Ciutadana) i de la fleca de “Cal Jordi” de les Escodines. Durant la campanya electoral, des de les pàgines de “El Dia”, s’havia acusat als propietaris d’aquests comerços de regalar oli i pa a qui votés les dretes.

Poca estona després, foren atacades les redaccions dels diaris “El Pla de Bages” i “Pàtria”. Els assaltants destrossaren bona part del mobiliari, cosa que impedí que els dos diaris poguessin sortir al carrer durant uns quants dies. Quan es tornaren a publicar, tots dos acusaren a “El Dia” com a inductor “ideològic” de l’assalt i, en un sentit més ampli, a Esquerra Republicana de Catalunya “el partit polític que tenint la responsabilitat de govern i la direcció de la vida política del nostre poble, en lloc d’orientar-lo a una acció patriòtica i constructiva, l’enfonsa en lluites d’odi i de revenja”.

Aquesta onada de violència s’incrementaria en el decurs dels mesos següents amb agressions físiques a membres d’un i altre sector polític. Per exemple, Marià Homs, president a Manresa de les Joventuts d’Estat Català, fou víctima d’un atemptat el 20 de març de 1934, quan Josep Galobart, conegut membre de l’extrema dreta local, li va disparar tres trets de pistola. Quatre dies més tard, el fotògraf  Jaume Casals i Comelles, a qui es relacionava amb els grups locals d’extrema dreta, va ser també ferit a trets per un grup d’individus que no pogueren ser identificats.

Aquest enfrontaments físics entre membres i simpatitzants d’organitzacions polítiques de signe oposat, juntament amb les destrosses materials que generaven, demostren el punt crític a què havien arribat el conjunt de tensions acumulades tant a la societat manresana, com a la catalana i espanyola. Al final, acabaren esclatant en els Fets del 6 d’Octubre d’aquell mateix any que comportaren la destitució de l’alcalde Marcet i tots els regidors d’esquerra i el nomenament d’un militar, el comandant Luís Menéndez, com a alcalde-gestor.