Les eleccions a Corts del 19 de novembre del 1933

Aquestes eleccions foren guanyades a l’Estat espanyol per les dretes. La Lliga Catalana fou la triomfadora a Catalunya. A Manresa, però, tornà a guanyar l’ERC, si bé amb un marge més estret en relació a anteriors convocatòries electorals (7.746 vots d’ERC per 6.774 de la Lliga i els carlins).

La campanya electoral havia estat molt dura, amb acusacions molts greus d’uns i altres. La ciutat s’anava dividint en dos blocs políticament enfrontats i oposats. Aquesta tendència s’accentuà encara més en les eleccions posteriors. D’una manera simplista -i, a voltes, fins i tot, demagògica-, les esquerres es consideraven defensores de la llibertat i del progrés nacional i social de Catalunya enfront “dels enemics de la República” (les dretes), mentre que aquestes, en el mateix estil, es presentaven com les garants de la propietat privada, l’ordre públic, la família i la religió.

Cal destacar que, per primer cop a casa nostra, les dones van poder votar. Finalment s’havia arribat a un sufragi realment universal.

També s’ha d’esmentar que en aquestes eleccions el bagenc Francesc Senyal i Ferrer (d’ERC) sortí elegit com a diputat a les Corts espanyoles.

Aquestes eleccions foren guanyades a l’Estat espanyol per les dretes. La Lliga Catalana fou la triomfadora a Catalunya. A Manresa, però, com s’observa en el quadre adjunt, tornà a guanyar l’ERC, si bé amb un marge més estret en relació a anteriors convocatòries electorals:

ELECCIONS A CORTS DEL 19 DE NOVEMBRE DE 1933

	Nº VOTS
Esquerra Republicana de Catalunya	7.746
Defensa Ciutadana (Lliga i carlins)	6.774
Coalició d’Esquerres Catalanes (Acció Catalana)	626
Partit Republicà Radical	330
Front Obrer	107

En aquestes eleccions la campanya electoral fou molt dura, amb acusacions molts greus d’uns i altres. La ciutat s’anava dividint en dos blocs políticament enfrontats i oposats. Aquesta tendència s’accentuà encara més en les eleccions posteriors. D’una manera simplista i, fins i tot, demagògica, les esquerres es consideraven defensores de la llibertat i del progrés nacional i social de Catalunya enfront “dels enemics de la República” (les dretes), mentre que aquestes es presentaven com les asseguradores de la propietat privada, l’ordre públic, la família i la religió.

Així, “El Dia” afirmava que la dreta anava “directament contra l’Estatut, contra la Reforma Agrària, contra la dissolució dels jesuïtes, contra la Llei de Congregacions i contra les lleis de treball” que havien millorat la situació de la classe obrera. Igualment, denunciava que “Els homes de la Lliga coaccionen els indigents acollits a l’Assistència Pública” amb l’amenaça d’expulsar-los d’aquesta institució i obligar-los “a sortir de Manresa” si no votaven l’esmentat partit.

A les editorials del diari “El Pla de Bages” s’assenyalava que “si estimem la nostra autonomia, si volem salvar-la i endegar-la per camins d’eficàcia i prestigi, és indispensable posar-la en les mans expertes i aptes de la Lliga Catalana”. I també: “l’única manera eficaç i segura de rectificar l’actual política de catàstrofe i de ruïna és la de votar Lliga Catalana. Per això, avui la bandera de Lliga Catalana, més que la bandera del nostre partit, és la bandera de la Pàtria”.

Aquestes van ser les primeres eleccions en què les dones van poder votar (cosa que comportà un increment de les seccions electorals i, evidentment, del nombre de vots emesos), i la premsa dretana realitzà constants crides al sufragi femení. Al diari “El Pla de Bages” llegim: “Les dones són les guardadores de la llar. En sostenen el foc sagrat. En sostenen l’espiritualitat pura. Les lleis imposades per l’Esquerra desfan la família (…) i us roben l’ànima dels fills privant-vos del dret d’educar-los segons els vostres sentiments i creences”. D’altra banda, en un article del diari “Pàtria”, escrit suposadament per una dona (només hi consten les inicials), es deia que “Totes les dones han d’anar a votar en les properes eleccions. No hi ha cap raó per deixar de complir aquest deure de consciència que ens imposa la dignitat del nostre sexe, l’honor de la nostra llar, la defensa dels nostres religiosos sentiments, el benestar de la família i de la Pàtria”.

El març del 1932, en una enquesta del diari barceloní “La Rambla”, l’alcalde Prunés, preguntat pel vot femení, responia el següent: “les dones a Manresa es pot dir que encara no compten en política, si bé es comencen de manifestar en diferents sectors actuacions per incorporar-les o fer-les interessar per la política. L’activitat principal es realitza en l’aspecte religiós”.

Tot i que és difícil de quantificar realment, una de les raons, per bé que no l’única, de la victòria electoral de les dretes en el conjunt de l’Estat cal cercar-la en la campanya a favor de l’abstenció de la CNT-FAI, insatisfeta amb les reformes republicanes. En aquest sentit, a Manresa aparegué la consigna “¡Compañeros, no votar!” pintada amb quitrà pels murs de tanca de tota la ciutat i els seus ravals. Davant d’això, les esquerres llançaren les consignes: “Abstenir-se de votar, és votar la Lliga” i “Els qui prediquen l’abstenció són instruments de la Lliga”. “El Dia” acusava a la FAI i la Lliga d’haver arribat a un acord econòmic per perjudicar l’Esquerra Republicana de Catalunya.

A l’endemà de les eleccions, malgrat la seva victòria a Manresa, era evident que ERC havia perdut vots. La duresa de la contesa electoral havia escalfat considerablement els ànims i això es reflectia en els comentaris de la premsa. Així, “El Dia” assegurava: “Ha estat demostrada la fe republicana del poble de Manresa (…). L’organització de les forces dretanes fou una cosa extraordinària. No hi planyeren ni homes ni diners, ni procediments tèrbols de tota classe: coaccions als obrers per part del patró, coaccions a les serventes per part de les “senyoretes” i coaccions a la misèria, comprant les consciències amb un quilo de pa o amb un parell de mitjons”.

Per la seva banda, al setmanari tradicionalista “Seny” es podia llegir que el dia de les eleccions “la majoria del poble català va dir a Macià, el governant inepte i arribista, que era endebades que obrís els braços i parlés hipòcritament sentimentalista. Que no era digne de regir els destins de la Pàtria…”.

Finalment, cal esmentar que en aquestes eleccions el bagenc Francesc Senyal i Ferrer (d’ERC) sortí elegit diputat a les Corts espanyoles.