L’economia

En una ciutat industrial com Manresa, durant la República la major part de la població activa treballava en el sector secundari: un 64% del total. L’activitat econòmica es centrava en la indústria tèxtil, amb les seves especialitzacions de la filatura i el teixit. Les empreses tèxtils més importants de l’època eren Bertand i Serra (la Fàbrica Nova), que ocupava a més d’un miler de treballadors, seguida de cal Gallifa amb uns cinc-cents.

També creixia en importància el sector metal·lúrgic, que s’especialitzà en la fabricació de maquinària. Les empreses més importants del sector eren la Metal·lúrgica Tèxtil, la Maquinària Industrial S.A, i “Oxígeno y Construcciones Metálicas S.A.” (que seria l’origen, l’any 1960, de Lemmerz Española).

Una de les empreses més emblemàtiques de la ciutat era la multinacional Pirelli, dedicada a la fabricació de pneumàtics i de tota mena de productes de goma.

La ciutat de Manresa era un actiu centre comercial que abastia una extensa comarca. Predominava el petit negoci familiar, tot i que existien empreses comercials més grans com la Casa Jorba, que atreia clients d’arreu. Aquest impuls comercial anà acompanyat d’un significatiu augment del volum de serveis de transports, tant de mercaderies com de viatgers.

Cal remarcar que la crisi econòmica nacional i internacional dels anys trenta (Gran Depressió) feu sentir el seu pes al Bages: afectà negativament la producció, provocà reduccions de la jornada laboral i un increment de l’atur que comportaren un augment de les tensions socials, i també agreujà l’endarreriment de l’economia del país respecte l’europea.

En una ciutat industrial com Manresa, durant la República la major part de la població activa treballava en el sector secundari: un 64% del total, segons dades de l’any 1936. Hi treballaven el 52% dels homes i el 85% de les dones. Aquest elevat percentatge de mà d’obra femenina s’explica per la importància del tèxtil i pel fet que cobraven uns sous més baixos que els homes, cosa que feia rendible la seva contractació per part dels empresaris.

En línies generals, la població obrera de Manresa es repartia segons la indústria, de manera que les dones treballaven a la fàbrica i la majoria d’homes treballaven als tallers i obradors, o bé a l’agricultura. D’aquesta manera, l’economia domèstica tenia unes fonts d’ingressos diferents i així era un xic més fàcil de suportar una crisi en un sector laboral concret.

El sector terciari (comerç i transports) ocupava el 25% de la població activa de Manresa. Hi treballaven el 32% dels homes i el 13% de les dones. Per la seva banda, al sector primari hi treballava el restant 11% (16% dels homes i menys del 2% de les dones).

Segons aquestes dades, ramaders i pagesos anaven perdent pes específic en benefici del desenvolupament industrial, tant fabril com miner. Així, a la dècada dels trenta es concretà el ple funcionament de les mines de Cardona i Sallent, al mateix temps que augmentava la producció de les mines de Súria. L’explotació minera provocà un creixement espectacular d’aquestes poblacions a causa de la immigració: per exemple, la població de Sallent pràcticament es duplicà en molt pocs anys.

Dins el sector terciari, les principals novetats foren, d’una banda, un significatiu augment del volum de serveis de transports, tant de mercaderies com de viatgers. De l’altra, això produí un important increment de l’activitat comercial, cosa que potencià el paper de Manresa també com a ciutat de serveis i de capital d’un extens territori, més enllà dels límits estrictes del Bages.

Als anys trenta, però, l’activitat econòmica més important continuà essent la indústria tèxtil, amb les seves especialitzacions de la filatura i el teixit. L’àrea compresa entre l’Alt Llobregat i el Cardener era considerada el segon centre cotoner de Catalunya, després del pla de Barcelona. L’any 1934, tot i la crisi que experimentava el sector tèxtil des de l’any anterior, només el sector cotoner de Manresa donava feina a 5.350 treballadors.

A grans trets, l’empresa tèxtil manresana més important de l’època era Bertand i Serra (que incloïa la Fàbrica Nova ubicada al Remei i fundada el 1894, la del Guix i la de Sant Fruitós de Bages) que ocupava a més de mil treballadors. Altres empreses importants eren les de cal Gallifa (Industrial Anònima GVC, amb més de 500 treballadors), Pere Perera, Filats i Teixits Roca, els Comdals, Cal Cots, Jaume Sitjes S.A., la fàbrica de filar de Ramon Cuitó… Molt relacionada amb el tèxtil hi trobem la indústria de tints: per exemple, l’Auxiliar Tèxtil Manresana (“cal Santasusana”) o els Tints Baltiérrez. Igualment, a Manresa existien nombroses empreses, la majoria d’elles de caràcter familiar, dedicades a la confecció i a la indústria cintaire, com ara les de Salvador Sanpera, Ramon Puigarnau, les Produccions Manubens, les Manufactures Carreras S.A. i Perramon i Badia. Pel que fa a la seda, cal parlar de la Fàbrica Balcells.

Com a auxiliar del tèxtil, també creixia en importància el sector metal·lúrgic, que s’especialitzava en la fabricació i reparació de maquinària. Les empreses més importants del sector eren la Metal·lúrgica Tèxtil, la Maquinària Industrial S.A. (que, a més, tenia foneria pròpia), i “Oxígeno y Construcciones Metálicas S.A.” (que també fabricava rodes de turisme i seria l’origen, l’any 1960, de Lemmerz Española). Un petit taller a l’època republicana, propietat de la família Pujol-Muntalà, tindria posteriorment una gran importància dins el sector. També cal esmentar les foneries Desveus, Ubach, Alegre i Illa.

Una de les empreses més emblemàtiques de la ciutat era la multinacional Pirelli, dedicada a la fabricació de pneumàtics i de tota mena de productes de goma. El moviment sindical tenia molta força dins d’aquesta empresa i protagonitzà algunes de les vagues més dures que es produïren durant aquest període. En el decurs de la República, a l’any 1932, morí a Milà Juan Bautista Pirelli fundador de les indústries del mateix nom.

Altres indústries importants de Manresa eren: l’asserradora de ca l’Alter, Pielsa (especialitzada en calçat), La Polar (galetes), La Favorita (farina), les destil·leries i fàbriques d’alcohol de Josep Selga i Valentí Cura, i les impremtes i indústries d’arts gràfiques de Sant Josep, Roca, Boixeda, Esparbé, Rubiralta, Bausili o Montañà.

Però Manresa, com hem dit, també era un actiu centre comercial que abastia una extensa comarca. El comerç manresà tenia una estructura bàsicament de petit negoci familiar, amb pocs empleats, que cobria les necessitats dels diferents barris de la ciutat. Ara bé, també existien empreses comercials més grans que no solament servien als minoristes sinó també als majoristes: la Casa Jorba era el símbol màxim del gran comerç que atreia clients d’arreu. Altres negocis comercials destacables eren els Magatzems Gras i “El Sigle”, la botiga de robes de “cal Badia”, i la de Marià Padró (comestibles, adrogueria i subministraments industrials). La majoria d’aquests establiments comercials es situaven al voltant de les places de la República (Major), Sant Domènec i de l’Om, i els carrers de Sant Miquel i el Born.

En definitiva, aquest creixement dels sectors secundari i terciari, iniciat ja anteriorment a la República, permetia una gran diversificació d’oficis i l’afermament de les anomenades professions liberals: advocats, enginyers, arquitectes, metges o farmacèutics. S’anava configurant un nou teixit social, amb una creixent importància de la classe mitjana, propi dels països econòmicament avançats. Tanmateix, el seu desenvolupament quedà traumàticament tallat com a conseqüència de l’esclat de la Guerra Civil.

Per acabar, cal remarcar que la crisi econòmica nacional i internacional dels anys 30 (Gran Depressió) feu sentir el seu pes. Això afectà negativament la producció i provocà reduccions de la jornada laboral i un increment de l’atur. Tot plegat significà un augment de la tensió social, de les reivindicacions laborals i del nombre de vagues.

A l’any 1931 hi ha una comunicació constant entre l’alcalde de Manresa i el Governador Civil de Barcelona, al qual s’informa del desenvolupament de les diverses vagues, algunes generals, que hi va haver a Manresa entre l’estiu i finals d’aquell any, en una conjuntura més favorable al sindicats dins el marc de les llibertats republicanes. Les vagues i reivindicacions es donen a tots els sectors productius i de serveis de la ciutat. Des de l’empresa Telefònica, passant per la Pirelli, fins als sectors de l’alimentació i del tèxtil.

Els motius de les vagues eren diversos: protestar contra la reducció de llocs de treball i contra el consegüent augment de l’atur que això significava; lluitar per l’assegurança de maternitat sobretot al sector Fabril; petició de la jornada de 8 hores al ram de l’alimentació, reclamar l’augment d’uns salaris que en molts casos eren inferiors a la mitjana catalana, etc.

Una de les ments empresarials més lúcides de l’època Eusebi Bertrand i Serra proposava, el juliol del 1931, solucions per a l’atur forçós. Entre d’altres propostes adreçades a l’alcalde de Manresa, Bertrand deia : “la millor manera i la més segura de donar solució al problema de l’atur forçós, fora tractar de posar l’agricultura i a la indústria en condicions d’intensificar la venda dels seus productes, així en els mercats de la Península, com en els d’exportació”. Tanmateix, la realitat era que l’economia del país no estava globalment en condicions de competir amb les dels països més desenvolupats d’Europa i, a la pràctica, s’havia de conformar amb l’escarransit mercat espanyol.