L’aigua. La concòrdia de la Sèquia

Una part de l'aigua de la Sèquia es destinava a regar els conreus i la resta a l’ús ciutadà, privat o industrial. L'aigua destinada a l'ús domèstic no arribava amb les condicions sanitàries exigibles. Per aquest motiu, l’Ajuntament republicà estudià la possibilitat d’instal·lar filtres que eliminessin les partícules en suspensió.

D’altra banda, feia anys que hi havia una pugna entre l’Ajuntament de Manresa i els propietaris dels terrenys per on passava la Sèquia sobre qui era l’amo de l’aigua. El desembre de 1931, essent alcalde Lluís Prunés, es va aprovar una concòrdia sobre la base del dret de copropietat entre els regants i l’Ajuntament. La Junta de la Sèquia l’aprovà el febrer de 1932.

Després de les eleccions de febrer de 1936, el consistori manresà decidí municipalitzar el servei de l’aigua.

L’aigua que es consumeix a Manresa prové de la Sèquia, construïda el segle XIV entre Balsareny i Manresa.

Una part de l’aigua de la Sèquia es destinava a regar els conreus i la resta a l’ús ciutadà, privat o industrial. Molta gent qüestionava la qualitat de l’aigua destinada a l’ús domèstic ja que no arribava amb les condicions sanitàries exigibles. Tot i que les autoritats afirmaven que, per bé que tèrbola, l’aigua era potable, això no tranquil·litzava pas a la gent. Per aquest motiu, l’Ajuntament republicà estudià la possibilitat d’instal·lar filtres que eliminessin les partícules en suspensió.

D’altra banda, feia anys que hi havia una pugna entre l’Ajuntament de Manresa i els propietaris dels terrenys per on passava la Sèquia sobre qui era l’amo de l’aigua. Essent alcalde Lluís Prunés, es va arribar a una concòrdia sobre la base del dret de copropietat entre els regants i l’Ajuntament. Aquesta Concòrdia de la Sèquia va ser aprovada per l’Ajuntament de Manresa el desembre de 1931 -després de diverses reunions amb assistència fins i tot del diputat Joan Selves- i per la Junta de la Sèquia el febrer de 1932.

Tanmateix, pocs dies després va tenir lloc al cinema Olympia una assemblea de propietaris de terres de regadiu contra la Concòrdia: els 171 reunits defensaven la idea que, en primer lloc, s’havien d’atendre les necessitats de la població per sobre de les dels fabricants, propietaris dels salts d’aigua. En aquest sentit, el diari “Pàtria” considerava que les bases de la Concòrdia “són una expoliació dels drets de la ciutat”. El mateix diari “El Dia”, durant el Bienni de dretes, acusava els propietaris d’obligar a la població a beure l’aigua bruta.

Fins i tot, les disputes pels suposats privilegis que el Reglament de la Sèquia de Manresa atorgava als grans propietaris, havia arribat al ministre de Foment Álvaro de Albornoz el juny de 1931. Tanmateix, la qüestió, complexa des del punt de vista legal, quedà sense resoldre.

Finalment, després de les eleccions de febrer de 1936, el consistori decidí municipalitzar el servei de l’aigua. El 24 de maig, s’aprovà que la Sèquia passés a ser propietat exclusiva de l’Ajuntament, i el ple municipal del 12 de juny ratificava que les aigües passaven a ser de domini absolut de la ciutat. El procés de municipalització culminà a primers de juliol. “El Dia” ho celebrà tot afirmant que això “donava satisfacció a la immensa majoria de ciutadans que no sabien comprendre el perquè un servei que afectava del tot la vida de la població restava a mans d’uns particulars”.

Documents

Any 1931: Carta del ministre de Foment Alvaro de Albornoz al ministre d’Economia Lluís Nicolau d’Olwer, en relació el litigi que mantenien el propietaris i regants de la Sèquia amb l’Ajuntament de Manresa; ofici del ministre d’Economia Nicolau d’Olwer a l’alcalde Joan Selves acompanyant la resposta del ministre de Foment en relació a aquesta qüestió.