“Creiem que el jazz ha obert camins  inexplorats, continents d’un tresor musical immens i que renegar-ne en absolut és adoptar una posició regressiva i covarda. Però creiem també que és un suïcidi i una negació l’acceptar sense sospesar-ho tot el que porta al damunt l’etiqueta de jazz”. (“El Dia”, 18-8-33)

“Per a nosaltres l’únic que compta (amb el jazz) és allò que enclou una indomptable personalitat i la valor expressiva, trepidant de ritme, d’una intensitat i una emoció autèntiques. Ens agrada el jazz primitiu, ardent; no pas aquell ple de sensibleria i destinat a les solterones cursis” (“El Dia”, 18-8-33)

“El jazz s’ha imposat a tots els llocs que tenen una mica del tot cosmopolita i amplament obert a la novetat” (“El Dia”, 19-8-32)

“Cal catalanitzar-nos, és cert. Però catalanitzar-nos, no per a justificar l’autonomia, que ens ha reconegut la República, no per a donar-li un contingut, sinó ans bé, per a donar una base a una ulterior millora en el nostre Estatut fins arribar a aquell ideal d’una Catalunya ben lliure de tuteles i de controls”. ( “El Dia”, 13-4-33)

“Els veritables catalanistes, els que senten el nacionalisme (nacionalisme reivindicatori d’allò que ens pertany, universalista, federatiu, sense gota d’imperialisme ni d’esperit bèl·lic), els que són patriotes, no poden sentir-se satisfets amb l’Estatut actual, que tirant enllà, no passa d’ésser un sinònim de descentralització minimalista; ningú no podrà dir que sigui una reconeixença de totes les qualitats nacionals de Catalunya. Per això mateix cal anar més lluny, cal treballar “Catalunya endins” per significar que no ens adormim en la via del nostre exponent de llibertat, que el nostre poble no claudica del seu esperit, que, jove com és, no s’espanta davant dels seus enemics, que envesteix, quan convé, i que té aquella prudència que li atorguen les seves tradicions i la seva idiosincràcia”. (“El Dia”, 13-4-33)

“El que cal evitar, però, és que el nostre fervent republicanisme signifiqui un apaivagament dels nostres sentiments nacionals. Hem d’ésser insubornablement republicans, més que per cap altra cosa, perquè és dintre la legalitat republicana que podrem veure acomplertes les nostres aspiracions”. (“El Dia”, 13-4-33)

“Els catalans nacionals, que no podem ésser més que republicans a ultrança, ens devem a Catalunya abans que ningú més” (“El Dia”, 13-4-33)

“D’ençà que hi ha República a Espanya, d’ençà que Catalunya ha lograt la seva emancipació dintre el territori espanyol, sembla que hagi desaparegut del món aquell pessimisme foll, aquell malestar que duia implícit el règim liquidat. Fins fa l’efecte que la Naturalesa és més bella, que els arbres han adquirit un verd primaveral més repujat i ímpid que altres vegades, que el cel està ja net d’aquells núvols foscos de les hores d’incertitud i d’angoixa. En fi, sembla que tot l’existent ha adquirit uns matisos nous i unes inèdites belleses”. (“El Dia”, 21-4-31)

“El què fins aleshores havia estat un grapat de somnis pels quals ja els nostres avis havien palestrat, s’havia convertit en una plaent realitat portada per la força d’una evolució circumstancial i popular…. He pensat en una Catalunya lliure, amb tots els drets i prerrogatives que corresponen a la seva personalitat, amb un idioma reconegut universalment, amb la possessió de tots aquells tòpics, abans armes inofensives contra l’absolutisme d’un monarca, i ara, convertits en aureoles per a la República federal espanyola…”. (“El Dia”, 21-4-31)