Des de finals del segle XIX, Manresa s’havia expandit a través de dues vies importants:

la carretera de Vic, cap el nordest de la ciutat i la carretera de Cardona, en direcció oest. Però també des d’aquella centúria es trobava a faltar a Manresa un pla d’eixample de la població que ordenés i marqués les direccions i les condicions del creixement de les edificacions i dels vials de circulació, ateses les transformacions econòmiques i urbanes que s’estaven produint a la ciutat.

Malgrat l’existència de diverses propostes anteriors, els interessos particulars i l’especulació urbanística anaren prevalent en perjudici de la col·lectivitat, i el Pla de l’Eixample de Manresa no es concretà fins els anys de la República. El 1927, l’Ajuntament de Manresa convocà un concurs per a realitzar un pla d’eixample i, també, de reforma interior de la ciutat. El premi, poc substanciós i la poca participació, fou declarat desert. Cap a l’any 1930 l’arquitecte municipal Josep Firmat havia tornat a engegar un nou projecte. El maig de 1931, el nou Ajuntament republicà li confirmà l’encàrrec, juntament amb l’arquitecte barceloní Ferran Tarragó, de confeccionar el Pla de l’Eixample, amb uns honoraris de 30.000 pessetes que serien abonats gràcies a l’emprèstit municipal.

L’agost de 1932 s’exposaren en públic els plànols per tal de poder fer-hi les al·legacions    corresponents. Finalment, el 3 de novembre de 1933 el ple municipal (sense l’assistència dels regidors de la Lliga, els carlins i el del partit radical) aprovà el Pla d’Eixample i Reforma Interior de Manresa.

Els principals objectius d’aquest Pla eren els següents:

• Reformar l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord, mitjançant la construcció d’un pont nou, i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII, alineat amb el Born.

• Reordenar el centre històric de la ciutat tot allargant el carrer de Jaume I, que travessaria la plaça de Clavé i el carrer de la Mel fins anar a parar a la plaça de Gispert, la qual seria ampliada.

• Cobrir i traçar una nova via sobre el torrent de Sant Ignasi i l’ampliació i alineació de diferents carrers del Barri Vell.

• Reedificar el barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent, situat entre la Carretera de Cardona i el riu), a través de la realització de places i l’alineació dels carrers d’aquell sector.

• Crear tres noves barriades: una de xalets d’alt nivell al sector del Poblenou, i dues de casetes-jardí-hortet per a treballadors (Tortonyes i a l’actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgesa del president Macià.

• Establir nous eixos de comunicació i de creixement: les actuals avingudes de Tudela i de les Bases de Manresa, els carrers de Barcelona, Sant Josep i Abat Oliba, i la carretera de Viladordis.

• Edificar una gran ciutat-jardí a la Parada.

• Convertir Puigterrà i Puigberenguer en zones verdes per al lleure dels ciutadans.

La informació tècnica d’aquest Pla la va fer, l’any 1933, el nou arquitecte municipal Pere Armengou ja que l’anterior, Josep Firmat, havia estat destituït. De fet, ambdós arquitectes s’anaren alternant en el càrrec: Armengou fou l’arquitecte municipal des de la segona meitat del 1932 fins després dels Fets d’Octubre del 1934, i un altre cop, des del febrer de 1936 al 1938. Per la seva banda, Firmat ho tornà a ésser durant el Bienni de Dretes i altra volta un cop acabada la Guerra Civil. Aquestes vicissituds pel que fa a càrrecs de funcionaris i/o tècnics municipals demostren l’enorme grau de politització d’aquella època.

Pere Armengou discrepava d’alguns aspectes del Pla de l’Eixample: per exemple, del projecte d’una gran ciutat-jardí que, per diverses raons, finalment no es dugué a terme, com tampoc es feren altres projectes del Pla. Això no obstant, d’altres sí que es realitzaren tot i que en alguns casos calgué esperar bastants anys després del final del període republicà. Durant el franquisme, una altra vegada l’especulació urbanística, juntament amb l’excessiva permissibilitat legal del propi Ajuntament davant els interessos particulars d’alguns propietaris, van fer que el plànol s’anés infringint i modificant. Una conseqüència d’això, a banda de l’estètica de la fesomia urbana de Manresa, és que encara avui dia no s’hagin integrat completament les diferents parts de la ciutat dins el teixit urbà.

I és que, a  l’època republicana, la morfologia urbana de Manresa presentava un polígon irregular, emmarcat per les vies de ferrocarril que la circumdaven. Aquestes xarxes de transport condicionaven el creixement de la ciutat de Manresa tal i com ho havien fet les muralles el segle anterior.

Una obra necessària per superar la hipoteca que les línies ferroviàries suposaven per la circulació de persones i vehicles era el pas a nivell del carrer de Saclosa. L’any 1932, l’Ajuntament manresà, a través de l’alcalde Prunés i el regidor Marcet, fan diverses gestions a la Direcció General de Ferrocarrils i Tramvies per tal d’aconseguir aquest projecte. Davant la lentitud del procés demanen a Joan Selves, aleshores diputat a Corts per Barcelona, que els agiliti els tràmits. La resposta d’en Selves fou molt clara: “mentre i tant no surti de Barcelona (el projecte), es pot dir que no entrarà en un camí de rapida viabilitat”.

Aquest va ser un altre exemple de la voluntat de l’Ajuntament republicà de modernitzar la ciutat amb perspectiva de futur i de l’intens treball que es realitzà a tots els nivells que no sempre es va poder concretar. En efecte, els diferents projectes d’obres públiques del nou Ajuntament republicà eren molt ambiciosos i alguns d’ells eren esperats per la població des de feia molts anys. No tots ells, però, es pogueren dur a terme per diferents motius: problemes econòmics, interessos contraposats, inestabilitat política, l’esclat de la Guerra Civil, errors de planificació… Aquest fou el cas, per exemple, de la reordenació i embelliment de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord, que comprenia els projectes de la construcció del pont de l’estació, de l’obertura del carrer d’Alfons XII i el seu enllaç amb el Born i la realització d’una escalinata monumental que aniria de la basílica de la Seu fins a la nova Plaça de la Reforma que s’havia d’urbanitzar (de tot això, durant l’època republicana, només es concretà la façana de la Seu). Precisament, un projecte semblant a aquest, la necessària reordenació de la façana sud de Manresa, s’està realitzant actualment…75 anys després de la proclamació de la República.

Fotografies

Ressò a la premsa

La informació al diari “El Dia”: