Amb el règim democràtic de la República, es donà a conèixer una nova generació de manresans i bagencs que tingueren  un important paper en el món polític i intel·lectual. Malgrat la joventut i inexperiència en càrrecs públics de la majoria d’ells, aviat ocuparen llocs de responsabilitat. Van ser polítics, periodistes, escriptors i homes de cultura, amb una notable projecció, que visqueren intensament aquell transcendental moment polític i cultural i que col·laboraren en la tasca de reconstrucció nacional i social que vivia Catalunya aleshores.

Alguns d’aquests manresans i bagencs, que tenien al darrera una breu però intensa dedicació política, van ser cridats a exercir càrrecs de gran importància, especialment a la Generalitat de Catalunya. La comarca del Bages, és proporcionalment al nombre d’habitants, una de les que va aportar més capital humà a la governació del país.

Una repassada a aquests llocs de responsabilitat ens donarà una idea de l’abast d’aquesta aportació, si bé cal tenir en compte que alguns foren exercits per les mateixes persones:

• 2 consellers de la Generalitat de Catalunya (Joan Selves i Carner i Lluís Prunés i Sató)
• 1 secretari de la conselleria d’Agricultura (Francesc Farreras i Duran)
• 1 governador general de Catalunya (Joan Selves)
• 1 sots-secretari del ministeri de Treball (Francesc Senyal i Ferrer)
• 3 diputats al Congrés dels Diputats (Joan Selves, Francesc Senyal i Francesc Casas Sala)
• 4 diputats al Parlament de Catalunya (Francesc Farreras i Duran, Jaume Serra i Húnter, Jaume Sallés i Figueres i Joan Selves)
• 2 portaveus de la majoria parlamentària d’ERC al Parlament (Joan Selves i Jaume Serra i Húnter)
• 2 comissaris generals d’Ordre Públic (Joan Selves i Tomàs Ramon Amat)
• 2 governadors civils (Lluís Prunés i Tomàs Ramon Amat)
• 1 vice-president del Parlament de Catalunya (Jaume Serra i Húnter)
• 1 director de l’Oficina de Turisme de Catalunya (Ignasi Armengou i  Torra)
• 1 rector de la Universitat Autònoma (Jaume Serra i Húnter)
• 1 regidor de l’Ajuntament de Barcelona (Jaume Serra i Húnter)

Durant els anys de la República, a més de polítics,  també sorgiren de Manresa i el Bages intel·lectuals, escriptors, periodistes i artistes de prestigi. El seu talent, el seu esperit crític, el seu compromís social, la seva actitud oberta davant del món, la seva capacitat d’experimentació i d’estar en contacte amb les corrents estètiques del moment i, en definitiva, les seves aportacions enriquiren el panorama cultural manresà i contribuïren al debat de les idees que es generà durant aquella etapa històrica. D’entre ells, podem destacar els noms de Josep Maria Planes, Joaquim Amat-Piniella, Vicenç Prat i Brunet, Joan Baptista Claret, Antoni Invers i Pi, Josep Martí Farreras i Evarist Basiana.

Eren els ideals d’unes persones que van combatre la dictadura de Primo de Rivera i la Monarquia d’Alfons XIII i que van lluitar a favor de la República, ja que consideraven que era la millor manera de recuperar les llibertats nacionals de Catalunya i d’assolir una societat més justa i democràtica. De fet, aquest grup de manresans i bagencs constitueixen el símbol d’una generació que majoritàriament aspirava a una societat millor de la que havia hagut de viure durant la Restauració borbònica.

“Els que hem lluitat 30 anys dintre les entitats catalanistes en aquell temps érem titllats de folls i de quimèrics. I ja ho veieu…” afirmava el ja alcalde Francesc Marcet, volent constatar que no havia estat en va tot aquella llarga lluita d’oposició a la Monarquia per aconseguir finalment les llibertats.

Joan Selves i Carner, el primer alcalde manresà de la República, ho explicava així: “Davant la policia, treballàvem per l’esfondrament d’aquell règim caduc i eixorc, alhora que propugnàvem per la instauració d’un règim de més gran justícia per a tots”.

La insistència en la lluita per uns ideals presideix bona part de les intervencions polítiques d’aquella època. Farreras i Duran, en presentar la llista de noms de la candidatura de “Concentració Republicana” a les eleccions de l’abril del 31, afirmava: “Cal remarcar, de la candidatura que ara us serà llegida, més que uns noms consagrats la componen un acoblament d’ideals. (…) No són aquests moments d’homes i de noms, sinó d’idees i de sacrifici”.

En aquesta mateixa línia insistia Francesc Marcet durant la campanya electoral de les següents eleccions municipals (1934): “Els homes que integren la candidatura de la Concentració Republicana d’Esquerres  no són pas uns savis ni grans tècnics, però tots ells són homes d’honradesa acrisolada, amarats d’ideal i de conviccions esquerranes fermes incommovibles, homes d’un sentit estricte de la responsabilitat, homes que tenen un gran amor a la ciutat, que senten els seus batecs i saben les seves aspiracions i les seves necessitats”.

Si haguéssim de sintetitzar en poques paraules els ideals d’aquells republicans catalanistes dels anys 30 podríem dir que bàsicament eren aquests:

• La consecució d’una República plenament democràtica i socialment justa que havia d’ocupar el lloc d’una Monarquia borbònica que, històricament, estava al servei dels interessos dels grups dominants.
• La regeneració global de l’acció política, la qual s’entenia com un servei al conjunt de la societat, mitjançant l’eliminació de totes les formes de caciquisme.
• La supressió dels privilegis de les classes benestants.
• La defensa dels drets i de les llibertats individuals i col·lectives
• Les màximes llibertats nacionals per a Catalunya.
• El reconeixement i la potenciació de la llengua catalana.
• Una política de reformes que permetés assolir la màxima justícia i cohesió socials, bo i integrant aquelles classes més desfavorides. Això implicava, entre altres coses, una major sensibilitat social a l’hora d’atendre les necessitats i reivindicacions del món obrer.
• El ple reconeixement del paper i dels drets de la dona.
• La modernització de la ciutat i del país, fins a situar-se a nivell europeu, a través d’importants reformes urbanístiques i d’una planificació racional del territori (comarques i regions).
• L’aposta decidida per a la cultura, com a garantia d’aquesta modernització, sobretot amb l’assoliment d’un ensenyament públic de qualitat, gratuït i al servei de totes les classes socials.
• La plena obertura en relació al món de les idees i als corrents culturals internacionals.
• La separació de l’Església i l’Estat, com a garantia de la llibertat de consciència.

Malgrat aquests propòsits i formulacions teòriques, les tensions polítiques de l’època es reflectiren en el to de les crítiques dels partits de l’oposició, els quals censuraven àcidament les formes de fer i les actuacions dels regidors republicans, a vegades dedicant-los autèntiques diatribes. Les acusacions de sectarisme, amiguisme, d’interessos personals foren constants. Les rèpliques dels republicans catalanistes eren igual de dures. Fou a l’entorn de les segones eleccions municipals, les del gener del 1934, on s’arribà a discutir més visceralment. A partir d’aquí, els atacs mutus d’uns contra els altres entraren en una evident espiral de violència verbal alhora que la bipolarització política a l’entorn de les “dretes” i les “esquerres” era cada cop més evident.

D’altra banda, el President Josep Tarradellas, molts anys després, valorava la tasca feta pels polítics manresans durant la República amb aquestes paraules: “Per a mi la gent de Manresa tenien una cosa que és molt bonica mirada en perspectiva: entusiasme i fe. I això sempre és d’agrair quan es governa”. I Lluís Companys havia escrit l’any 1935: “Al voltant de Joan Selves convivien en la política manresana un grup de joves, que representen una selecció d’aptitud i de fermesa en les pròpies conviccions”.

Foren molts els manresans i bagencs que es destacaren durant el període republicà per les seves aptituds polítiques i intel·lectuals. Cal tenir en compte, però, diversos aspectes:

• En primer lloc, a la Catalunya republicana predominava políticament el catalanisme reformista d’esquerres. Per tant, la pràctica totalitat de manresans i bagencs que feren carrera política en aquesta època pertanyien o eren propers a aquest corrent, motiu pel qual foren perseguits durant la dictadura franquista i molts s’hagueren d’exiliar.
• La història no la protagonitzen només unes personalitats determinades, sinó sobretot el conjunt de la població. En aquest sentit, el primer protagonista responsable de la proclamació de la República és el poble català i el poble espanyol que amb la seva mobilització electoral i les seves legítimes esperances en tenir una vida millor van fer possible el canvi de règim i l’avenç en la transformació social.
• Hi ha també molts ciutadans anònims, no coneguts del gran públic, que amb la seva activitat quotidiana, ja sigui a la feina, en els partits polítics, en les organitzacions sindicals o en les entitats culturals i/o lúdiques, van tenir una actuació decisiva i van col·laborar a enriquir els diversos aspectes d’aquella època tan intensa.