Vicenç Prat i Brunet
(extret del llibre Memòries de Vicenç Prat i Brunet (1902-1957). Escriptor, intel·lectual i polític manresà. Edicions del Centre d’Estudis del Bages)
Com fou a Manresa el 6 d’octubre? Tot el dia la ràdio anunciava que, a les 8 del vespre, parlaria el president Companys. Jo em trobava encara en convalescència i, vist ja el daltabaix que es preparava, podia molt bé ficar-me al llit i des d’allí veure el que passava, però per a fer això calia ésser o molt covard o molt valent; així és que pujava i baixava de l’Ajuntament fins que em digueren que el President havia proclamat l’Estat Català i havien trencat amb Madrid. Ja no em vaig moure de la Casa Gran, avisant abans la meva dona que, segurament, trigaria una mica a tornar. Al despatx de l’alcalde abundaven diversos elements. Regidors i ex-regidors, el Comitè de l’Aliança Obrera, xicots de Palestra, el diputat Sallés, etc. Començà el turment de la ràdio amb Morenetes, Santes Espines i parlaments de tothom demanant a Barcelona gent armada els uns, que ensorressin ponts i comunicacions els altres. I nosaltres, què havíem de fer? Mentre canviàvem impressions, rebérem una comunicació telefònica del Comandant Militar assabentant-nos que s’havia declarat l’estat de guerra i que, per tant, li corresponia a ell el comandament únic i sencer de la ciutat. Ens invitava, abans de prendre cap decisió, que ens presentéssim a la caserna del Carme per a parlar extraoficialment. La invitació era, en aquells moments, cortès i amistosa i no tenia caràcter comminatori. L’alcalde Marcet cregué que no podíem negar-nos-hi i això va desencadenar grans protestes dels presents. Jo vaig sumar-me a l’opinió de l’alcalde i vaig oferir-me per acompanyar-lo a la caserna. “No hi aneu! -tothom deia- se us quedaran detinguts”. “Ja veurem -vaig dir jo-, l’únic que demano és que mentre siguem allà, que ningú no faci cap ximpleria pel seu compte”. Finalment, un dels caps de l’obrerisme digué: “Està bé; però si no heu tornat dins d’una hora, ens deslliguem de tot compromís i si ens ve de gust, assaltarem la caserna”. Va ser precisa tota l’autoritat de l’alcalde perquè tothom prometés esperar. Serien les dotze, aproximadament. Sortírem l’alcalde i jo. La plaça, plena de grups entre nerviosos i decidits; pels terrats, gent armada disposada clandestinament a fer l’heroi. Sota els pòrtics, les metralladores dels guàrdies d’assalt i mitja dotzena de mossos d’esquadra. En ésser davant les escales de la caserna, l’alcalde em digué: “Què et sembla?”. “Em sembla -li vaig respondre- que tindrem treballs a sortir-ne”. Prop de la porta, uns fusells encarats: “Alto! ¿Quién vive?”. “El alcalde de Manresa”. Ens obriren i el capità ajudant, amb grans mostres de deferència, ens acompanyà al despatx del comandant militar, el tinent coronel Emeterio Saz. Abans, jo vaig tenir temps de veure, d’esquitllada, tot el batalló format al pati en pla de campanya, casc de ferro, manta en bandolera i un bé de Déu de metralladores que enamorava. El tinent coronel estava assegut i l’acompanyaven, un a cada costat, el capità de la Guàrdia Civil i el jutge de 1ª instància a la seva disposició, ja. Tots tres s’aixecaren respectuosament, ens férem les mútues presentacions, per bé que tots ens coneixíem de dies, i després, tots asseguts, hi hagué un angoixós minut de silenci abans que el comandant militar parlés. Parlà amb gran cautela i fredor, sense voler fer sentir el pes del sabre. Al fons de les ulleres gruixudes de miop, li lluïen uns ullets verds, segurs, absolutament segurs, de reeixir. Ens féu saber, altra vegada, que, havent-se declarat l’estat de guerra, havia d’assumir la total responsabilitat de l’ordre i que pregava, no manava, que l’ajuntament donés facilitats, posant-nos a la seva disposició. L’alcalde, molt caut també, respongué que ell no tenia coneixement del nou estat de coses i que ho faria tan aviat rebéssim ordres de les autoritats competents que, en aquest cas, volia dir del govern de la Generalitat. Perquè el curiós era que ni en la nova llei municipal catalana, ni en l’Estatut d’Autonomia, no s’hi havia previst quina conducta o quin procediment calia seguir en l’eventualitat d’ésser necessari l’estat de guerra. El comandant militar encaixà el cop i reflexionà abans de respondre: “Creo, Sr. alcalde, que el momento de suma gravedad que atravesamos, no debe permitirnos perder el tiempo en disquisiciones habilidosas. Mi posición, mi obligación es terminante y debo, no puedo excusarme de cumplir órdenes. Le ruego su colaboración y sentiría mucho tener que imponer mi autoridad si fallara el buen ánimo de ustedes. ¿El ayuntamiento de Manresa, se pone o no a mi disposición? Eso es lo que le pregunto oficialmente”. Vaig ficar-m’hi per dir que l’alcalde i jo, per nosaltres sols, no podíem prendre una decisió tan transcendental i que calia consultar-ho als companys del consistori; que tornaríem a l’ajuntament i li comunicaríem l’acord que es prengués. La posició del tinent coronel es féu més clara i la seva veu més alta. “Es que no se trata de discutir nada. Es una orden que debo dar y que doy. ¿Se niegan Vds. a ponerse bajo mi autoridad? En este caso, mi obligación es de detenerles”. Jo vaig saltar com un cabrit: “De haber previsto esta amenaza nos hubiéramos ahorrado el trabajo de subir. Usted puede materialmente detenernos. Moralmente, usted no puede; su mismo honor se lo veda. Nos ha invitado para hablar y aquí estamos; encuentro improcedente la amenaza”. Em va mirar de fit a fit i va esboçar un glaçat somriure. “Me parece comprenderle. El señor consejero insinúa que en todas las batallas se han respetado los parlamentarios”. “Sí. Es una vieja costumbre”. I per dintre vaig pensar, sense dir-ho: “Sobretot, les batalles que, per endavant, són guanyades”. L’alcalde i el comandant militar es miraren mútuament als ulls, sentint que l’ocasió no era la de fer gatzara. Finalment, el senyor Marcet que s’havia plenament recuperat digué que no podent dubtar, de cap manera, del que corresponia fer a l’autoritat militar, feia present també la situació delicada en què ens trobàvem enduts per les circumstàncies i que també nosaltres teníem, moralment, uns deures que no podíem escamotejar. El capità de la guàrdia civil i el jutge semblaven els convidats del sopar del Tenorio. El senyor Saz conclogué lentament: “Me doy cuenta que me excedo de mi obligación. Vuelvan Vds. al ayuntamiento y esperaré su decisión durante una hora. Dentro de sesenta minutos -tots ens miràrem el rellotge- obraré en consecuencia. No puedo hacer más”. Baixàrem les escales del Carme, l’alcalde i jo com dues gallines mullades. “Som al ball, Prat”. “Sí, i de ram, que és”. “I com ho enfoquem?”. “De l’única manera possible. Dient la veritat”. A l’ajuntament, tothom ens qüestionava al mateix temps. Més tard sabérem que mentre parlamentàvem a la caserna, uns tocats de l’ala volien anar-hi a realitzar un acte simbòlic tirant-hi, per la part dels corrals, una bomba o un petard. Hauria estat una cosa divertida, a fe de Déu. Al despatx de l’alcalde, ple de gom a gom, tothom esperava el desenllaç i una explicació de la nostra gestió. En Marcet s’eixugà la calba i, fent un gran esforç, digué: “Vós mateix, Prat. Digueu com ha anat”. De tota la meva vida, he tingut una gran serenitat, no sé d’on me ve, en els moments decisius, i que no em salva pas de caure, després, en un daltabaix moral. Aleshores, doncs, m’adonava de tot, exactament. Per què, no essent pas el més indicat, vaig voler acompanyar l’alcalde en la seva penosa gestió? Jo sabia que els d’Acció Catalana érem mirats com a tebis i vaig voler dar-me el gust de no rebre lliçons de ningú. M’estimava l’alcalde com a superior i com a amic i, ja que hi estàvem posats, volia veure la comèdia de prop. No recordo exactament els mots, però sense voler-los fer més històrics ni literaris, juraria que vaig dir, en essència, el que segueix: “Hem jurat fidelitat al govern i ho farem. Per fer-nos canviar de parer, se’ns amenaça amb armes. Cregueu que n’hi ha unes quantes. Possibilitat de resistència, no la veig ni remotament. Ens trinxaran, malgrat la més bona voluntat. Crec que s’imposa, per cadascú, la llibertat d’acció i per l’ajuntament un deure. Si contra el meu parer, la voluntat és de resistir materialment, passi el que passi, no he dit res; doneu-me un fusell i jo, que no he agafat mai una arma, faré el que un altre faci”. Sentia que no ho deia perquè sí i això ho comprengué tothom. Els delegats d’Aliança Obrera exposaren que, tal com anaven les coses, ells es retirarien i es reservaven. L’alcalde cridà el cap dels mossos i el dels guàrdies d’assalt i ambdós respongueren que, havent estat posats a les seves ordres, complirien, fos la que fos, la disposició de l’alcaldia. Un airet de tragèdia real ens passava ran d’orella. Si s’engegava el primer tret, ningú no sabia el què podia venir després. L’alcalde Marcet, pesant les paraules, davant de tots, decidí: “Prenc, pel que a mi m’afecta, la responsabilitat. Aquesta alcaldia us agraeix la lleialtat i el coratge però us deslliga del compromís. Quedeu rellevats de les vostres obligacions i sou lliures de donar compte dels vostres actes a l’autoritat que cregueu competent”. Els dos caps armats respongueren que es replegarien a Barcelona, davant de llurs superiors. Estava decidit: Manresa no faria front armat a la intimidació militar. Un cop de telèfon de la caserna ens avisava que el termini d’una hora havia passat i jo demanava mitja hora més com una gràcia personal; ens fou concedida. Les conferències que contínuament teníem amb la Generalitat i els gemecs histriònics de la ràdio ens il·lustraven prou clar de quina era la realitat. L’alcalde precisà: “Ara, doncs, prego que es retirin de la casa tots els que no siguin consellers: tothom sense excepció. L’acord que es prengui competeix a l’ajuntament sol”. Sense presses ni torbar-se -apart un atac histèric d’una noia de l’Esquerra que ens apostrofà de covards- la gent desaparegué i al cap d’un quart d’hora, a la Plaça Major, als terrats de les cases veïnes i al mateix ajuntament no hi quedà ningú més que els que formàvem la majoria catalanista-republicana del consistori. Per assegurar-nos, l’alcalde i jo, resseguírem les dependències -quina fredor tan estranya coincidint amb el bullici d’uns minuts abans!- i baixàrem a tancar la porta gran. A baix al dispensari, els Drs. Soler i Tuneu, aguantaven, en pla de treball. “El nostre deure és de quedar-nos: no podeu quedar sense assistència”. L’alcalde somrigué emocionat. “Gràcies, però no serà necessària. Us en podeu anar”. Passàrem el forrellat. Deu haver estat l’única vegada en la història de la ciutat que l’alcalde personalment hagi tancat la porta. Tancàrem els finestrons i limitàrem els llums. En la intimitat d’aquella transformació tan ràpida d’ambient, l’alcalde digué davant dels consellers: “Crec que la cosa és senzilla: no podem ni devem resistir a la força material, i tant si la història ens ho agraeix com no, haurem evitat un dia de dol a la ciutat. Ara bé; mentre el govern de la Generalitat no ens ho ordeni, entenc que no podem, moralment, lliurar els càrrecs populars al comandant militar. Si volen, que vinguin i ens els prenguin; voluntàriament no els hem de cedir. Hi esteu d’acord?”. Un “sí” unànime li respongué. Aquest era exactament el sentiment de tots i jo vaig ésser l’encarregat de transmetre’l. A tres quarts de dues de la matinada, jo prenia el telèfon i comunicava personalment al comandant militar la nostra decisió. Vaig endevinar l’estupor a l’altra banda del telèfon, i encara que em sembla que vaig interpretar correctament l’acord pres -acord verbal, perquè legalment no s’aixecà acta, ni signàrem res, ni tan sols el secretari de la corporació estava present- vaig constatar que, a la caserna, no recollien la nostra voluntat de romandre als llocs fins que per la força en fóssim desposseïts, amb el mateix esperit i intenció que havia estat formulada. Més tard vegérem, efectivament, que la resistència passiva fou interpretada com un acord de resistència material i activa. Per fer una cosa o altra, ens adreçàrem al Saló de Sessions, i, cadascú al seu lloc, ens asseguérem, tot esperant que vinguessin a desposseir-nos del càrrec. Contàvem “xistos”, més o menys forçats i fumàvem desesperadament. Al cap d’una hora, notàrem que ens avorríem i que ens feien esperar molt. Ningú encara no sospitava que, a l’altra banda, havien agafat por i preparaven una acció militar amb totes les de la llei. Els primers símptomes foren uns matalassos amb soldats al darrera ocupant les entrades dels carrers de Sobreroca, Carme i Sant Miquel. Darrera dels matalassos s’hi instal·laven unes eloqüents ametralladores, o sia que es muntava estratègicament el setge de l’ajuntament. Mentrestant la ràdio batia el rècord de la follia: des del Centre de Dependents s’havia aniquilat un regiment d’artilleria, després tocaven el Virolai, de tot Catalunya baixaven segadors amb la falç a la mà, més musiqueta, es feien prometedores suggestions a “todos los hombres libres”, als anarquistes trastejats el dia abans, i finalment, com l’argument decisiu, un “Viva España” com una casa. Confesso que, malgrat haver-me promès que aguantaria bé fins a la fi, creixia, per moments, en mi, la irritació i el fàstic de tanta pallassada. L’evidència del ridícul és la més penosa de totes i feia la justícia de no culpar particularment ningú, reconeixent que tal situació, obra del país sencer, era una saliva molt amarga d’empassar. Vaig tenir temps de pensar amb el Dr. Ferrer Solervicens: “Sobretot, senyor Prat, cap emoció, li seria fatal!”-, amb els meus menuts de les Colònies Escolars, en el paisatge dels Piteus, en el repartiment de premis de l’Escola d’Arts i Oficis que s’havia de fer aquell mateix dia i en el discurs que em caldria pronunciar al costat, segurament, d’aquella mateixa autoritat militar que s’atrinxerava davant nostre, apuntant-nos els fusells… Pensava en uns versos no reeixits, en els bigotis severs del pare, en el pa i xocolata de les monges, en el violoncel de Casals, les ombres de la pineda, d’aquell tros, precisament, de pineda que hi ha vora Joncadella, en el vestit inversemblant d’aquella noia d’aquell envelat… Tota la imatgeria optimista, entre viscuda i imaginada, se’m presentava als ulls per a dir-me que se n’anava definitivament amb un gran desengany i que només existia el silenci, el fracàs, l’ensorrada i a fora la Plaça, uns fusells. Quina pena! Expressament, no volia recordar els meus familiars: tindria temps, sospitava, d’empassar-me glops encara més amargs… De sobte, un tret, fou l’únic que vaig sentir, ens feia present que no somniàvem. Nit llarga, la del 6 d’octubre. Nervis, cigarretes, desolació! A les sis del matí, d’una manera lacònica, el president de la Generalitat anunciava que deposaven l’actitud presa, i d’una forma implícita, aconsellava la submissió. L’alcalde Marcet digué que si la nostra actitud havia estat clara fins aleshores, encara ho era més en aquells moments; d’acord tots? Un silenciós assentiment es produí. “Vós mateix, Prat, si us sembla bé. Ja ho hem començat i ho hem d’acabar. Voleu telefonar al “cuartel?” Vaig agafar l’aparell, i en comunicació personal amb el comandant militar, mesurant les paraules i amb veu tan clara i tan lenta com em fou possible, li vaig dir: “Cumpliendo órdenes del gobierno de la Generalidad y por mandato del Sr. alcalde, este ayuntamiento pone los cargos a su disposición”. Un terrible minut de silenci acollí la nostra rendició total.
–¡Bien! Dentro de unos instantes recibirán Vds. instrucciones. Por el momento, prepárense a entregar las armas.
–Sr. Comandante Militar. No hay armas en el Ayuntamiento.
–¿Cómo?
–¡Palabra de honor! No hay ninguna arma.
Un altre minut de silenci, pesat, tanmateix.
–Personalmente, ¿quién está al aparato?
–En nombre del Sr. alcalde, habla por teléfono Vicente Prat, Consejero-Regidor de Cultura.
–Bien. Aguarden Vds.
Vaig començar a respirar. El drama s’anava liquidant sense arribar a tal, i jo estava, si més no, joiós en el fons del fons, perquè veia clar que la història de Manresa no registraria mai la nostra gesta, puix que no havent-hi hagut morts ni ferits, podria considerar-se grisa, vulgar i anodina. Precisament l’absència de glòria i heroïcitat era el que em satisfeia. Les pàgines brillants, per a la gent brillant. Vingueren ordres concretes de la caserna: s’obririen totes les portes i balcons, els consellers sortirien de dos en dos, per intervals de cinc minuts, i sense passar pel mig de la Plaça, sinó arrecerats per la vorera de la Casa Gran, es dirigirien Sant Miquel avall, cap a llurs domicilis. Quan a l’ajuntament no hi quedés ningú més -ningú més, s’insistí- que l’alcalde i jo, hauríem de demanar noves instruccions. Algú de nosaltres proposà que, a la tarda ens podíem reunir clandestinament en algun lloc. L’alcalde somrigué: “No ens fem il·lusions. Crec que no cal fer plans per a la tarda. Podria molt ben ser que a la tarda fóssim tots a la presó”. Els més càndids encara obriren uns ulls esparverats: “A la presó?” Jo vaig dir que ho veia inevitable. Aviat ho sabríem. Començava a fer-se clar. Esbatanàvem portes i finestres i constatàrem que la parella primera de regidors que sortí, en ésser a la cantonada de Sant Miquel, era invitada per uns oficials a dirigir-se a la caserna. Cap dubte: els segons que sortiren ja sabien cap on serien encaminats. Els soldats començaren a treure el cap de dar-rera els matalassos, però cap d’ells no es mogué de les trinxeres dels caps de carrer. La Plaça, deserta completament, així com les entrades del Pòpul i Jueus. Sortiren ordenadament els companys, fins que quedàrem únicament l’alcalde i jo. En Marcet estava pàl·lid, serè i digne. Quan quedàrem sols, va allargar-me la mà i sense dir-nos res, ens miràrem als ulls, amb un somriure que l’emoció desfiguraria, a ben segur. “Rumiem, vaig insinuar, si hi ha res que comprometi algú”. “No hi ha res comprometedor. Poden venir quan vulguin”. Comunicació telefònica -la darrera- amb la caserna.
–Aquí, Ayuntamiento. El Sr. alcalde y este consejero esperan instrucciones.
–¿Completamente solos?
–Completamente solos.
–Se les hace responsables personalmente de las armas o pertrechos que puedan hallarse.
–Aceptamos la responsabilidad.
–No se muevan. Esperarán Vds. al delegado autorizado por esta Comandancia Militar para tomar posesión del Ayuntamiento. Voy a designarlo.
Mig minut.
–Sale en este momento.
Al cap de poc, efectivament, vegérem dos oficials que avançaren. Vaig deixar l’alcalde al seu despatx i vaig anar-los a rebre a baix, a la porta gran. Avançaven somrients i marcials. Eren el capità Rosal i el capità Mercader; no sé si fet a dretes, tots dos catalans; el primer, fill de Manresa. Va abraçar-me dient que, particularment, em felicitava pel seny que havíem tingut. Em presentà el capità Mercader com a autoritat designada oficialment, el qual, un xic més reservat i altiu, però correctíssim, digué que venia en compliment d’ordres. No sé com, vaig poder respondre:
–El senyor alcalde els espera.
Aquell sorollet d’esperons pujant les escales se’m clavà a l’ànima. En ésser a la colzada, el capità Rosal insistí: “Val més que, a les bones, lliureu les armes”. Ditxoses armes! “És inútil, capità. No hi ha armes”. El capità Mercader no es pogué estar d’afegir: “Reconec que la “papeleta” era difícil”. Travessàrem el vestíbul, amb aquella musiqueta de fer-ros a les sabates. Vaig trucar al despatx de l’alcalde, demanant permís: fins al darrer moment calia aguantar la jerarquia. Entraren els militars i l’alcalde s’aixecà del “silló” presidencial. Jo no havia vist mai en Marcet tan majestuós com en aquells moments. El capità Mercader avançà i es quadrà al mig del despatx. Sense circ ni gest humiliant digué, en català: “Senyor alcalde, en compliment d’ordres rebudes, vinc a possessionar-me de l’ajuntament”. L’alcalde respongué: “En compliment d’ordres rebudes, jo el lliuro”. Es donaren les mans i, passat el moment de ritual, parlàrem una mica de si feia fred o calor. El capità Mercader, que ens pregà de no moure’ns del despatx, comunicà al seu superior la presa de possessió “sin el menor incidente”, i ens digué que caldria formalitzar el lliurament, sobretot pel que feia referència a documentació i als cabals, i que es permetia convocar el secretari i el dipositari per tal de fer inventari i aixecar-ne acta. Molt delicadament, mentre estiguérem presents, no es permeté, ni un sol instant, d’asseure’s al “silló” presidencial. Mentre esperàvem els funcionaris vaig demanar si podia telefonar a la meva esposa; ja era hora i en tenia necessitat. El capità Mercader digué ràpidament: “Tot el que vulguin. Si els ve de gust menjar o beure alguna cosa, poden disposar”. A l’altra banda del telèfon, vaig sentir la veueta de la meva dona i si el to de la meva veu no era escaient sé del cert que era definitivament amorós: “Estimada!, estic bé i no tinguis por de res. Potser encara tardaré una mica. Sí; estic amb en Marcet i ara hem d’anar al “cuartel”. Sí; em cuidaré, no temis. Fes un petó a la Maria-Neus. Encara dorm? Sí; et tornaré a telefonar així que pugui. Sí; ja ho sé, em cuidaré”. També en Marcet telefonà als seus familiars i després digué a la nova autoritat: “Si tenen cap dubte, poden regirar tota la casa”. “Ens basta la seva paraula”, respongué el capità. Si per la Plaça començava a maniobrar la tropa, cap d’ells no passà la porta gran; devien ser ordres rebudes. Sonà el telèfon i, seria per inèrcia, però ens trobàrem dues mans diferents a l’auricular. El capità me’l cedí sense saber qui trucava.
–Aquí, Súria. Tenemos las Minas en nuestro poder. ¿Qué haceis vosotros?
Una comunicació singular a la qual no sabia com respondre.
–No, no és aquí. S’han equivocat de número.
Es presentaren el secretari i el caixer i férem arqueig; tant de safrà, tant de canyella, tots els lliuraments en ordre, tot conforme. S’aixecà l’acta i la signàrem tots els presents. L’alcalde, trastornat, sortí un moment cap a les galeries del darrera i el capità Mercader em féu una indicació: “Vigili. Aquest home és capaç de fer un disbarat”. “No ho crec -vaig respondre- tots els disbarats que podíem fer, ja estan fets”. La nostra missió ja era acabada i per les dependències municipals -no sé amb quina autorització, uns manresans patriotes de la novíssima situació, remenaven calaixos, i cercaven indicis que la nostra culpabilitat s’acordés a llurs desitjos de fer mèrits. Els militars ens acompanyaren fins a baix a la porta. Eren les vuit del matí. L’Alcalde i jo, passàrem, des de l’ajuntament a la caserna pel mig d’un doble cordó d’atapeïts soldats que ens apuntaven els fusells guarnits amb la baioneta. Algun d’aquells minyons jo l’havia vist un any enrera amb la camisa caqui de l’Estat Català. “No us acosteu tant que m’estripareu la corbata nova”. En Marcet, a la meva dreta, caminava, taciturn, amb les mans al darrera. Sentírem fred a l’espatlla. Darrera els vidres de les finestres, s’hi entreveien uns nassos tafaners i assossegats. Jo creia que la nostra obligació era de somriure, de cara a la posteritat i vaig dir a l’alcalde: “De veritat, Marcet: ¿No us hauria fet il·lusió que hi hagués hagut trencadissa i així la història parlés de nosaltres?” Contestà, sorrut: “Gens, ni mica”. Ja en el pati de la caserna, trobàrem els companys consellers, a més d’altres amics particulars detinguts també de bon matí. A la cantina prenguérem un cafè ben calent i em sobtà que el cantiner -pel que pogués passar, es veu- ens exigia els diners abans de servir-nos. No havia passat una hora que fórem agrupats i conduïts a la presó. Soldats pels costats i pel darrera de la formació, l’alcalde i els consellers-regidors al davant, baixàrem les escales i, per sota la volta de ca l’Oms i Rubís, travessàrem la Plaça. En poques hores, havia canviat la decoració. La Casa Gran, presa militarment, el capità Mercader darrera els vidres, i per ací i per allà, grups de manresans rancorosos i satisfets evidenciaven la nostra caiguda. Pel Pòpul, arribàrem davant de la presó i de la Seu: les campanes cridaven els fidels a missa amb una indiferència que a nosaltres no ens podia semblar sinó falsa. L’hora era subjectiva, literària, escenogràfica. S’havia acabat el 6 d’octubre.
