Manuscrit sobre el 6 d’Octubre a Manresa
Francesc Marcet i Artigas
La mort prematura d’en Joan Selves ocupant la conselleria de Governació del Govern de la Generalitat de Catalunya féu que dita Conselleria fos ocupada per en Josep Dencàs, que la pretenia ja feia algun temps, i que es produïssin una sèrie de fets que culminaren en el succeït en els anomenats Fets del 6 d’Octubre.
Tant aviat com fou ocupada la Conselleria per en Dencàs, començà a plantejar una sèrie de problemes al govern de Catalunya que obligaren finalment al President de Catalunya a proclamar el 5 d’octubre l’Estat Català, a rendir-se el dia 6 i a en Dencàs mateix a fugir per la claveguera de Governació.
El dia 3 d’octubre, a les 10 de la nit, es presentaren en un cotxe de la conselleria de Governació quatre inspectors de policia amb l’ordre d’en Dencàs de procedir aquella mateixa nit a efectuar uns registres al domicili de significats elements dretistes.
Vaig oposar-me a dits registres, car en la forma que ja feia dies vivia la població, haurien produït un estat d’alarma que vaig creure convenient que no es produïssin.
Va haver-hi un forceig de la meva part i dels agents i, finalment, els vaig haver de dir que estava absolutament decidit a què no es portessin a cap els registres i que m’hi oposaria encara que hagués de recórrer a la força.
Els vaig dir que tornessin a Barcelona i que diguessin al senyor conseller que jo l’endemà al matí seria a Governació per parlar de la qüestió.
L’endemà al matí vaig personar-me a Governació i quan en Dencàs em va veure va exclamar: “Ja ho sabeu alcalde que us puc ficar a la presó?”. Li vaig dir que sí, que sabia que tenia poder per fer-ho. Jo estava convençut que no ho faria sense abans haver escoltat els meus arguments.
En aquell moment va entrar a la Conselleria un senyor que devia ésser un sastre amb un vestit blanc ple de galons. Al veure’l em va deixar en sec, no vàrem parlar més de l’assumpte i va posar tota l’atenció a provar-se aquell trajo per veure si li queia bé. Al veure que ho deixava tot per donar importància solament a aquell uniforme que l’havia de convertir al seu pensar en el dictador d’Estat Català, vaig optar per sortir de Governació amb l’amargor del que representava el que havia vist
El dia 5 d’octubre, a les 8 del vespre, es va produir l’alçament proclamant el president Lluís Companys, President de Catalunya, l’Estat Català.
Al fer-se pública la proclamació, vaig donar les oportunes ordres per estar preparat per al que pogués succeir i vaig convocar reunió permanent de la majoria republicana de l’Ajuntament. Al mateix temps, de Manresa i de la comarca, es concentraren bastant de gent armada, la majoria d’ells amb armes gairebé inservibles, que anaren ocupant l’Ajuntament i els pisos i terrat de la Plaça Major, de tal manera que va ésser una gran casualitat que no es produís un incident qualsevol que podia degenerar en fets deplorables.
L’Ajuntament, o més ben dit la majoria, estava reunida sota la meva presidència i estàvem tractant de resoldre els possibles esdeveniments que es podien presentar.
Serien les 10 de la nit que vaig rebre una comunicació telefònica de part del tinent coronel del batalló de metralladores del quarter del Carme, Sr. Emeterio Saz, convidant-me a una reunió d’autoritats que tenia lloc al seu despatx.
Li vaig contestar que, en estar reunits permanentment, consultaria la seva invitació a la majoria i que dintre pocs moments li tornaria la contesta.
Vaig comunicar als meus companys l’objecte de la conferència telefònica i es va acordar immediatament que era convenient assistir a dita reunió i que m’acompanyés el regidor senyor Vicenç Prat.
Acte seguit vaig comunicar per telèfon al senyor Saz que havíem determinat acceptar la invitació i que sortíem de l’Ajuntament en direcció al seu despatx.
Vàrem ésser rebuts al quarter per un oficial que ens acompanyà fins al despatx del senyor tinent coronel.
Formaven part de la reunió el Sr. Saz, el cap de la Guàrdia Civil, el cap de la policia, el senyor jutge de Primera Instància, l’amic Prat i jo.
Després de les salutacions i presentacions de rigor i de prendre seient, el senyor Saz, amb un to que volia ésser solemne i sense cap mena de preàmbul, va dir-me que, per ordre del govern de Madrid, requeria de l’Ajuntament que cedís la meva Autoritat civil al govern militar que ell representava en aquells moments, i va afegir que les altres autoritats allí presents ja ho havien fet.
Completament serè, però adonant-me perfectament de la importància del moment, li vaig dir que no podia accedir a la seva petició, car l’Ajuntament estava a les ordres del Govern de la Generalitat de Catalunya.
Amb una mica més d’èmfasi va repetir les mateixes paraules i jo li vaig contestar el mateix. Llavors, una mica destemplat va dir: “¿Sabe Ud. que, si quiero, Ud. no sale de aquí?”. Li vaig contestar que havia assistit a la reunió convençut que no era capaç de fer tal cosa i, com picat per un ressort, va dir: “No, yo no soy capaz de hacer esto”.
Els altres assistents no varen pronunciar cap paraula en aquella reunió. En aquell moment es va produir una pausa que ningú gosava trencar i, per sortir d’aquell “impasse”, vaig dir que la meva posició en aquells moments era personal i que, si li semblava, consultaria la seva proposició a l’Ajuntament reunit permanentment i que dintre el termini màxim d’una hora li contestaria definitivament per telèfon la nostra decisió. Va acceptar la proposta, ens posarem drets, saludàrem a tots i ens disposàrem a abandonar el quarter.
Així com en arribar va ésser un oficial el qui ens acompanyà al despatx del tinent coronel, al sortir fou el mateix tinent coronel el qui ens acompanyà fins al portal, però abans va tenir interès en fer-nos passar per un camí diferent del d’arribada; ens féu passar pel pati del quarter a on estava format en peu de guerra tot el batalló de metralladores, amb homes, animals i màquines. Si el propòsit del Sr. Saz fou el fer-nos por confesso que ho va aconseguir, ja que de la comparació entre un batalló de metralladores i un grapat d’homes mal armats en sortíem molt mal parats.
En ésser al portal ens vàrem acomiadar i em va dir aquestes paraules: “Le ruego tenga en cuenta señor Alcalde que la responsabilidad de su respuesta es muy grande y espero que hará los posibles para que no tengamos que lamentar nada desagradable”.
Jo li vaig dir, ja amb un peu a fora el portal, que ell també tenia tanta o més responsabilitat que jo i que esperava que també faria els possibles perquè no haguéssim de lamentar un dia de dol.
En arribar a l’Ajuntament, vaig donar compte als companys de la majoria del succeït al quarter. L’opinió general dels reunits coincidia amb el què vàrem manifestar al Sr. Saz. Si bé hi va haver dos regidors que eren partidaris de la violència, després d’una exposició detallada de la situació varen canviar de parer i es va acordar comunicar al Sr. Saz que ratificàvem i aprovàvem l’actitud presa en la reunió, o sigui que, si no era a causa d’una força major, nosaltres havíem de quedar al costat de la Generalitat de Catalunya.
Abans de comunicar telefònicament amb el quarter vaig donar ordre de que es desallotgessin la Casa Ciutat i les cases de la Plaça Major i que tothom es retirés a casa amb ordre.
No hauria cregut mai que després del caldejament dels darrers dies es complís tan ràpidament i tan totalment l’ordre. En deu minuts no va quedar ni a la plaça ni a l’Ajuntament una sola persona armada. A l’Ajuntament hi restàrem els regidors de la majoria sense fallar-n’hi cap, la ronda de nit i el cap de la guàrdia municipal i un pobre home que l’endemà al matí vàrem trobar adormit en un racó.
Immediatament vaig comunicar per telèfon al Sr. Saz que confirmava la meva posició i que no podíem rescindir l’autoritat civil si no era per la força.
Cal aclarir que la nostra intenció al dir “per la força” era el fet que algú ens obligués a abandonar l’Ajuntament sense emplear cap arma, però es veu que el Sr. Saz, com a bon militar, va interpretar que la nostra actitud volia dir la guerra i tot seguit va disposar la col·locació d’una metralladora al carrer de Sobrerroca encarada naturalment a l’Ajuntament i una altra col·locada al carrer d’Amigant amb la mateixa direcció. Totes dues eren servides per tot el personal i protegides per matalassos.
Nosaltres des de l’Ajuntament observàvem tots aquells preparatius que contrastaven amb la nostra posició completament pacífica, ja que no hi havia ningú armat a l’Ajuntament. Varen passar les hores de la nit i matinada d’una manera molt monòtona i pesada.
Devien ésser les set del matí que vàrem sentir per ràdio la rendició del President de Catalunya i acte seguit vaig demanar comunicació al quarter i vaig comunicar al senyor Saz que, igualment que el President de Catalunya, ens rendíem a l’autoritat militar. Per tota contesta em va dir que esperéssim ordres; al cap d’uns minuts em va dir que sortíssim de l’Ajuntament tots els seus ocupants d’un a un i a 20 passes de distància i en direcció al Quarter del Carme.
Li vaig fer avinent que jo no podia deixar l’Ajuntament sense fer entrega oficial de caixa i em va dir que no em mogués que faria baixar un oficial, al qual faria entrega de la caixa, i que, un cop acabada l’entrega, que seguís el mateix camí que els altres companys.
Varen començar a sortir els regidors un a un i, per entremig de dos rengles de soldats armats, varen seguir el camí des de l’Ajuntament passant pel carrer d’Amigant fins al quarter, i aquell doble cordó va restar allí fins que vaig acabar de fer entrega de l’Ajuntament a l’oficial enviat exprés i, que de pas vull dir, que no hi va aplegar res.
Vaig acomiadar-me de dit oficial i vaig arribar al quarter entremig d’aquell doble cordó armat. Al quarter em vaig reunir amb els meus companys i al cap d’alguns minuts érem tots plegats traslladats a la presó, acompanyats d’un doble cordó de soldats armats, i que, sigui dit de pas, no ho feien pas de bon grat.
Vàrem restar a la presó tota la majoria i els municipals que es varen trobar allí en número de quatre durant uns 27 dies.
Durant aquests dies les hores de visita eren una vertadera processó de gent i amics que venien a visitar-nos. Per donar una idea d’aquella continuada manifestació diré que estic ben segur que no hi havia a Manresa cap estanc que tingués tanta existència de tabac de totes menes com la que vàrem reunir al cap de pocs dies a la presó.
Sigui per evitar aquesta continuada manifestació o sigui per altres causes, vàrem ésser traslladats a la presó Model de Barcelona, on vàrem ésser tractats malament per aquell establiment. Però els nostres amics varen continuar, a la mesura de les seves possibilitats, el seu ajut i el seu suport moral.
A la vigília de Nadal vàrem ésser alliberats sota fiança i no arribàrem a ésser processats.
A causa de les manifestacions de l’Auditor senyor Ferrer i del senyor Martínez Penyalver, també de l’Auditoria, el tinent coronel Sr. Saz els va fer un informe presentant-nos com a individus perillosos i indesitjables. Quan varen conèixer el desenvolupament dels fets, varen canviar d’opinió i així ens ho van manifestar.
