Vicenç Prat i Brunet

(extret del llibre Mèmories de Vicenç Prat i Brunet (1902-1957). Centre d’Estudis del Bages, 2002)

I vingué la República. Vingué la República perquè caigué la Monarquia. Quinze dies abans, convocades unes eleccions municipals, tothom es preocupava de cara a la Casa Gran, sense creure que s’anava de veritat a fer un total regirament polític i estatal. A Manresa, constituïda la “Unió Catalanista Republicana”, la desorientació era com per arreu. Joan Selves es lamentava del poc interès i de l’escassa vibració. Farreres i Duran menjava capellans per un costat i, per l’altre, deia que s’acontentaria d’assegurar els llocs de minoria. Tomàs Ramon feia de president i es descoratjava de l’apoliticisme pregonat pels sindicalistes. A darrera hora es va fer un equip de concentració amb unes remotes esperances. L’Esparter i en Roqueta eren els amos de la carretera de Vic, el Pardal del districte tercer, i així totes les velles ombres encara feien por. A Barcelona mateix, es donava per descomptat un triomf esclatant d’Acció Catalana que presentava una brillant llista de candidats -la figura més petita era el mestre Amadeu Vives-, sense voler escoltar ni un moment el grup Macià-Companys-Casanoves que s’haurien ben acontentat d’agermanar-hi, en coalició, mitja dotzena de noms. Això dóna idea de com es veien les perspectives de revolució. Però, tres dies abans de les eleccions, va abrandar-se tot. Macià va pujar en un escenari del Paral·lel, va obrir els braços, digué tremolós: “Fills meus! Mares! Penseu en el Marroc!” I ja n’hi hagué ben bé prou. Van bolcar-se els pòsits del sentimentalisme i fou una riuada. El dia 12 al migdia ja se sabia que els republicans guanyarien arreu. En Lluís Prunés em deia entre eufòric i estranyat: “Ja tenim en Puig i Ball alcalde”. Contra les previsions, no es votaren noms sinó colors. A tot arreu d’Espanya guanyaren els que presentaren més virolada la bandera republicana. A Catalunya, la figura de Macià va acaparar-ho tot. I, cosa rara, l’endemà no va passar res, fins que, des de Madrid, començaren les defeccions dels puntals dinàstics. Per por, per despit, per cansament, deixaren el Rei sol; i el regateig verbal de si les eleccions calia considerar-les polítiques o administratives minvava rapidíssimament els fonaments del règim. Fins que el dia 14, Lluís Companys, amb un cop d’audàcia, s’apoderava de l’Ajuntament de Barcelona i proclamava la República. A Manresa es féu igual amb una gran satisfacció de tothom perquè no hi hagué el més mínim desordre. Més tard, algú ha opinat que una bona mica de desordre en el moment oportú hauria consolidat la República, però jo no ho crec.