Jacint Carrió i Vilaseca

(extret del seu llibre Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat. Centre d’Estudis del Bages, 2001)

Va arribar el 12 d’abril del 1931. Mai no havia vist tanta gent a peu i amb cotxe anant amunt i avall amb banderes republicanes i catalanes. Hi havia convocades eleccions municipals. El meu pare, que coneixia bé les Escodines, hi feia d’interventor, a la secció primera del districte cinquè. Deien que al forn de cal Jordi, gent de la Lliga, donaven pans a canvi de vots. Altres discutien acaloradament al mig del carrer. A les vuit del vespre van tancar els col·legis electorals. Cap al tard, es varen començar a saber els primers resultats.

Havien guanyat els Republicans, deien; a tots els districtes menys a les Escodines, on la majoria havia estat per als Carlins. Prou que m’ho van retreure a la ferreteria.

– Vés, no havies de ser de les Escodines, tu.

Passaven les hores i la tensió anava en augment. Era el dimarts, 14 d’abril. Dinava tot escoltant ràdio Barcelona. Vaig sentir com Lluís Companys proclamava la República des de l’Ajuntament de Barcelona. També en Francesc Macià, des del balcó de la Diputació. Eren dos quarts de tres. No vaig voler esperar més per anar a donar la nova als companys. En arribar, tothom ja ho sabia. A la ferreteria, despatxàvem però amb presses. Tothom estava exaltat. En Calafell i en Serramalera van enviar-me cap al Passeig.

– Vés al local de l’Esquerra, a veure què diuen.

Hi vaig córrer. El cafè d’Esquerra Republicana de Catalunya era ple de gom a gom. En Selves, l’Homs, en Marcet, l’Amat Piniella, en Farreres i Duran, en Martí Farreres, en Vall, en Vila, hi eren tots. Potser més d’un centenar. Preparaven dues banderes d’uns quatre per tres metres: l’una catalana, l’altra republicana. Les entomaren en dos grups de dotze homes i, acompanyats d’una altra bandera republicana de dimensions normals, varen sortir de la seu del Partit Federal, al Passeig, cap a la plaça Major. Caminaven en silenci, mentre grups de persones que trobaven pel camí cridaven.

– Visca Catalunya!

– Visca la República!

Vaig tornar a la ferreteria. Els havia de posar al dia. Vam sortir en Catllà, en Maurici, en Sala, en Calafell i jo amb les bates de treball cap al carrer del Cap del Rec. La manifestació pujava per Sant Miquel. Ens vam separar. Alguns entraren a l’Ajuntament. Jo em vaig quedar a fora. Anaven arribant més i més persones. Ja érem uns dos-cents. A les cinc de la tarda, en Joan Selves va sortir al balcó principal i anuncià que en Macià i en Companys havien proclamat la República; que també Manresa la proclamava des d’aquell moment i que l’Esquerra es faria càrrec de l’Ajuntament. Ens va demanar calma i serenitat mentre ens convidava a tornar als nostres llocs de treball i a estar atents a les notícies que anirien arribant. Van aparèixer tres músics que entonaren la Marsellesa i els Segadors. L’acte va ser breu però emocionant com mai.

En arribar el vespre, els carrers es van omplir de gent. Pels carrers, trobaves marcs i vidres de quadres llençats per la finestra. L’estampa religiosa, que un dia havien contingut, ja no era dins. A les deu del vespre, ens arribàrem amb els de casa a la plaça Major. No s’hi cabia. Els cors cantaven, la gent s’hi afegia. Arreu onejaven senyeres. Les botigues havien esgotat la cinta catalana.

El dimecres, 15 d’abril, els regidors elegits a les eleccions del diumenge es van fer càrrec de l’Ajuntament. Els monàrquics havien marxat. Joan Selves i Carner presidia el comitè revolucionari. Francesc Farreres i Duran n’era el secretari. L’amenaça d’una vaga general va començar a estendre’s però els nous dirigents van decidir declarar aquell dia festiu. Els que ja s’havien posat a la feina, tornaren a casa. Tothom va sortir per omplir els carrers i viure l’eufòria de ben a prop.

A les deu del matí, en Farreres i Duran va sortir al balcó per llegir un ban: proclamava la República a la ciutat de Manresa. A migdia, van deixar-se veure una part del comitè al balcó principal de l’Ajuntament. Entre ells, hi havia alguns sindicalistes, com en Josep Corbella de la CNT. Informà que el comitè havia decidit alliberar tots els presos que estaven a la presó de Manresa. La majoria eren delinqüents comuns. Tres d’ells van sortir a saludar i van ser aclamats per la multitud concentrada a la plaça.