Antonieta FELIU
(“EL DIA”, 13-4-1933)
Ara que gaudim de llibertat de premsa, de pensament, del nostre idioma i bandera. Ara que el Parlament Català de nou ha reanudat la seva tasca on es legisla la nostra Constitució, si evoquem imparcialment els dies anteriors al 14 d’abril del 1931, ens adonarem que el treball realitzat pel Govern de la República, ha estat intens i fructífer, sobretot per a Catalunya.
Cal haver viscut el neguit, la febre, l’afany d’enderrocar el règim, per copsar l’emoció d’aquelles paraules que transmeté la Ràdio. ¡¡Atenció!! ¡¡Atenció!! Aquí Ràdio Barcelona ¡¡Atenció!! Acaba de proclamar-se la República!!
Jo recordo que no sabia què em feia. Tenia ganes de xisclar, saltar, propagar a uns i altres la fausta nova; i com que els tres pisos del nostre replà estaven habitats per tres famílies revolucionàries i conspiradores (senyor Selves que pel seu talent, capacitat i rectitud, és avui el Conseller de Governació, el Dr. Tomàs Ramon, entusiasta i fervorós republicà, i nosaltres), els vaig portar la notícia; tots els pisos estaven oberts, tenia la casa plena escoltant la Ràdio.
Vaig llançar-me al carrer amb ganes de veure el que passava per la Ciutat, trobant una multitud amb la bandera Republicana que anaven a posar-la a Casa la Ciutat.
M’ajunto amb ella, convençuda que vivia uns moments històrics per la nostra Pàtria, i convençuda també que aquells homes valents, idealistes, estaven enderrocant una monarquia que havia caigut per les seves lleis d’excepció, de privilegis, i sobretot per un pes tant feixuc de crims que portava la seva consciència.
Més tard la Ràdio ens transmeté els primers cants de Marsellesa i Segadors. Aleshores la meva emoció arribà a un punt màxim; vaig plorar molta estona passant per la meva imaginació el regnat de tots els Borbons, començant per Felip V, i acabant per Alfons XIII, número ben fatídic.
Després pensava que per allà al 1917, 18 i 19 vivia a Barcelona i no deixava el meu germà tranquil si cap al tard, no em portava a la Rambla, un parell de dies a la setmana, almenys, a fer Pàtria, que deia jo amb to enfàtic.
Allà discutíem d’esclavatge, de pobles lliures, de cobardies. Tot d’una vitorejaven el que aquell dia havia estat l’aixerit de cridar morin els tirans. Començàvem els Segadors, la policia donava el toc d’atenció, i nosaltres Rambla amunt, cames ajudeu-me cap al Passeig de Gràcia.
Sé que llavors em pensava ésser poc més, poc menys, una heroïna, i gairebé podia anar de bracet amb en Rafael de Casanoves.
Per fi els meus pares s’assabentaren de les meves atzagaiades, i espantats que una mocosa com jo es preocupés d’aquelles coses, em portaren de nou a Berga, perquè els aires sanitosos d’aquelles muntanyes calmessin els meus excessos patriòtics.
Després de dos anys de República, hem obtingut una part considerable de llibertat i sembla impossible recordant el passat, que poguem mostrar-nos tal com som, i que hi hagi qui es diu catalanista, i posa tot el seu afany en desprestigiar i boicotejar aquesta República, enyorant tal vegada i els temps que anomenar els Segadors, representava un empressonament, i mostrar la nostra bandera volia dir persecucions constants.
Tots els bons catalans sense distinció de partits, hem d’imposar-nos el deure patriòtic de vetllar pel règim que entre altres reformes ha portat la llibertat a la nostra terra.
