En el conjunt de l’estat espanyol, durant els mesos posteriors a les eleccions de febrer del 1936, hi va haver nombrosos actes de violència política, amb un resultat de més de 250 morts. A Catalunya, aquest clima de violència fou menor tot i que les tensions polítiques i socials eren evidents: la FAI protagonitzà dos assassinats (els germans Badia, membres d’Estat Català) i les ferides del 6 d’octubre no s’havien pas tancat. La conflictivitat social i el nombre de vagues va augmentar, però sense agafar cap caire revolucionari. Conscients de la delicada situació política, tant ERC com la Lliga van moderar la seva actuació.
Tanmateix, el juliol del 1936, amb l’excusa de l’assassinat del dirigent d’extrema dreta i ex-ministre de la monarquia Calvo Sotelo a mans de la policia republicana, alguns militars espanyols (encapçalats pels generals Mola, Queipo de Llano i Franco) es sublevaren contra el legítim govern de la República i provocaren l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939. D’aquesta manera s’acabava violentament el període democràtic republicà i començava una altra etapa marcada per la tragèdia i les destruccions de la guerra.
