Jaume Farrés i Vidal,
secretari del Patronat Garcia Fossas

 

 

Els germans Garcia Fossas

Ben poca cosa en sabem, els igualadins, dels germans Garcia Fossas, de la seva vida, dels seus negocis i sobre tot de la seva extraordinària generositat. Fóra molt interessant de poder-ne conèixer tots els detalls d’aquests il.lustres igualadins, però, en aquest escrit ens limitem als edificis escolars que van construir.

Primer van contribuir generosament a la construcció del Palau Escolar de l’Ateneu Igualadí, que es va inaugurar l’any 1920, després van finançar la construcció del Pavelló Garcia Fossas, també a l’Ateneu, a tocar del carrer de Sant Pau, a la planta baixa s’hi va instal.lar l’Escola de Teixits i al pis   de dalt el Conservatori de Música.(en aquest edifici, ara hi ha el Gimnàs de l’Ateneu)

El senyor Jaume va morir el dia 5 de març de 1927 i en el seu testament va fer importants llegats a l’Ateneu per acabar i completar els edificis escolars, però a més a més va encarregar al seu germà Artur, que fes construir a Igualada un gran edifici, destinat a Escola Primària i que tingués un menjador, on poguessin menjar gratuïtament els alumnes orfes o de famílies necessitades.

Els dos germans eren solters, sempre havien treballat junts i compartien l’anhel filantròpic de dotar de bones instal.lacions escolars la seva ciutat natal. Immediatament després de la defunció del seu germà, el senyor Artur, amb un zel i una il.lusió extraordinària, va emprendre la construcció del singular edifici escolar, que ara acull l’Escola Auria, a l’avinguda Balmes. Quan l’edifici va estar enllestit va ser cedit a l’Ajuntament per Escola Primària, però el govern de la República va oferir la possibilitat d’obrir un Institut de Segon Ensenyament a Igualada, si l’Ajuntament hi aportava un edifici adient. Totes les forces vives d’Igualada van fer pinya per aconseguir l’Institut i van demanar al senyor Artur Garcia Fossas que al seu nou edifici s’hi instal.lés el nou institut i així, superades totes les dificultats, amb l’obertura de l’Institut Garcia Fossas al novembre de 1933 es va obtenir la implantació oficial del segon ensenyament a Igualada, aquest any fa setanta-cinc anys.

El dia 1 de juliol de 1935, el senyor Artur Garcia Fossas va engegar el seu projecte més ambiciós: un gran orfenat, que seria regit per una fundació anomenada “Orfelinat Garcia Fossas” Va encarregar els plànols a l’arquitecte municipal Bonaventura Bassegoda, que ja havia fet la Piscina Municipal. L’edifici es va construir molt de pressa i amb els millors materials, però quan l’obra ja estava molt avançada, va esclatar la Guerra Civil, amb uns tràgics fets que van trasbalsar la nostra societat. Quan es va apaivagar, una mica, la febre revolucionària, el senyor Artur Garcia Fossas va renunciar a la seva idea de fer un orfenat i cedeix l’edifici a l’Ajuntament d’Igualada per a destinar-lo a Grup Escolar. Corrobora aquesta donació un Decret de la Generalitat del dia 12-11.1936, l’edifici es va acabar durant la guerra i es va destinar primer a escola i a partir de l’abril de 1938 va ser equipat com a Hospital de Sang. Després de la guerra va tornar a ser Escola Pública i el senyor Artur hi va muntar un menjador escolar on hi poguessin menjar de franc, els orfes i els fills de famílies necessitades. Com que aquest és l’edifici singular que es visita per la Festa Major de l’any 2008, no entrem ara en més detalls i passem a referir-nos al cinquè i darrer edifici escolar aixecat, gràcies a la generositat dels germans Garcia Fossas

Tan bé funcionava el Grup Escolar Garcia Fossas d’Igualada, que va decidir de fer-ne una rèplica a costat de la seva fàbrica de sabons i refinament d’olis, que era a la barriada de Sants de Barcelona.

També va encarregar els plànols al mateix arquitecte i s’assembla molt al gran col.legi igualadí, si bé una mica més petit, està situat a la carretera de Gavà i fa cantonada amb el carrer Almeria, també hi va crear una fundació que té cura del menjador escolar, de manera semblant a Igualada. Tant a la façana del carrer Almeria com a la carretera de Gavà hi ha uns grans rètols de lletres metàl.liques, amb el nom Fundació Garcia Fossas

 

Grup Escolar Garcia Fossas

Aquest edifici és el més grandiós de tots els edificis escolars que devem als germans Garcia Fossas. Inicialment va ser concebut per a ser un gran orfenat, que seria construït i regit per una fundació que tenia per nom “Orfelinat Garcia Fossas”, degut a aquesta denominació inicial, la veu popular sempre n’ha dit “L’Orfelinat”

Està situat a costat de la carretera de Manresa (nº 65), forma un quadrilàter de 42 m. de façana, per la banda est i 36’5 m. tant pel migdia com pel nord. Té forma de ferradura amb un pati interior, parcialment obert a ponent. La superfície útil interior és de 1.100 metres quadrats per planta.

Va ser construït en un solar de 14.512 metres quadrats. A la banda nord i a l’oest de l’edifici s’hi va construir un gran hort, que havia de proveir de fruites i verdures l’orfenat. Tot el conjunt estava encerclat per una paret de tanca de 432 metres lineals. Tot l’edifici té una planta semisoterrada que està ventilada, per evitar la humitat del terra, que fa de galeria de serveis i hi ha la caldera de la calefacció. En la primera planta, que té grans finestrals, estava previst que hi haguessin les aules, el menjador i la cuina i altres dependències per activitats de dia. Al segon pis, que les finestres no són tan grans, hi havia d’haver-hi els dormitoris i la capella. Al tercer pis, amb rengleres de finestres amb punt rodó, estava destinat a residència dels religiosos o religioses que havien de tenir cura de l’orfenat, encara a sobre hi ha un espai, sota la teulada, on hi ha uns grans dipòsits i un curiós laberint de passadissos, entre els envanets que formen els diferents pendents de les teulades.

És una de les obres estrella de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Nonell i la seva construcció va ser tot un repte pel contractista d’obres Pere Vilarrúbies, que per poder complir amb els terminis fixats, va haver de fer un desplegament de bastides i de brigades de paletes, com no s’havia vist mai a Igualada, la fusteria va ser adjudicada a Antoni Segarra Albareda i tots els materials van ser de primeríssima qualitat. Les obres van començar el dia 3 d’octubre de 1935 i es va treballar tan de pressa que quan va esclatar la guerra civil el 19 de juliol de 1936, l’obra estava gairebé enllestida i es va poder acabar el maig de 1937, si bé la capella es va deixar com a sala d’actes i el pis superior, es va deixar sense obrar a l’interior, aquest darrer pis es va obrar el 1938, quan l’edifici va ser convertit en Hospital de Sang.

L’any 1937, aquest edifici va començar a servir com a Grup Escolar de l’Escola Nova Unificada, si bé no s’ha trobat cap document que parli d’inauguració, ni cap que precisi quan van començar les classes, el cert és que hi ha el testimoni dels nens i nenes que en van ser alumnes. A més tenim la certesa documentada que funcionava perquè en la Sessió municipal del 3-2-1938, es va contractar personal auxiliar pel Grup Escoles Garcia Fossas.

Però la normalitat escolar va durar poc, els primers dies d’abril de 1938, la desastrosa retirada del front d’Aragó va omplir Igualada de combatents en desbandada, mentre l’exèrcit de Franco ocupava Lleida i Balaguer. Per reorganitzar les unitats desfetes, l’exèrcit republicà es va incautar del Col.legi Garcia Fossas i el va convertir en Hospital de Sang (que és el nom que donaven als hospitals de guerra) Va caldre construir un quiròfon i un refugi antiaeri. Va funcionar com hospital fins a l’entrada dels nacionals el dia 22 de gener de 1939.

Després de la guerra, l’edifici es va poder obrir com a Grup Escolar Públic el dia 3 d’abril de 1941. Junt amb les escoles es va inaugurar el menjador escolar. Per gestionar aquest menjador el senyor Artur Garcia Fossas va crear el Patronat Garcia Fossas que tenia al seu càrrec la cuina i el menjador per a servir dinars gratuïts als alumnes orfes o de famílies necessitades, també finançava les classes de música, dibuix i oficis. El senyor Artur va pagar totes les despeses d’equipar tots aquests serveis, a més va fer un gran hort a costat de l’escola, amb una casa per a l’hortolà i altres coberts i dependències necessàries per al bon funcionament de l’hort. També va fer obrir diversos pous, units per mines, que amb bombes, dipòsits i canaletes, permetien regar tot l’hort. El sou de l’hortolà també anava a càrrec del Patronat. La finalitat d’aquest hort era suministrar les fruites i verdures que el menjador escolar necessités.

Tan content n’estava, el senyor Artur, del bé que funcionaven tant l’escola com el menjador i les classes de Formació Professional, que va decidir fer el mateix, a costat de la seva fàbrica d’olis i sabons, que tenia a la barriada de Sants, a Barcelona

Artur Garcia Fossas va morir a Barcelona el dia 20 de febrer de 1944, per la seva generositat havia rebut la Gran Creu de Beneficència i el seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular..

El Grup Escolar Garcia Fossas, al llarg dels 67 anys de vida, sempre ha estat servit per bons professionals que han fet un gran servei a Igualada i també a la comarca.

En aquest edifici va néixer el Centre d’Estudis Comarcal d’Igualada, el Museu de la Ciutat, el Museu de la Pell i el Museu Tèxtil. També hi van estar instal.lats l’Arxiu Notarial i la Sala Emili Vallès. I a la teulada, l’antena de Radio Igualada hi va ser durant molts anys.

L’hort va ser substituït per dos camps de futbol l’any 1966, que van tenir molta activitat fins que amb la construcció de noves instal.lacions esportives a diferents indrets de la ciutat, va ser possible establir un Conveni de Col.laboració entre l’Ajuntament d’Igualada i el Patronat Garcoia Fossas, l’any 2001, que va possibilitar la construcció del Parc Garcia Fossas, que es va inaugurar l’any 2003.

Actualment, al pis superior hi ha la seu del Centre de Recursos Pedagògics.

Aquest any 2008es visita aquest edifici, abans que comencin les obres de remodelació d’aquest edifici escolar.

 

Refugis antiaeris a Igualada

Per protegir la població civil dels atacs aeris es van construir uns refugis. A Igualada se’n van fer de quatre tipus: primer es van adequar els cellers de les cases, després es van fer els grans refugis subterranis, van seguir les trinxeres-refugi i finalment es van fer els refugis a prova de bombes perforadores.

Els primers temps de la guerra no es tenia consciència que a Igualada hi poguessin caure bombes, el front era molt lluny, per pensar amb això? Però quan van començar a bombardejar poblacions de l’interior es van adonar del perill i el 17 de març de 1937 la C.N.T. va acordar construir refugis a Igualada, però no es van realitzar. A començaments de maig cinc bombers igualadins van assistir a Barcelona a un curset de defensa passiva contra atacs aeris i l’Ajuntament va crear la Junta Local de Defensa Passiva, apart de donar consignes a la població i sobre tot als escolars de com s’havia d’actuar en cas d’atac aeri, van fer un inventari de totes les cases que tinguessin un celler que pogués servir com a refugi, però pels informes de la primera inspecció, no hi havia cap celler que fos adient.

Perquè un celler servís per refugi, havia de tenir una volta suficientment reforçada per aguantar el pes de la runa de la casa que hi havia al damunt, però a més havia de tenir dos accessos com a mínim. Com que les voltes de la majoria sí que eren reforçades, van fer un estudi per a dotar de dos accessos aquells cellers que poguessin esdevenir refugis públics, però el front seguia essent lluny i sembla que no es va passar dels projectes. .

Els brutals bombardejos de Barcelona del 16, 17 i 18 de març de 1938 sacsegen Igualada i el 25 d’aquell mateix mes es comença a treballar al refugi de la plaça del 17 de juliol (ara plaça de la Creu).

Aquells mateixos dies les tropes franquistes trencaven el front d’Aragó, que va provocar la retirada, en desbandada, de l’exercit republicà. Per reorganitzar els combatents i fer front a l’enemic, Igualada es va militaritzar. L’Ajuntament es va haver de posar a les ordres del Comandant Militar, que va establir la comandància a la torre del Servitje (on ara hi ha la Clínica de Sant Josep), per refer les quantioses baixes de la retirada es va mobilitzar la lleva del biberó i tots els homes grans fins a 36 anys, això vol dir que tot l’esforç de construir els refugis va recaure amb els homes grans i els nens.

En un temps molt curt es van fer a Igualada molts refugis, veiem per les cròniques que el primer refugi públic va ser el que es va visitar, abans de les obres del pàrquing de la plaça de la Creu, va ser el més laboriós, a més de la seva grandària, molta part es va haver d’excavar en la galera viva. Com a cosa curiosa, podem dir que allí hi havia l’únic jardí públic de la ciutat, els baladres els van trasplantar a la plaça de l’Enxub i hi van viure molts anys.

Un altre refugi, igual de gran i de característiques similars, es va fer a la plaça del Rei, però no es va haver d’excavar sota el terra, perquè es va aprofitar el solar on hi havia hagut l’Hospital i l’Església de Sant Bartomeu, que van ser enderrocats l’any 1935. Aquest refugi es va eliminar en construir-hi allí mateix l’Escola Superior d’Adoberia.

Simultàniament es van adequar tots els cellers de cases particulars, per a adaptar-los com a refugis públics. Quan dos cellers eren prop l’un de l’altre, hi van obrir una mina o túnel que els comuniqués i així ja passaven a tenir dues sortides. Així es va fer amb els cellers de cal Matosas i a cal Torelló al carrer Nou, també del celler de cal Munguet al carrer de l’Argent van comunicar amb el celler de cal matalasser Miserachs al carrer de Sant Sebastià. On no era possible comunicar dos cellers hi van obrir unes escales que des de la vorera es pogués baixar al celler, i així ja tenien dues sortides. Sobre les entrades a aquests refugis hi van pintar uns rètols ben grossos que deia: REFUGI i una fletxa menava a la seva entrada.

Uns altres refugis molt espectaculars van ser les trinxeres-refugi, eren unes trinxeres molt fondes en forma se ziga-zaga, amb unes escales, de tant en tant, excavades de forma perpendicular al mig d’un tram recte; eren refugis a cel obert, però tenien trams coberts amb troncs i terra per a permetre el pas d’una banda a l’altra- L’eficàcia d’aquests refugis es basava que era molt difícil que una bomba caigués a dins de la trinxera, i si això s’hagués esdevingut només hauria afectat un sol tram del zig-zag. Tota la part central del passeig Verdaguer va ser convertida en trinxera-refugi, des del carrer de sant Magí fins el carrer dels Esquiladors i també se’n van fer a la plaça de la Bomba i al Sindicat dels Pagesos. Tapar aquestes trinxeres va ser una de les primeres feines que es van fer després de l’entrada dels nacionals.

Per avisar del perill de bombardeig s’utilitzava la sirena dels bombers i els bombers van passar a convocar-se a tocs de xiulet.

Durant la guerra civil espanyola, els alemanys i els italians va provar bombes de gran potència que obrien uns cràters profundíssims, això va fer veure que els refugis que s’havien construït podien ser vulnerables si es produïa un atac amb bombes perforadores. i van idear un tipus de refugi a prova de les més modernes bombes. Un refugi d’aquestes característiques és el que ara visitem a costat del CEIP Garcia Fossas que aleshores era Hospital de Sang. Està format de petits nuclis on no s’hi poguessin amuntegar gaire gent i en quant a escales d’accés en tenia cinc. El refugi no es va poder acabar i van tapar la part inacabada amb un envà, que encara es pot veure. Un altre refugi amb aquesta mateixa tècnica es va construir al darrere de la Comandància Militar, que era on ara hi ha la Clínica de Sant Josep, es va enderrocar per a construir-hi la part de clínica que dóna al carrer de Carme Verdaguer.

Sortosament Igualada no va ser molt bombardejada, però la metralla de les bombes que van caure encara es veu en cases del carrer Nou, carrer de l’Argent i carrer de sant Agustí.