El pare per les fires de Manresa, la d’estiu per l’Ascensió i la d’hivern per Sant Andreu, ens portava al matí a veure la fira i ens paràvem sobretot a sentir els molts xarlatans que hi havia. N’hi havia que tenien una gran oratòria i persuasió –algun fins i tot ja s’ajudava del micro per fer-se sentir més- quan ensenyaven un producte; a més, si es comprava, et donaven moltes altres coses. A mi també m’agradava de sentir-los.
Parlant de xarlatans, en recordo un que era castellà i en parlava castellà. Cal dir que en aquells anys immediats del nou règim franquista, quan el català era prohibit en públic, malgrat tot la majoria dels xarlatans parlaven en català, però sempre n’hi havia algun de castellà. D’un d’aquests el seu eslògan era “quien sabe sabe y quien no sabe se aprovecha”.
Aquest el recordo a la Muralla del Carme. Venia una cadeneta amb una medalla de la mare de Déu del Pilar, tota de plata, per tres pessetes. Deia que ho podia donar per aquest preu per una promesa que havia fet el fabricant. Llavors deia amb la seva dicció que feia poc havia vist una dona amb una nena, una criatura petita amb les ungles pintades. “¡Qué horror!”, deia. “Qué más que llevar una medalla de la Virgen Santa”.
