Ara és un Museu de la Tècnica, bé: el Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa (MAT), la sigla que ostenta i que no hi falti amb lletra grossa (no era, la MAT, una autopista elèctrica de “Muy Alta Tensión”?); millor: els Dipòsits Vells.
Quan però una vegada enllà enrere van ser, sí, uns monumentals dipòsits d’aigua per a la ciutat i espai únic on jugaren dos vailets, quan la ciutat era grisa, quan tot eren ombres estranyes després d’aquella guerra finida, deien, un primer dia d’abril… Ho deien. Un dir que massa voltes, en aquesta mena de dies, no és un fet. A Manresa també va haver-hi guanyadors, és clar, però nosaltres, a casa, érem dels vençuts. Algú tenia bon pa a taula? Probablement. Jo era un marrec agafat al davantal d’una tia àvia i a la fleca del carrer Vilanova, la que avui tindria al seu davant el Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, ella ficava la mà a l’ampla butxaca d’aquell davantal i en treia un cartonet rectangular d’una tonalitat verda esblaimada, l‘ensenyava i li donaven una quantitat de pa. No sé quant, era jo menut. Em retorna la imatge del paperet que era la cartilla del racionament.
No em pregunteu per les dates, el record no dona per a gaire precisió. Eren tardes de primavera, segurament. Ni els freds extrems d’hivern, ni les xardors estiuenques. El 1948, 49, potser el 1950? Eren lluny, els dipòsits de la ciutat, però xano-xano hi anàvem a berenar perquè les ties de la mare, una o totes tres –Margarida, Rosalia i Júlia– eren conegudes o amigues de la família guardiana dels dipòsits que vivia en una caseta al costat mateix. S’hi entrava des de la carretera de Santpedor. Hi havia una porta reixada, un o dos graons i a l’esquerra, al sol del migdia i de cap a ponent se’ns obria l’espai dels misteris. A la dreta, l’edifici de la casa amb clavells moros arran de la paret, potser en un parterre o a peu del caminal, o tal volta en una torratxa. Se’n conserven fotografies? No me les ensenyeu perquè el record se’m desfaria en fum. És que ja no em val l’exactitud. Per als detalls, res més que allò que en servo i així encara és ben meu. La fotografia serà per als historiadors i comprovareu una vegada més que les impressions que guarda la memòria són una altra realitat, la simplement aproximativa, a voltes pura fantasia. Clavells moros. I un o dos lilàs. Ai, els lilàs! Els lilàs de l’abril «que broten de la terra morta», abril «que mescla memòria i desig» –m’ho recorda cada any The Waste Land d’Eliot. Aquells lilàs encara hi eren quan tot fou enderrocat un cop tombat el segle passat. Era la caseta que mirava l’esplanada, per a mi i el meu germà, molt gran. A la part més allunyada de la porta de la casa on les ties i la guardiana s’asseien en cadires de boga a fer-la petar, hi havia clapes molsoses, d’una molsa petita, arrapada a una terra d’humitat escassa i per tot arreu la ravenissa amb les seves flors enlairades fins als nostres genolls. Aquell espai era la immensa amplada del sostre dels dipòsits amb uns brocals rodons, un poc més alts que la nostra alçada o leri-leri, unes reixes al damunt i pedretes allà terra. Una de petita i a dins: xap. Massa fluix el so de l’impacte. Una de més grosseta, xap! Una tercera una mica més: xap!! Ara sí que ha ressonat! Un so de fonda sonoritat, com allunyat, però venint cap a nosaltres que l’havíem convocat i ens semblava… ves a saber què ens imaginàvem! I corríem a un altre brocal. Xap!!
–Nens, a brenar! Després hi tornaríem i, com abans, observàvem de reüll si ens controlaven. Xap! de nou. Xap! Xap! –Nens, veniu!, que marxem! Xap!, l’última.
Xap!!
Esguardeu una llei física: un focus de llum, al seu davant un objecte opac, l’ombra que es projecta. La inestable memòria, la realitat ja no existeix, cap ombra és possible.
Tanmateix, en el món de la fantasia que no ocupa cap espai (o una vintena de neurones?) i el temps li és immesurable, t’imagines un lector a qui suscites un record semblant i fins un sentiment paral·lel, i et dius: –Mira!, ja no estic sol en aquest pretèrit que evoco. Ves per on!, d’allò que no és ni ombra n’enfilo una tirallonga de paraules escrites, no són història seriosa ni són literatura mínima, algú les llegeix, me l’imagino i la meva soledat no té tanta solitud.
El retorn des dels Dipòsits Vells era llarg. Més que no pas l’anada? Sí perquè ara el ressò de les pedres a l’aigua ja s’havia acabat. Perquè ens endúiem la sensació que l’aigua i les pedres ens esperarien fins a la pròxima vegada puix aquell joc era només nostre. Avui, pensant-ho bé, em pregunto si mai cap altre vailet descobrí aquell xap!, si cap altre trescà mai pel sostre dissimulat amb herbes que vetllaven l’aigua dels manresans. Retornàvem al carrer Talamanca, a un tercer pis que donava davant per davant mateix del convent de caputxines. Avui és una casa buida, obertures cegades amb totxanes. Al convent, les monges, un parell o tres, restes d’un passat per a poc temps.
