Quan ens vam casar el setembre de 1977 vam decidir anar a viure a Manresa. Fins llavors vivíem en dos pobles del Bages, a Artés i a Santpedor, respectivament. Ens va semblar millor anar a viure a Manresa perquè hi hauria més oportunitats de feina. Però també hi havia una altra cosa. Ja ens agradava viure al poble, ens hi trobàvem bé, hi teníem establerta una xarxa d’amics i de relacions, hi teníem els pares, en coneixíem els secrets i els topants. El poble era tot un món que coneixíem, on havíem viscut molts anys i que estimàvem. Però també era cert que als pobles hi havia un ambient de menys llibertat, d’un entorn que controlava el que feies i que censurava els que sortien dels costums i hàbits establerts. En aquell moment en què ens encaràvem a una nova etapa de la nostra vida volíem començar nous camins. A Manresa el marge de llibertat era molt més gran, no ens trobaríem amb cap pressió de l’entorn social. La força i la inquietud dels anys de joventut i l’afany de noves experiències ens va empènyer a prendre la decisió.
Viure en parella a la ciutat era una novetat que comportava uns hàbits diferents. Gestionar la casa, fer les feines per mantenir la casa endreçada i això comportava: l’anar a comprar, cuinar, rentar els plats, escombrar, fregar, rentar la roba, estendre-la, plegar-la, etc. Nosaltres teníem clar que havíem de compartir les feines de casa. Si tradicionalment les feines de la casa les havia de fer la dona, nosaltres pensàvem que calia compartir-les, fer-les entre tots dos. Així és que sovint jo anava a comprar a les botigues. I llavors que els homes anessin a comprar sobretot a les botigues de menjar, era una cosa molt poc freqüent, més aviat rara i estranya, perquè aquesta era una cosa que havien de fer les dones, no tant per obligació sinó per costum. I així resultava que era dels únics homes que comprava a la botiga. I les dones reaccionaven dient que passés davant, que no fes la cua. Se suposava que aquell home que comprava ho feia per alguna necessitat especial i per això em deixaven passar davant. I jo naturalment rebutjava l’oferiment i feia la cua com tothom. Amb els anys el fet que els homes anessin a comprar es va anar convertint en un fet habitual. I primer anàvem amb la senalla i després amb el carretó.
L’any 1979 vam tenir la primera filla, la Laia, i tres anys més tard la Marina. Amb les filles va canviar força la nostra vida. També les tasques familiars van canviar i en van sortir de noves. Una feina que calia fer era anar a passejar les filles amb el cotxet, cosa que també es considerava que era pròpia de les mares. Però la veritat és que moltes vegades també era el pare el que portava les nenes amb el cotxet a donar el volt o a comprar. I veure un home, un pare, portar un cotxet era una imatge força insòlita. Perquè aquesta també era una feina de les dones. Però nosaltres compartíem les feines sense fer cas dels rols tradicionals de l’home i de la dona. Recordo una vegada que anava per la carretera de Vic i portava la filla a collibè, i mossèn Junyent em va parar i em va comentar el fet que li va sorprendre i va veure amb simpatia.
Quan vam anar a viure a l’Avecrem, l’any 1979, vam començar a tenir una vida de barri més intensa. Com que els pisos estan encarats els uns davant dels altres els terrats són vistos pels veïns. I llavors els veïns van veure que un home estenia i plegava la roba del terrat. Això també era considerat com una cosa estranya per ser poc freqüent. La gent mirava però mai ningú no em va comentar res.
La veritat era que teníem clar que l’home i la dona havíem i hem de compartir les feines de la casa, que no s’havien de seguir els rols tradicionals de la vida familiar quan atemptaven la igualtat i el repartiment de les feines de la llar. Potser nosaltres ho teníem força clar perquè havíem viscut intensament els vents de canvi del Maig del 68.
