L’ambient d’un catolicisme que imperava amb tanta o més folgança que no ho havia fet en temps de medieval Inquisició, podia, certament, viure’s temperat al clos familiar. Ara bé, ser de família de perdedors no volia dir ser-ho de republicans a seques, els qui respiren ideals de laïcitat. També hi havia aquelles famílies amb tradició catòlica secular que havien entès la possibilitat de viure en una Catalunya del president Macià i del cardenal Vidal i Barraquer. Però els fets que la guerra havia empès en cadena, actes de violència incomprensibles i accions inconcebibles de signe absolutament contrari eren guardats amb molta discreció a la calaixera, a la gran calaixera que la tia Júlia tenia al pis del carrer Talamanca. Allà, arrambada a la paret enfront de la porta d’entrada, a l’habitació on vaig covar l’escarlatina.

Aquella calaixera havia fet d’altar durant la guerra.

No pot amagar-se que la memòria és capriciosa, recorda no pas allò que avui qualificaries de certa vàlua per a tu mateix o per a altres del futur, sinó impactes o sensacions, com les que em provocaven els llamps i trons d’una tempesta. Trons i llamps tan repetits es mantenen arxivats en mi per una de les tantes accions religioses que propiciaven. El cel s’ennegria per moments i la ventúria sacsejava els arbres de la Baixada de la Seu. Les primeres gotes relliscaven pels vidres de la finestra. De l’armari en treien un tros de ciri que havia estat encès al Monument de la Seu durant el Dijous Sant, un tros ressec del panet de sant Marc, beneït el 25 d’abril, i eren col·locats al mig de la taula. No hi ha corrent elèctric. La foscor de fora l’aclareix, a dins, la flama del ciri, i a cada esclafit del tro segueix la jaculatòria «sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu». Passava el temporal, en quedaven desperfectes ça i lla. Es desava de nou el tros de panet, el ciri un xic més petit i els mots d’invocació allà, en un racó de l’armari al costat de l’aigua del Carme. Oidà!, l’ampolla de l’aigua del Carme!, el caprici de la memòria que la reveu i sap que d’amagat en feia alguna volta un glop!

No cal tampoc amagar que l’escriptura sol ser capriciosa, vol fer el seu farbalà com els que lluïen als prestatges d’aquell armari –una altra resquícia del temps llunyà que m’ha vingut al cap! Per això, ara, li plauria saber descriure amb ets i uts i bellament aquella calaixera. Sentia anomenar-la «la calaixera gran» perquè n’hi havia, al pis, una altra de més petita de color negre. Aquesta era la gran de fusta envernissada, tota ella d’una tonalitat terrosa o d’un vermellós tirant a fosc, diguem auster. Tenia tres calaixos a tota amplada, de baix cap amunt, i un quart nivell amb dos, els quals tenien cada un a l’extrem més extern una barra amagada que oportunament podia estirar-se perquè al damunt s’hi sostingués la tapa de la part superior, la qual, inclinada enrere, feia un pendent que relluïa quan el sol la llepava. En obrir-la i recolzar-la sobre les dues barres es convertia en una post o gairebé taula i deixava obert davant la vista una colla de calaixets, departaments i menudes prestatgeries que eren el xuclador dels meus ulls i de la meva curiositat.

Què redimonis amagaven aquells caus no ho recordo gens ni mica, però sí allò que hi havia al gran calaix de baix de tot. Allà es guardaven un parell o tres d’anys de La Hormiga de Oro, relligats els seus números en cartoné roig, llibres de proporció desproporcionada que obria sobre el llit i mirava embadalit durant les setmanes de convalescència de l’escarlatina. Aquella calaixera, doncs, oberta la tapa, s’havia convertit en altar durant la guerra. Normalment, les misses clandestines se celebraven al primer pis de la casa, el de Ramona Grané i la seva tia Engràcia Tasis, però alguna vegada a dalt, al tercer pis. Tot tancat i barrat. Les finestres i els finestrons absolutament. Poca gent, suposo que els de la casa que aleshores eren la tia Júlia, la neboda Maria, que seria la meva mare, un religiós abans no marxés, i vindrien de fora les altres dues ties i algú de la mateixa escala com la senyora Grané –aleshores jove– i la seva tia i probablement la senyora Paquita Bosch viuda de Josep Deu i Majó, fill de l’industrial barceloní Josep Deu i Mata del qual l’Ajuntament de Barcelona ara en té la casa modernista a la plaça de la Concòrdia al barri de les Corts.

La senyora Bosch vivia aleshores refugiada amb les Grané i Tasis –aquesta, em ronda pel cap, ho hauria sentit a dir, era la mestressa de l’immoble. A la senyora Deu, com tothom li deia, la vaig conèixer a Barcelona els anys seixanta perquè els tombs de la vida són imprevisibles. Inversemblantment, les circumstàncies d’una victòria beneïda pels capellans podia haver-me propiciat llargues o si més no més precises explicacions sobre aquelles misses dels qui serien considerats heroics resistents a «la fúria roja». Hauria sigut prou normal haver oït més detalls dels capellans, quins, quants, durant quins mesos i altres coses, però no. El silenci més espès també va afectar aquesta part en la postguerra. Secret amagat sota les bombes i secret només deixat entreveure després. Quina densitat de silenci… No, espessor de por, de por feta crosta que tancava els llavis, fins i tot en una família amb un capellà, un germà de la mare, i dos plançons al Seminari, nets dels avis, fills del tiet Valentí, nebots d’altres, cosins meus.

Un dels capellans que celebrà aquelles misses clandestines, amb l’ai al cor mentre duraven, va ser el religiós dels Fills de la Sagrada Família, la congregació fundada pel pare Manyanet, Magí Morera i Feixas. Era el dotzè i darrer fill d’una família de Sant Mateu de Bages i es refugià a Manresa. En recordo això: em contaven d’un capellà a qui deien que sobretot no s’agenollés les hores que treballava de mosso de corda a Can Jorba, perquè descobririen que ho era. Amb un carro petit i una mula distribuïa mobles i altres coses per les cases compradores. Havia arribat a Manresa el 9 d’agost del 1936 i gràcies a uns milicians amics d’un dels seus germans aconseguí de no ser sospitós al Comitè Revolucionari. La «Cèdula Personal» ens fa saber que tenia 28 anys i vivia al núm. 20, pis b de la plaça de la República, és a dir, la plaça Major. Més: en unes de les sales del col·legi dels Infants buidat de monges, amb un carnet del «Sindicato Nacional de Maestros de la U.G.T.» fundà amb altres religiosos camuflats, unes Escoles del Poble. Amb ell hi havia un religiós encara no capellà, Pedro Ruíz, de Burgos o d’un poble castellà proper. Aquest vivia al pis de la tia Júlia i l’abril de 1937 fugí cap a Itàlia, però no ho assolí, fou assassinat.

Poc després de fer jo la primera comunió vingué a casa el qui aleshores era el Superior General d’aquesta congregació, el pare Martí Millet i va estampar la seva signatura en un bloc de records d’aquella diada que algú m’havia regalat. Ell, un fill de Tremp, era un altre dels capellans que feia de mestre amb en Magí Morera i potser també digué missa a la calaixera! A mi, em va conèixer aquell dia, però i tant! que coneixia aquell pis i els qui d’amagat s’hi reunien durant la guerra!

Evidentment que la precisió d’algunes dades, i noms i cognoms!, no les ha mantingut la meva memòria, sinó que les he rebudes d’un altre religiós de la mateixa congregació, Josep M. Blanquet, com la següent, aliena del tot als meus records. Aquell camuflat mosso de corda Magí Morera que treballava a Can Jorba, ho feia a les ordres de l’encarregat de la secció de mobles, Manuel Seoane Gestal que amb el temps seria el creador del “Café-Granja La Cervecería” a la Muralla del Carme el 1945. Existeix una fotografia de quan l’any 1961 es va obrir el seu restaurant i cafeteria “América” i al costat del mossèn que beneeix el local hi ha dret, amb la seva notòria alçada i corpulència, el pare Martí Millet, no ho diu el peu de foto, és igual, és ell. Quan aquell mosso i mestre Morera el 1958 celebrà els 25 anys de capellà, el senyor Manuel Seoane no va pas faltar a la celebració i, regal inesperat de la sort o dels fats celestes, existeix una fotografia on se’l veu besant-li les mans al costat de la senyora Deu!

«La calaixera gran», més per aquella revista que m’alegrava amb els seus gravats… D’on provenia? La pregunta és la juguesca que et fa el record quan hi dones voltes. I d’un espai saltes a un altre, una forma de desori no sempre clara. Podria ser certa la foto fosca que duc enganxada no sé on del fons: a Mura, en un armari de la sala gran de cal Batista, la casa pairal de la mare –l’àvia Angeleta n’era la pubilla–, hi havia algun altre exemplar d’aquesta revista de gravats i lletres que em miraven tant com els mirava jo, puix que el volum i la vermellor de les cobertes no passaven desapercebuts; eren a la part més baixa perquè a la lleixa central hi guardaven llençols perfumats amb codonys o manats d’espígol, dos contrastos de forma i color sobre la blancor que guardo d’anys diferents.

Una mateixa font devia ser la dels exemplars de Mura i els de Manresa. Els meus avis materns sabien llegir; les germanes de la iaia, la Rosalia i la Júlia, un poc perquè n’havien après ja de grans, una mica, just per fullejar algun devocionari i para de comptar, la Margarida em sembla que no, no arribà a tant. La mare recordava que el seu avi matern, Valentí Sellarés, havia estat secretari de l’Ajuntament de Mura els anys 80 del vuit-cents, dada confirmada per una llibreta existent fa pocs anys (i potser encara) en mans d’un dels cosins i de la qual en tinc una còpia. Doncs la mare tenia el record d’haver sentit contar més d’una volta que al seu avi li agradava molt llegir i en reportava una anècdota: un dia l’enviaren a Manresa a comprar un sac de farina; al vespre tornà sense la farina, però amb uns llibres sota el braç. Ves per on!, un rebesavi tocat de lletra. Hi ha mals que s’hereten, ves per on.