Fes més que mai

de memòria i somnis.

El temps, on para?

Feliu Formosa

El temps sofert

«Podem alliberar-nos de la història –i del seu Déu?» Amb aquesta pregunta –que no és pas unívoca tot i semblar-ho– Raimon Panikkar encapçalava una de les seves obres més significatives el 1996 (ampliant i renovant la primera) i que manté en la definitiva, ara en català, el 2023, El Silenci del Buddha. Un a-teisme religiós.

Sóc conscient de faronejar amb una citació com aquesta. Ridícul. D’acord. Però no sé estar-me’n perquè tant si ho vull com si no, els meus records d’infant manresà tenen les arrels en la resposta a aquesta pregunta entesa així: ¿puc alliberar-me de la història d’aquells anys que se’m donava feta com a obra d’un déu concret? No és pas el mateix que oferir a un infant un Déu o Creador genèric que condueix o vetlla la humanitat al llarg de la història. No. Els anys 40 i primers 50 hi havia un déu que determinava el ritme gairebé absolut del dia a dia i condemnava qui no s’hi sotmetia a penes greus o gravíssimes per mitjà de les autoritats. Pobre del qui era acusat –anònims acusadors de tota mena, eclesiàstics inclosos– de no submissió! Càstig imprevisible d’una multa o acomiadament de la feina o … A la resta se la castigava per avançat amb les penes infernals després de la mort. T’ho asseguraven per al demà definitiu i evidentment cert. Tot, per a grans i petits, volgut i disposat per un déu, certificat pels seus eclesiàstics, executat pels militars i branques adjacents.

El Divendres Sant al matí l’Ofici de Tenebres. La Seu, encara tota fumada pel foc de la guerra, amb l’única claror dels finestrals que els recordo apagats perquè em queda la impressió d’un divendres ennuvolat. Allà, ben visible, el gros tenebrari amb els ciris encesos. Tal volta em distreia el cant gregorià dels canonges i les veus dels diferents solistes i com s’anava apagant un ciri de tant en tant, ara el d’una banda, ara el de l’altra. Oh, l’apagallums! Aquella canya que apareixia entre cant i cant. Una canya llarga –ep!, pot dir-me algú, no era canya sinó un pal convenientment polit amb paper de vidre i enfosquit pels anys i centenars de mans… –ep!, mestre… replicaré jo tot i admetre que és la meva fantasia la que veu una canya… –un pal revellit per l’ús salvat de la crema de la Seu? No importa: veia una canya a l’extrem prim de la qual un travesser formava una petita creu de braços desiguals, a la punta del més llarg s’hi lligava una espelma en posició inclinada que servia per encendre els ciris dels canelobres més enlairats, i a l’extrem més curt una menuda llauna en forma cònica que servia per apagar-los. Finia una tongada de cant i el sagristà o un escolà, no puc saber-ho avui, agafava la canya, s’acostava al tenebrari i aquella mena de cuculla negra ofegava el flam incaut que fonia cera, un filament de fum blanc, dansa brevíssima i una menys. Ara el de l’altra banda del triangle, la forma que tenia el tenebrari amb els ciris escalonats fins al de dalt de tot.

Quan apagaven aquest darrer, era el moment d’anar a matar jueus. Soroll de matraques i cops de peu al reclinatori dels bancs! I pestes que sentíem proferir contra ells en acabada la funció. A primera hora de la tarda sermó de les Set Paraules a la Cova.

A la llunyania d’ara puc presumir d’haver assistit a una funció barroca gairebé perfecte, com de quan s’ha d’escriure amb majúscula: el Barroc. Penombra, un raig de llum per la rosassa del cor que es movia lent pels daurats del retaule i els draps morats que cobrien les imatges. Uns ciris encesos amb flama immòbil perquè allà dins ni l’aire respirat es movia. Només el proferit per un predicador. Ho assegurava impostant la veu al màxim to: s’havien remogut totes les plaques tectòniques perquè havíem, tots!, jo també, matat un déu. El déu a qui calia obeir a totes passades a través de l’ordre del rector, del vicari, de l’alcalde, del jutge, del governador civil i militar. I s’enfosquia lentament l’església i alguna flama gosava oscil·lar com les meves cames penjants al banc de fusta.

Calculo que uns mesos o tal volta unes setmanes abans de la primera comunió hi hagué, a la Seu, la Confirmació, un altre dels set sagraments que apreníem al catecisme –més modernament, la catequesi. Ens la conferí el bisbe de Colofon, Maties Solà i Farell a l’altar major i al seu costat un senyor i una senyora vestits de negre, ben senyorament! Eren els padrins de confirmació i no sé pas qui foren. Va ser en aquest acte que es lliurà a cada criatura un llibret i una barreta de pegadolça com a recordatori. Encara el guardo: La religión demostrada al alcance de los niños por Jaime Balmes. Obsequi dels padrins, és clar. Cobertes de cartó. Al davant color taronja esblaimat i una reproducció d’un dels quadres famosos del pintor alemany del s. xix, Heinrich Hofmann, «El nen Jesús al temple» («Der Jesusknabe im Tempel» de 1881, a la Galeria dels Mestres Nous de Dresde). Un llibret de paper grisós, 96 pàgines de 145 x 115 mm, quarta edició feta a Madrid el 1948. Coses del passat sobre el futur!: ja de gran, Balmes no ha estat aliè en alguns estudis meus.

Hi havia, en aquella cerimònia, un requisit que és el que importa ara al meu record. El ritual de confirmació no és pas de llarga durada, però sí quan els confirmats superen un parell de dotzenes o més, més un sermó que en aquell temps no venia d’un quart ni de mitja hora. La funció es feia inacabable perquè restàvem tancats dins de la Seu, no es podia eixir sense que s’hagués acabat tota la cerimònia amb les pregàries i benedicció final! Va ser inacabable, de veritat, i deien que jo era de bona jeia i em comportava quiet i pacient molt més que la majoria. Sí, i per això recordo la cerimònia que no tenia acabament! Una altra tarda assegut en un banc de fusta… Amb unes altres paraules: el sagrament s’envolava a les voltes i només restava el temps, la seva permanència que ens subjectava reclosos, incapacitats encara d’admirar l’estructura gòtica del temple.

Les portes de la Seu closes i no va ser pas l’única vegada. N’hi hagué una segona en data imprecisa, anterior perquè la tinc més difuminada, però, això sí!, amb unes quantes figuracions gravades al foc. Al foc de l’infern. Era ineludible posar al costat d’aquell déu el dimoni. Era la solució perfecta per alliberar un poc els homes de massa culpa. Eren temptats i queien en temptació. O més aviat això altre: nosaltres hi quèiem, però ells, els qui manaven no, ells tenien la missió d’encaminar-nos a fer penitència i a justificar amb santes raons els seus disbarats i la seva impunitat. Era el diable que fins i tot s’infiltrava en els cossos dels pobres possessos! I així va passar.

Un dia, sense hora precisa, a la Seu de Manresa es van fer els darrers exorcismes sobre una dona de mitjana edat i jo, amb una o dues de les ties àvies vaig ser allà. Per segona vegada la inversemblança s’estampa aquí. Sí. Podeu pujar-hi de peus. Segur que algun testimoni escrit en resta i l’historiador llest prou que el localitzarà. Sí, és un altre d’aquells records que perden gairebé tots els encontorns, però que mantenen indeleble el centre mínim, el seu pinyol fascinant i embruixador. Va ser un ritual al peu dels graons que pugen a l’altar major, arran dels primers bancs. Impactes estampats amb el color negre dominant –de negre la possessa, el o els mossens, el sagristà, les dones assistents (no hi hagué cap altre home?), el color morat d’una o més estoles.

Els crits d’aquella dona i les contusions que feia i la veu alta, molt alta de les oracions o lletanies i el ruixament amb aigua beneita –beneïda no era en el vocabulari d’aleshores. Poca gent expectant, silenciosa, allà reclosa perquè les portes eren tancades. L’última punyida de la rara encantació: la dona no es belluga, les pregàries amb veu més baixa i a l’orella em diuen: –Ara el dimoni ha marxat. Infant de cinc o sis anys. Espectacle colpidor, que d’això es tractava, d’impressionar, d’escruixir i espatarrar i que s’escampés per la ciutat que el dimoni s’hi passejava, que assetjava tothom, bé, els manats, mai els manaires. El perill podia aparèixer a la cantonada i fer-ne esclau algú. Campava i podia arrossegar-te al foc etern. Ben poca cosa, per no dir res vaig entendre de tot plegat, però n’hi havia prou amb una de sola: a tu també et pot agafar el diable si no fas bondat. Havia assistit a la realitat diabòlica d’aquells dibuixos del llibre del pare Claret –sant Antoni Maria Claret–, Camí dret i segur per anar al cel que les ties tenien a casa. Aquelles pàgines de les «Veus dels condemnats» que no calia pas que te’ls expliquessin. No calia perquè la sola teva mirada s’esfereïa, aquells sis dibuixos t’instruïen per a tota la infantesa i més enllà en molts casos. La por d’un déu que havia guanyat la guerra.

Ja era una mica més gran quan va haver-hi una segona lliçó. Aprofitable? No és pas el mateix treure profit o no d’un ensenyament. La qüestió rau en si ell mateix és realment aprofitable. Va ser l’any de la primera comunió, el 1952. El dia 27 de desembre hi hagué l’enterrament de la nena Josefina Vilaseca i Alsina que havia mort per Nadal, passats vint dies de l’apunyalament per un intent de violació. El ressò que va tenir el fet és d’aquells que s’anomenen històrics. L’enterrament va sortir de la Seu i me’n resta la imatge aèria, la visió des del balcó del pis de les ties. Com una fotografia que s’adiu a les que es van fer, però des d’una visió més alta.

És cert que a les criatures se’ns va explicar l’acte heroic d’aquella nena, però de la manera críptica com es parlava aleshores i que es difuminava amb el cel on se n’havia anat envoltada d’àngels. Ben aviat es va parlar de fer-la santa. Fins i tot en conec, d’aquell esdeveniment, un sonet. El va escriure un religiós de la congregació del Pare Manyanet –avui ja sant Josep Manyanet–, Gumersind Aguilar i Ferrer, nascut a Navarcles el 20 de novembre de 1888. Hi esmenta els àngels que ens feien imaginar i el darrer tercet fa així:

«La sang en el teu cos es va escolant,
la teva faç és blanca i reposant,
i bo i morint, vius una nova vida».

Va ser un succés dramàtic comentat reiteradament una colla de setmanes. Què me n’impressionà? La veritat és que alguna vegada, posteriorment i ara en rememorar-ho, hi he pensat i arribo al capdavall de la rumiada amb un no res. Suposo que una mena de llei sociològica funciona així: quan amb més xerrameca s’envolta un fet perquè se’l vol situar en un pla de significació diferent al que té nuament, amb la mateixa proporció s’oblida i del nou sentit que hom volia sumar-hi no en resta ni el grisenc d’una fumerola.

No. No era possible en els anys de la meva minoria que respirés un altre ambient que no fos aquell als antípodes de la laïcitat. Tot s’havia reduït a un ritme religiós. La situació era la dura postguerra que es mantenia beneïda per un déu que tenia els seus soldats i jo, sense discerniment encara, els veia passar els diumenges sota el balcó quan els portaven a missa cap a la Seu. Baixaven en formació des de la caserna del Carme i els plantaven –sí, allò dels soldats plantats dels nostres jocs!– drets davant la porta de la banda del parc i a l’hora de l’elevació, com es deia quan el mossèn mostrava enlaire l’hòstia i el vi que havia consagrats, amb l’automatisme que m’atreia, flectaven el genoll dret en terra i acotaven el cap. Eixien de la Seu al so de cornetes, però tothom, la tropa i nosaltres restàvem flectats, cap cot en una desventurada situació d’humiliats.