Els diumenges 1 i 8 de febrer de 1976 es van celebrar a Barcelona grans manifestacions per reclamar l’amnistia dels presos polítics, el restabliment de la democràcia i l’autogovern de Catalunya. Feia tres mesos que havia mort Franco i Joan Carles I havia confirmat com a president del govern a Carlos Arias Navarro, un franquista extrem amb la confiança de la vídua del dictador. Encara faltaven cinc mesos perquè el rei el rellevés per Adolfo Suárez. Les manifestacions, lògicament no autoritzades, van ser reprimides sense contemplacions per les forces de seguretat de l’Estat, amb imatges de gran duresa (com la icònica que reproduïm) difoses per tota Europa. En una d’aquelles mobilitzacions aquest servidor va batre el seu propi rècord d’un esport no olímpic anomenat «cursa en pujada amb bandera mal plegada sota la jaqueta».
Va succeir a la del 8 de febrer. Els del Bages havíem de formar part d’una columna que avançaria per l’avinguda Meridiana, un lloc adient per arribar-hi en tren tot baixant a l’estació de Sant Andreu Arenal. Els coordinadors manresans (suposo que era l’Assemblea del Bages, però no n’estic segur) s’havien fet amb una bandera catalana d’alguns metres per dur-la a tall de pancarta obrint la marxa. Però vet aquí que gent de Barcelona, més acostumada a aquestes dinàmiques, es van apropiar de la primera fila, desplaçant els manresans.
Quan van aparèixer els grisos, algú va cridar: «dispersió!», i els barcelonins es van escampar oblidant totalment la bandera, que al capdavall no era seva (en més d’un sentit). Em vaig quedar sol amb ella i la vaig anar recollint a tota velocitat fins fer-ne un manyoc mal amagat sota la jaqueta mentre corria pels carrers d’uns barris on mai no havia estat, girant cantonades i buscant els més secundaris i deserts. I resulta que eren carrers en pujada. Al cap d’una estona, esbufegant, vaig pensar que ja era prou lluny i prou sol per tranquil·litzar-me. Llavors havia de decidir què fer amb la quadribarrada, que constituïa un embalum considerable, i vaig pensar en amagar-la en algun lloc i recuperar-la més tard. En aquestes vaig anar a parar a una estació de metro, hi vaig entrar i vaig identificar un racó elevat que semblava propici. La vaig plegar, la hi vaig amagar i vaig comprovar que no es veia des del passadís ni del vestíbul.
Al cap d’unes hores d’una jornada intensa vaig tornar a aquella estació per recuperar la senyera… i no era on l’havia «desat». Tement un error de memòria vaig examinar tots els passadissos i racons de l’estació, però no apareixia. Fins i tot vaig sortir al carrer per comprovar visualment que aquella era la boca de metro per la que havia entrat. Ho era. Vaig deixar-ho estar abans que algun empleat del ferrocarril metropolità comencés a pensar coses estranyes. Ignoro si justament en aquelles hores del matí del diumenge es feia neteja general de racons, o si algú la va veure, o em va veure a mi, i la va «rescatar». En aquest cas espero que fos a fi de bé.
Vist en perspectiva, se m’acudeixen mil coses que podia haver fet, començant per enrotllar-la ben llisa al voltant del cos. No s’hauria notat perquè era hivern, feia fred, jo encara era prim, i tothom duia unes quantes capes de roba al damunt, no només en prevenció de les porres dels grisos. Però sol passar que les bones idees apareixen quan ja no les necessites, i entre els consells de seguretat que es van impartir abans d’emprendre la missió no n’hi havia cap que comencés dient: «si us quedeu sols amb la bandera a les mans i la policia de cara…»
Naturalment, la notícia de la pèrdua no va agradar als organitzadors de l’expedició manresana, ja que la roba de senyera no la regalen, però van haver d’admetre que jo era un manifestant més, en cap cas l’encarregat de la custòdia de la peça. Qui fos que se n’havia de fer responsable, si tal figura existia, va badar o es va veure superat. Cal dir que ningú no em van passar cap factura per la despesa.
