Recordo un diumenge de Carnestoltes. Llavors, en aquells anys immediats a l’acabament de la guerra, els primers anys quaranta, no es feia i durant molts anys el Carnestoltes que ara coneixen ni molt menys perquè estava prohibit. Senties a parlar a la gent gran del que ells havien viscut, però jo no hi entenia res.

Per a la mainada es venien carotes de cartró. Una de les botigues on en venien i on el meu únic germà, de nom Vicenç, les van comprar era a la plaça de l’Ajuntament, en aquells temps dita “Plaza de los Mártires”. Era una botiga que hi havia en començar la plaça, a l’esquerra, entrant pel carrer de Sobrerroca. La botiga era portada per unes dones grans. Hi havia un rètol al damunt de la porta i de l’aparador on deia “Confecciones”. A mi això em feia rumiar molt, no ho entenia. Per aquest nom, jo entenia la confessió de l’església de què tant ens parlaven a l’escola i a doctrina.

Doncs bé, la quitxalla sí que ens disfressàvem. Em recordo a mi mateix amb la carota que em tapava la cara i una bata de la mare que m’arribava als peus i una boina al cap que vaig trobar per casa, i que no vaig saber mai de qui podia ésser, ja que el meu pare sempre l’havia vist sense res al cap. Vestit així i amb altres, aquell matí de diumenge anàvem per les cases, trucàvem, fèiem sortir la gent i algú, no tots, ens donaven algun cèntim, poca cosa, deu o cinc cèntims d’aquells de coure, que a casa fèiem servir per tirar al comptador del gas.

Una de les cases on vàrem anar fou a cal Martí, lleter, la primera casa de l’incipient carrer de l’Era de l’Huguet. Era una vaqueria de la qual el meu pare sempre deia que a cal Martí, en néixer el meu germà i després jo, hi havien comprat una vaca. Tots dos vam haver de ser alletats amb llet de vaca perquè la mare no ens va poder alletar.