Va ser l’any de 1952, el del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. Devia ser un dels primers dies de maig quan m’enviaren a la vicaria de la Seu, a dalt al segon pis on m’esperava mossèn Genís, el nom de pila, únic, per referir-se a ell, a casa, tota la vida. –Entra, seu aquí. Ell va fer el mateix davant d’una màquina d’escriure i va dir-me que des d’on seia, per la finestra, em veia córrer pel terrat de casa les ties de la Seu –el nom Seu ho presidia tot. Un full de paper és col·locat al corró, tecleja i a raig fet o perquè ja ho tenia pensat, va escriure quatre quartetes d’heptasíl·labs i rima encadenada. Versos d’ocasió però gens ni mica carrinclons, dignes i bells. Va escaure’s, la comunió, el diumenge 8 de juny, festa de la Santíssima Trinitat. L’altar major curull de flors blanques i de ciris. Al meu costat el pare –havia vingut d’Igualada on de feia unes setmanes tenia la feina i on ens traslladàrem tots quinze mesos després– i la mare a l’altre. El dijous següent, festa de Corpus, ja em teniu seriós, davant del pare, a la processó de la tarda amb un ciri a la mà… Em descobreixo, llum clara, imatge nítida, passant pel carrer de Na Bastardes, però no sé en quina direcció; no importa, m’hi veig.

I de la Seu a la Cova, de fet a les dues Coves, la dels jesuïtes i la del berenar. Què pot valer la memòria més enllà de mi? De mi d’infant, evidentment. Res. O potser sí, el que pot valer un cromo de rajola de xocolata.

Avui el camí que duu a la Cova és asfaltat. A finals dels 40 del segle passat, no. Terra, pedres menudes, les flors grogues de les xicoires, herba roquera que s’aprofitava per als conills… La part més ampla del camí, sota la vertical de la placeta actual al final de la pujada, davant l’escalinata de l’entrada a la Casa d’Exercicis, hi ha una raconada gairebé en angle recte, el terra era en aquell temps una ampla codina calentona les tardes primaverals i allà, pa amb xocolata! Segur? Em sembla que no, potser el succedani de la xocolata, garrofa ensucrada. Potser una barreja…de què?, amb un poc de cacau. Les ties eren amigues de la casa Torras, xocolaters a la cantonada dels carrers de la Mel i del Camp d’Urgell que aleshores ja era gairebé una casa centenària (del 1853 al 1986, oi?). A la rebotiga en lleparia un poc de veritat algunes vegades. Hi havia l’àvia amb qui fer-la petar, la persona gran de la segona generació. Però allà a la Cova devia ser pa amb una mica de codonyat fet a casa, un grapat d’ametlles o bé… i la incògnita, què per beure? Potser una cantimplora o una ampolla amb aigua, ves a saber! Una poma per la set!

El resum és la pedra al sol, flors i herbes, el berenar i després la visita a l’església jesuítica amb l’explicació dels sants, quins eren, davant de cada pilastra; hi eren, no hi són. I a les dues coves s’hi afegia una torna. Al principal de la Casa Canyelles del carrer Sobrerroca vivia una amistat de les ties i m’hi portaren alguna volta. Un saló molt gran amb uns cortinatges des del sostre fins a terra. M’entaforaven en un sofà i restava quiet, com qui diu colgat en el seu fons. Elles, aquelles bones dones, repassaven les calamitats del passat i amb mots de conformitat apedaçaven el present. Si algú, però, em digués que no era pas la jesuítica Can Canyelles, no m’hi faria pas fort, el record m’envia a un gran casal d’aquell carrer on la claror només entrava per les escletxes de les cortines gruixudes. Allí, tanmateix, per a berenar no menjava cap mena de xocolata.

Val la pena de recordar una tan no gaire cosa, com un cromo de xocolata? Potser sí per repetir-me la pregunta de Nadejda Mandelstam, la fidel transmissora de la vida del poeta Óssip Mandelstam. Conta que per un poble no lluny de Moscou, deu anys abans dels meus berenars a la Cova –sí, a Contra tota esperança anota la data, 1938–, hi passaven una colla de trens carregats de presoners i els vilatans lamentaven que durant les parades que feia el comboi no podien socórrer-los de cap manera fins que un dia, una dona llençà una xocolatina de la seva filla dins un dels vagons. «¿Podrà comprendre algú de les generacions futures què significava per als nens aquesta xocolatina amb un cromo dins d’un asfixiant vagó de bestiar ple de presoners? Aquests homes per als quals el temps s’havia aturat i l’espai s’havia convertit en una cel·la, una presó, una garita; […] gent repudiada, oblidada, esborrada de la llista dels vius […] tramesa sota rebut a la negra inexistència dels camps de concentració; aquests homes, de sobte, havien rebut un primer senyal, el primer de molts mesos, del món exterior […] una xocolatina barata que els donava prova de no haver estat oblidats del tot …»

¿Podrà comprendre algú de les generacions futures quin sentit tenien, quins tenen en els records dels encara vius aquelles menudalles: una codina, quatre flors, un manat d’herba roquera vora la Cova de Sant Ignasi de Manresa?

Feu ara la pregunta a qui hagi llegit d’aquesta memòria quins eren els sants jesuïtes a l’interior del temple. Si jo no podia entendre res dels símbols que duien a les mans les escultures, indicadors de la personalitat de cadascun, què en comprendran demà passat, o avui mateix els que em venen al darrere? El crani d’un mort a les mans de Francesc de Borja, una creu amb el crucificat a les de Francesc Xavier, o un nen negre al costat de Pere Claver! i quatre més i el mateix Ignasi de Loiola amb un llibre sostingut amb la mà esquerra i la dreta que el manté obert. Però contra les ratlles precedents sí que hi havia alguna cosa que em valia i potser valdrà si tinc encert en recordar-la: algunes de les figures exteriors de l’edifici, de la part construïda el segle XVII.

L’exterior de la Cova, de l’avantcova i de l’església, s’estructura amb un basament simple; un cos central amb pilars adossats entre els quals hi ha cinc finestrals que corresponen a l’avantcova, dos òculs, un cegat i l’altre que dona al centre de la coveta, més un darrer finestral per a la petita sagristia del darrere, la resta dels pilars en el mur llis; un cos superior més estret amb 26 àngels de cos enter amb instruments músics i amb insígnies diverses i el cap de 24 homes i alguna dona que em fan la fila de ser una colla de personatges bíblics, intercalats entre els àngels; més el fris superior; tot el conjunt, obra dels escultors Joan i Francesc Grau. Una descripció a l’engròs, general. Amb major detall hi ha l’esculturació d’una colla de rostres situats a sota mateix de les bases dels mitjos pilars, com a mènsules que els volguessin sostenir. Són quinze les que representen un rostre humà i per a mi, menut, tot i ser a certa alçada, se’m feien prou visibles per descobrir-hi gesticulacions bàsiques de la vida, com la del vell que es rasca el cap amb la dreta; la vella, galta rodona, boca closa, nas arrufat i les mans tapant-se les orelles; el jove que plega els dos braços sobre el cap; i el més cridaner als meus ulls, l’home que amb els dos índexs de les mans s’eixampla la boca i la converteix en un clot de foscor; també els dos lligats pel braç amb una corda que sostenen, a l’angle, doble pes i mostren cares de dolor, i a sota d’ells el medalló amb la data: 1666; també hi ha un home que es fica el fit al nas –nen!, això no es fa!

Recordo encara una altra espaiosa casa on vaig posar els peus en la infantesa, és el Casal Llissach on vivia la família dels Mobles Pich, a la plaça homònima. La tia Margarida, abans de ser majordoma de mossens, hi havia fet de minyona. En tenien bon record i en paga li regalaren una petita calaixera de fusta de sapel·li amb una sanefa de marqueteria de boix a cada calaix que avui encara conservo al menjador. Bé, un dia hi vaig veure per primera volta, projectada per una màquina de cinema petita, una pel·lícula –devia ser d’aquelles que en deien de 35 mil·límetres–, ni més ni menys que Blanca neus i els set nans. Una cosa se m’enganxà i em despertà una discreta capacitat –conreada un poc amb els anys–, va ser la música dels nans en tornar de la mina. Cert. La música! La música, aquella que t’entra fins a la medul·la i em va fer plorar per primera vegada, emoció fondíssima fins a l’extrem que vaig amagar-me darrere d’una porta com per fugir-ne, va ser la d’una melodia popular. La mare cantava sovint, aquell dia desgranava les estrofes d’A la vora de la mar hi ha una donzella. Era a la cuina. S’adonà de la meva absència. Em va cercar i en trobar-me arraulit, plorós, m’abraçà i m’omplí de petons. Petons de mare que encara em són les notes al pentagrama de la música més íntima.