La festa de Sant Antoni Abat o del porquet, un cop acabada la guerra i restaurat el culte, es tornà a celebrar, essent com sempre els organitzadors, segons el diari d’aquella època, el gremio de arrieros y vaqueros.

Es van tornar a fer els Tres Tombs, precedits de la misa solemne con sermón a l’església de Casa Caritat, que actuava com a parròquia ja que l’església del Carme estava enderrocada.

Aquell any, els organitzadors de la festa religiosa amb l’ofici solemne, segons el programa, i el sermó, que portà cua, eren tres homes, dos coneguts pagesos del barri de Les Escodines i l’altre, de la carretera de Vic.

El predicador demanà a aquells homes com havia de predicar, és a dir si en català o en castellà. Aquells homes honrats li van dir que en català i així es feu. Al predicador, un jesuïta, no li passà res, que s’hagués sabut, però no així a aquells organitzadors, que hagueren de romandre una setmana llarga a la presó, “La prision del partido”, segons informava un llarg rètol penjat a la porta. La presó era a la plaça de Sant Bartomeu, en un casal on abans de la guerra hi havia les Germanetes dels Pobres per a gent gran sense família.

Entre les autoritats presents a l’ofici, hi havia l’autoritat militar, de parla castellana, acompanyat de la seva esposa i altres senyores de la mateixa parla amb algun membre de la llavors omnipresent “Falange” i també, perquè no, d’algú del país de casa per allò de guanyar mèrits. En aquells anys això es donava.

Encara queden néts d’alguns d’aquells homes que ho recorden, si bé no el nom del predicador, perquè han passat molts anys. Qui això recorda i escriu, com que no constava al programa el nom del predicador no s’atreveix a donar un nom, però crec que era un jesuïta de la Cova, però no de la comunitat, sinó un passavolant. Sempre he pensat d’un que durant el temps de guerra s’havia fet popular a Saragossa, però no em recordo del nom.

Una néta, avui ja persona gran, que cada dia i a tothora podia anar a veure el seu avi, el conegut pagès del carrer Caputxins Maurici Ribera Bacardit, més conegut per tothom amb l’àlies “el Barrana”, en aquell temps a la presó, que estava a vessar de presos, la majoria polítics, recorda aquesta néta que, per saber com es trobava l’avi, ella anava a trobar el capellà de la presó, el manresà mossèn Valentí Santamaria Clapers, i reconeix que aquest feu tot el que estava al seu abast per acabar amb aquesta situació.

L’altre escodinaire que per ser de la junta aquell any també fou engarjolat era del carrer de Sant Llorenç de Brindisi i es deia Carles Cabanas Oms, més conegut com a Carles de la Bessona, i el tercer, conegut per Taberner, era de la carretera de Vic.

Aquest dissortat afer portà molt mullader, dins del que es podia fer en aquells anys, sobretot a les Escodines. Hi havia unes senyores que regentaven una botiga de carnisseria al carrer de Sant Bartomeu i que es trobaven a l’acte religiós. Aquestes eren de parla castellana i sembla que es posaren al costat dels ofesos pel sermó fet en català.

La gent del barri, no tots, però en bona part, declararen el boicot al seu establiment, i elles miraren de sortir-se’n com pogueren. Fins i tot ploraren i demanaren perdó. No es pensaven que la cosa anés tan lluny. Amb el pas del temps i dels anys tot es va anar esborrant i la carnisseria va continuar funcionant fins a la seva jubilació.