En aquesta primera col·laboració us vull compartir un cas que es va iniciar en la meva etapa com a regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manresa (1995-2003). Ens trobàvem cap a final de l’estiu de l’any 2000, ja en el segon mandat de l’ajuntament de coalició que encapçalava l’alcalde Valls, i vam rebre la visita d’un representant tècnic del “Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales” que ens va exposar que acabaven de demanar una llicència per fer obres de reforma en l’edifici dels sindicats del Passeig de Pere III de la ciutat. En aquells dies, el ministre responsable era Juan Carlos Aparicio Pérez, que formava part del segon govern del Partit Popular de José Mª Aznar.
El tècnic del ministeri ens va explicar que presentaven una rehabilitació i reforma integral de tot l’edifici, perquè en aquells moments, la construcció presentava deficiències importants per poder assolir la idònia solidesa habitabilitat i seguretat. El casal del sindicats presentava, segons aquell tècnic, greus problemes estructurals: uns paraments deslligats que reduïen la seva solidesa, els forjats amb bigues afectades per l’aluminosi, les fusteries de les finestres a l’exterior estaven molt deteriorades, i com a més greu, una gran vidriera de varies plantes situada en la façana interior amenaçava de caure. La proposta del representant del ministeri va ser que, tot i que el que presentava era una proposta per reformar l’edifici, el més senzill, segur i eficient, era enderrocar-lo totalment per a construir-ne un altre d’igual al mateix lloc. Construir de nou amb l’estructura ben lligada i cohesionada, es valorava molt millor que rehabilitar i unir diferents parets amb uns sostres de diferents solideses. Més fàcil, més segur, amb uns costos econòmics inferiors.
En el pressupost de l’obra ja havien previst aquesta variant en la manera de construir. Ara bé, el nostre interlocutor ens va advertir que la consideració d’edificar de bell nou, comportava un inconvenient administratiu: el projecte i l’adjudicació s’havien tramitat internament pel ministeri com una obra de reforma i rehabilitació de l’edifici dels sindicats, no com a obra de nova edificació. La despesa constava en una partida ministerial qualificada com de reformes d’edificis, i no es podien modificar, perquè s’exposaven a haver de tramitar de nou tot l’expedient.
Per adequar-se a les normes urbanístiques, es va requerir a la direcció de l’obra que presentessin més documentació en la que es fes palès realment l’obra que necessitaven executar. Un cop valorades tècnicament les qüestions legals, l’ajuntament va atorgar la llicència per obres tal com es demanava.
Aquests fets haguéssin passat a ser una simple anècdota administrativa, si no fos perquè recentment, en un llistat d’obres projectades per l’arquitecte J.A. Coderch vaig veure que, el 1952 havia redactat un projecte per a Casa Sindical a Manresa. Primera notícia que tenia d’aquest fet, que em va portar a pensar amb la possibilitat d’haver permès inconscientment l’enderroc d’una construcció feta per en Coderch. Em venien al cap més especulacions sobre la qüestió i vaig decidir posar-me a cercar més informació per si podia aclarir aquest enigma.
Juan Antonio Coderch de Sentmenat (1913 – 1984) fou un dels millors arquitectes d’aquest país de després de la guerra. El 1940 es va titular com a arquitecte a Barcelona i va anar a treballar durant dos anys a Madrid, a la Direcció General d’Arquitectura. De tornada a Barcelona va rebre encàrrecs d’ens administratius vinculats al règim, com: l’”Obra Sindical del Hogar” o l’Institut Social de la Marina. És autor de projectes influents en l’arquitectura. Fou membre fundador del Grup R (1951-1961), que es va constituir amb la voluntat de promoure l’arquitectura moderna i fer front a l’academicista i el monumentalisme de la postguerra. Va ser professor de l’escola d’Arquitectura de Barcelona (1965-1969) i al llarg de la seva carrera va gaudir d’amplis reconeixements professionals, tant del nostre país com d’internacionals. Si bé la seva obra es concentra a Barcelona, també és present en moltes altres ciutats catalanes, i també a Madrid. Va redactar projectes de tota mena: blocs d’habitatges plurifamiliars o cases unifamiliars, edificis d’oficines i escolars i altres, dels que va obtenir varies nominacions i premis FAD: habitatges plurifamiliars al carrer Freixa, el conjunt residencial “les Cotxeres” del carrer Girona o, l’edifici de l’Institut Francès, tots ells a Barcelona.
Per ampliar la informació i conèixer l’arquitecte redactor del projecte, vaig recórrer a l’Arxiu municipal de l’Ajuntament de Manresa per consultar les dades del permís d’obres per construir l’edifici de sindicats. Vaig trobar un expedient de 1958, encapçalat per un ofici en el que l’alcalde demanava a l’”Obra Sindical de l’Hogar” que “tingui la bondat” de lliurar-los-hi el projecte de les obres que en aquells moments s’estan executant al Passeig, que llavors s’anomenava de Garcia Valiño. El mateix expedient, també conté un joc de plànols de l’edifici que estaven construint. No hi consta cap altre tipus de documentació: ni memòria, ni pressupost, ni cap informe de l’arquitecte municipal sobre si el projecte s’adequava o no al planejament municipal. I el més important, en cap d’aquest documents hi van fer constar el nom de l’arquitecte redactor del projecte, que era el que realment m’interessava, tot i que, tots els plànols estan signats per un arquitecte amb una grafia il·legible.
Els plànols del projecte, que s’encapçala amb el títol: “Casa Sindical Comarcal”, data de novembre de 1956, es correspon amb l’immoble que coneixem del Passeig Pere III. Un edifici amb dos volums units per una planta baixa comuna que s’emmotlla al pendent del terreny. El volum més alt, té cinc plantes i l’alineació de la façana no segueix paral·lel a la curvatura del Passeig; l’altre volum, de dues plantes, queda reculat seguint el carrer Circumval·lació -en el període franquista aquest carrer estava dedicat a Calvo Sotelo.
Pel que fa a distribució, en la planta baixa situaven, una sala d’actes, una altra de juntes, un hall i un magatzem. Els despatxos destinats al delegat, al secretari, i la sala per a conciliació ocupaven la primera planta. A la segona i tercera planta es distribuïen uns despatxos per als sindicats. A la quarta, un espai anomenat escola sindical amb dues aules per a 20 alumnes i dues per a 40, a més d’un espai per als professors. La darrera planta, s’organitzava sota el títol “Hogar del productor”, amb uns espais descrits com a bar, biblioteca, i aula d’assaigs.
Concepció dels sindicats de treballadors durant el franquisme
El sindicat vertical va ser l’única central sindical espanyola durant el període de la dictadura franquista, entre el 1940 i 1977, on hi estaven enquadrats tant els empresaris com els treballadors. Es constitueixen el 1938 a través del “Fuero del Trabajo”, seguint el model del feixisme italià de la “Carta del Lavoro” (1927), on definien les bases per a la intervenció de l’Estat en el món laboral, i entre altres qüestions prohibien les vagues, regulaven la jornada laboral i el descans, quedaven suprimits els sindicats horitzontals o de classe, i es constituí la “Magistratura del Trabajo” com a òrgan de jurisdicció laboral, però amb estreta dependència del Govern estatal. Els primers anys, els sindicats van ser controlats per la “Falange Española Tradicionalista y de las JONS”, i fins al 1954 va ser obligatori disposar del carnet de Falange per poder participar en les eleccions sindicals. Parlem de sindicats en plural, però de sindicat només en van permetre un, el definit a través de la “Organización Sindical Española”, i el fet d’anomenar-los en plural fou perquè feien referència als diferents gremis: tèxtil, metal·lúrgic, productes del camp, entre altres.
La “Obra sindical del Hogar” (1942) va ser un ens públic constituït amb l’objectiu de construir habitatge públic a preu assequible. Quedava adscrita a la Delegació Nacional de Sindicats, que va dependre del Ministeri de Governació fins al 1957, i a partir d’aquest any al d’Habitatge. El director general de la Direcció General d’Arquitectura va ser Pedro Muguruza Otaño, reconegut arquitecte que, tot i que per suposat era addicte al règim franquista, professionalment estava ben preparat i va organitzar un equip de treball amb un selecte grup de joves arquitectes que van aportar interessants obres arquitectòniques, fetes a través de la Dirección General de Regiones Desvastadas que tenia com objectiu la construcció de nous habitatges. Entre aquest grup van contractar a arquitectes recent llicenciats: R. Aburto, Vàzquez de Castro i J.A. Coderch, entre d’altres.
La casa sindical comarcal de Coderch al Passeig de Manresa
Per tant, fins aquí podia ser versemblant que en Coderch hagués projectat i dirigit l’edifici de sindicats de Manresa. Per obtenir més informació, vaig escriure als hereus del fons documental de l’arquitecte Coderch. Vaig aprofitar l’ocasió per mostrar la signatura que consta en els plànols del projecte de casa sindical de l’arxiu municipal, per tal que em reconeguessin si era compatible o no, amb la grafia de l’arquitecte Coderch. La resposta donada és que no disposen de cap document, i que tot el llegat de l’arquitecte Coderch havia estat cedit al Museu Nacional Centre Reina Sofia de Madrid, des de l’any 2019; i que la signatura que vaig mostrar als hereus no era coincident amb la signatura de l’arquitecte Coderch, pel que ja puc afirmar que l’edifici enderrocat a l’any 2000 no era obra seva. Però sorgien noves preguntes: Quin abast va tenir el projecte per a Manresa que l’arquitecte recull en el seu currículum? Per què no el va arribar a executar? Podria conèixer amb més detall quines característiques tenia la seva proposta ?
La consulta a l’arxiu Coderch, feta al Museu Nacional Centre Reina Sofia de Madrid, m’aporta informació important:
- a) un informe sobre la idoneïtat del solar cedit per l’ajuntament de Manresa, signat pels arquitectes Coderch i L. Mª Escolà, a febrer de 1952. És un escrit en el qual els dos tècnics valoren bé el solar que ha d’acollir la construcció de l’edifici.
- b) un avantprojecte de Casa Sindical Comarcal, signat per en Coderch i L. Mª Escolà, a febrer de 1952.
- c) un conjunt de croquis fets amb llapis sobre paper vegetal del mateix tema.
En l’avantprojecte, proposa un edifici ocupant tot el solar de forma trapezoidal que disposa amb set plantes d’altura (baixos més sis), més una planta soterrània. És, per tant, un edifici de dimensió volumètrica superior, es preveu dues plantes més alt del que es va construir. En el programa incorporava un habitatge per al conserge (planta baixa), un habitatge per al delegat (a planta primera amb l’accés independent des de la planta baixa), una policlínica a la planta sisena amb un consultori i una sala per a raigs X i per a anàlisis clínics. També a la planta segona, unes sales destinades a biblioteca, jocs de taula, billar i a tertúlia, que també denomina com “Hogar del productor”. Les dependències per als diferents sindicats es destinen a les plantes tercera, quarta i cinquena. En l’edifici es preveia un altre accés a la planta primera des de l’actual carrer de Circumval·lació.
La façana que dona al Passeig estava composada de set mòduls, els dos mòduls dels extrems són cecs i revestits de pedra de Sant Vicenç; els cinc mòduls centrals són oberts i cada mòdul el formen quatre finestres de fusteria d’alumini sobre ampit de baixa altura revestit per l’exterior de gres. Davant hi col·loca una persiana graduable de fusta de pala ampla que ajuda a graduar la llum solar, és un element de protecció que Coderch ja va utilitzar de manera magistral el 1951 per composar l’edifici d’habitatges socials de la Barceloneta i que desenvoluparà amb molt d’encert en projectes posteriors. La façana al carrer de Circumval·lació és una façana vidriada protegida per les làmines de fusta, composada a partir de set mòduls oberts iguals als de la part central de la façana al Passeig. Les façanes laterals les composa amb tres mòduls oberts i la resta de parament sec.
També he pogut revisar el conjunt de croquis dibuixats a llapis sobre paper vegetal que constitueixen l’avantprojecte, i on l’arquitecte ens mostra des de la idea global que es pretén aconseguir fins a la resolució dels més petits detalls per a assolir una arquitectura artesanal, útil, creativa i innovadora. Pel que s’ha publicat sobre el funcionament i organització del seu despatx, aquests croquis fets amb el traç dels llapis de diferents gruixos i colors, foren cabdals en la metodologia de treball emprada per l’arquitecte i són el testimoni de les intervencions personals de l’autor en cada projecte. Un cop donava per acabada aquesta fase de definició del projecte, calia “passar a net” l’esborrany per obtenir els plànols tècnics i executius de l’obra, i que en el cas que ens ocupa es va quedar en la fase d’avantprojecte.
No he pogut obtenir més informació de l’encàrrec que deuria formalitzar l’Obra Sindical de l’Hogar a J.A. Coderch, per conèixer més detalls sobre les condicions demanades i els motius pel quals no van continuar. L’arxiu d’aquest ens es troba dipositat a l’Arxiu General de l’Administració a Alcalà de Henares i, de moment, no han pogut localitzar la documentació. En canvi, en aquest arxiu disposen del projecte que es va arribar a construir, i que fou projectat per l’arquitecte Julio Chinchilla Ballesta al 1956.
Un cop mort el dictador i recuperats els drets sindicals per la Constitució espanyola de 1978, i edificat de nou la seu dels sindicats a l’any 2000, el Ministeri va cedir els espais a les centrals sindicals amb més representació al territori. D’aquests acords va sorgir l’actual distribució en que UGT ocupa les dues primeres plantes i CC.OO. les altres tres. Alguns espais privats de la planta baixa també es van assignar a UGT i a CC.OO., i els espais comuns (soterrani, vestíbuls, serveis i sala d’actes) es gestionen en règim de comunitat.
Amb aquest relat vull compartir que l’edifici de sindicats enderrocat l’any 2000 no tenia cap relació amb l’avantprojecte que va projectar l’arquitecte Coderch. En canvi, en el transcurs de la cerca he tingut ocasió d’obtenir bona informació de l’edifici per a la seu de sindicats que va resoldre, a nivell d’avantprojecte, i que en cas d’haver prosperat la iniciativa i construït el projecte, hauria enriquit més el patrimoni arquitectònic i cultural de Manresa, encara que amb un volum edificat bastant més superior, sobretot damunt del carrer de Circumval·lació.
Agraïments per la informació facilitada per Josep Fuentes que va ser durant molt temps un dels responsables sindicals de CC.OO al Bages, i també a, Francisco Rojas, responsable del servei d’Arquitectura del Museu d’art Reina Sofia.
