Deuria ser setembre o començaments de la tardor del 1938. Era fosc, però no feia fred -en aquells temps encara no hi havia el canvi d’hora d’ara- i valia allò de “a l’agost a les set ja és fosc”. Tant el meu germà com jo encara no érem al llit i corríem per casa.

A casa ens feien anar al llit d’hora. El pediatre, el metge Àngel Tomàs i Jordana, deia a la mare: “A aquesta canalla, feu-los estar força al llit, així posaran sang ja que no poden anar alimentats com caldria”. El pare, Josep Soldevila Castelló, no era a casa. La seva lleva, de les tardanes, havia estat mobilitzada i hagué d’incorporar-se l’agost de 1938. Passà juntament amb molts d’altres uns quants dies en una fàbrica de la vora del riu a Sant Joan de Vilatorrada fent instrucció abans de marxar al front.

A casa, doncs, només hi havia la mare, la iaia i la tieta, germana de la mare, com a persones grans, i nosaltres dos, el meu germà, de nom Vicenç de cinc anys i escaig, i jo, de sis anys i mig.

Sortí una ordre que cada casa havia de fer entrega d’un matalàs. Devia ser per les necessitats de la guerra, potser per als hospitals. Jo què sé i menys a la meva edat, però sentia parlar-ne a casa. Feia dies que la mare deia que de donar un matalàs de llana, res de res. La mare tenia en gran estima la seva llana. Per ella un matalàs havia estat tota la vida com un tresor. Deia que faria una màrfega i els la donaria i així ho féu. Penso que no ho féu ella sola.

Arribà el dia de donar els matalassos. Era al vespre d’aquell dia. Passà un camió amb tot de soldats a dalt, amb força xivarri i gatzara, tant per part dels soldats que els rebien com de les dones que des de dalt del balcó llançaven els matalassos. Poc miraven aquells xicots si eren de llana o no. Quan arribaren a sota del balcó de casa, la mare llançà aquella màrfega feta de fulles de les espigues de blat de moro. I així acabà aquella obligada entrega.