Deurien ser els primers dies de la revolució, els de més bogeria d’aquell juliol de 1936. La mare era al carrer, i deuria ser quasi migdia. El tartaner de cal Jordi, forn de pa de la plaça de Sant Ignasi, de la família Noguera, on els de casa els compraven el pa i l’home, en Joan Orrit Grau, des de la tartana el deixava a les cases, acabava de deixar-lo a la mare i estaven en animada conversa a peu de carrer.

No parlaven d’altra cosa que del que estava passant. El gran convent de frares caputxins, molt a prop de casa, en aquella hora de la conversa de la mare amb l’home de la tartana, repartidor del pa, el convent, buit de frares, estava tranquil. No hi havia ningú, encara no l’havien cremat i menys ensorrat. Tot era tranquil, però no a tot arreu.

Al capdamunt del carrer de Sant Llorenç de Brindis (ara Brindisi), que dóna al carrer de Sant Maurici, en aquella hora amb molta gent i tots d’esquena al carrer de Sant Llorenç, el tartaner explicava a la mare el perquè d’aquella gent.

Del convent de Santa Clara, les monges ja n’eren fora. Al carrer hi estaven cremant objectes tant de l’església com del convent. El tartaner deia a la mare que feia poc que hi havia passat i ho havia vist, i tot ho tiraven al foc, i fins i tot hi llençaven llençols. Tant la mare com aquell home deien que els dos digueren que potser molts dels objectes que tiraven al foc, a casa seva no en tenien.

Aquest tartaner, repartidor de pa, vivia al començament de la pujada de les Saleses, pel costat de Sant Ignasi. On vivia era un lloc molt amagat, una petita porta discreta que donava en un camp. Allà dins hi havia el seu habitatge, que donava tot als darreres de les primeres cases del carrer de Viladordis. Una mica més amunt de la discreta porta del tartaner, una altra porta donava a un safareig, que anys endarrere havia estat públic, tot propietat de la família de la fleca Jordi.

La mare explicava que era molt joveneta, una adolescent, que amb altra gent gran i alguns dels de casa es trobaven en aquest safareig públic de cal Jordi la tarda del dissabte 12 octubre de 1907, i que es posà a ploure. Feu una veritable tempesta d’aigua, amb llamps i forts trons, i fins i tot feia témer que podia ocórrer alguna cosa grossa i més quan sentiren la campana de la Seu tocar a sometent. La gent del safareig, que era cobert, no en pogueren sortit fins que amainà. La cosa grossa de què parlaven aquella gent fou el gran aiguat, el més gros i devastador recordat a Manresa.

I, mentre hi havia aquesta animada conversa entre el tartaner i la mare, es presentà al seu davant ni més ni menys que el capellà de les monges de Santa Clara, el manresà i escodinaire mossèn Josep Bosch Prat. Deia la mare que li van dir: “Però on va, mossèn? No veu allà dalt al carrer ple de gent que es miren com cremen coses de Santa Clara?”.“No ho sé, no ho sé”. Anava esma perdut. La mare que li diu: “Entri a casa, fiquis a casa”, i ja tenim el capellà a casa.

La casa on nosaltres ens estàvem de lloguer era propietat del “Nari” Lluís Concustell Font. Era una casa de pagès urbana, com altres n’hi havia llavors al carrer, casa feta amb els diners de la grossa de la rifa de Nadal del 1898. A dalt de la porta d’entrada, que donava a l’escala, fet amb forja hi havia l’any de la casa i aquest era el 1900.

Recordo que als baixos de la casa on vivíem hi havia una gran portalada de mitja punta per on el propietari, quan hi vivia, entrava el carro amb l’animal. El carro deuria quedar tocant a la tina del vi i allà on, de la resta dels baixos, quedava més alt. Per anar-hi hom havia d’aixecar la cama, ja que hi havia un graó bastant alt de desnivell.

Aquell dia, dret a dalt d’aquell lloc, jo hi veia un home amb camisa blanca, ho recordo perfectament, però no recordo res més del que em deien els de casa, sobretot la mare: “No el coneixes, Lluís? És el mossèn, el teu mestre.” Jo, pobre de mi, només veia un senyor molt alt i res més. Encara ara quan ho escric recordo que al meu caparró de només quatre anys i mig acabats de fer, en el front se’m feien com unes coses a dins que pujaven i baixaven, per veure si recordava el que deien i qui era aquell senyor. M’hi faltava la sotana.

Efectivament, el capellà era el meu mestre. Em tragueren de la gelosia del meu germà, tretze mesos més petit que jo, i em van portar a l’escola coneguda com L’Esbarjo, situada al número 1, a la primera casa del carrer vell de Santa Clara, casa propietat dels jesuïtes.

A la planta baixa hi havia l’escola on anava molt jovent de la barriada. Per als petits, més que escola ara en dirien guarderia o jardí d’ infància. Mossèn Bosch n’era el director, ajudat d’un altre capellà conegut amb el nom de mossèn Jaume, que era del bisbat de Solsona, per tant extra diocesà, i a Manresa estava adscrit a la parròquia del Carme.

Anys més tard, jo ja gran, vaig demanar a Mn. Bosch què se n’havia fet de mossèn Jaume i em va dir que de molt segur havia penjat la sotana -avui se’n diu secularitzat-. Ho suposava perquè a Barcelona, on passà amb altres capellans  tot el temps de la guerra, sempre que veia mossèn Jaume sempre es feia escàpol.

Mossèn Bosch, com tothom li deia, era molt conegut i fins i tot popular al barri. Era un home molt obert, escodinaire. Suposo que amb la mare deurien ser més o menys de la mateixa edat. La mare havia nascut al carrer de les Escodines i el capellà, també. A casa seva tenien una fleca i els seus pares eren forners. La mare recordava el capellà d’estudiant, portant coves de pa a l’esquena i anant a repartir-lo per les cases.

Tornant amb el capellà a casa, dels baixos passaren a dalt al pis. D’aquí en tinc un record molt borrós. Sí que recordo un home assegut en una cadira al menjador, no tocant la taula. Tot i que suposo que era ja l’hora de dinar, no he sabut mai si aquell dia a casa van dinar, suposo que no, llevat del meu germà i jo, aliens al que passava.

A casa sempre em deien que el mossèn em digué: ”Ja ho veus, Lluís. No et facis mai capellà perquè als capellans els volen matar”. Els problema dels de casa era com treure el capellà d’allà.

M’explicaven els de casa que foren molta gent que s’assabentaren que a casa hi havia mossèn Bosch i que venien demanant per ell. Entre els que van venir hi havia la Carme Soler Subia, més coneguda per la Ponte, nom del seu marit. Parlava en castellà -el seu origen era aragonès d’ Osca-. Aquests eren veïns del carrer. Primer vivien en un pis de planta baixa molt humit en una de las tres úniques cases que hi havia a l’altre costat de carrer, a tocar del carrer de Sant Maurici. Aquells dies feia molt poc que s’havien canviat al mateix carrer, però dalt d’un pis, del número en aquell temps 24. En aquesta casa, tant el meu germà com jo hi vam néixer.

Aquesta família Ponte, de tota la vida que tenia una gran amistat amb la família amb qui vivia el capellà, la mare, la germana també vídua i el fill d’aquesta. A casa, a la gent que venia a interessar-se pel mossèn els hi dèiem: ”Per l’ amor de Déu, no truqueu que ens esteu comprometent.”

Fins i tot la seva germana, la Carmeta, arribà a saber que el mossèn era a casa. Deien a casa que a aquesta la deixarien pujar a veure el seu germà, el capellà, i que li deia cridant: “Anem, germà meu, anem que aquesta gent no et volen”. A casa li deien: “Sí que et volem, el que no volem és tanta gent que venen perquè ens comprometen”.

La germana del capellà, coneguda per tothom com la “Carmeta carnissera”, tenia una botiga de vendre carn a la plaça de Sant Bartomeu al costat del llauner Viola (família Carrió). Era una dona molt coneguda pel fet de ser del barri i, a més, botiguera. Era molta la gent que anaven a la seva botiga, entre aquests els de casa. Era vídua d’un tal Sauret.

Mossèn Bosch vivia amb la mare, la seva germana vídua i un fill, Josep Sauret Bosch, a la casa que feia de rectoria, propietat de les monges de Santa Clara, davant mateix del convent. El nebot del capellà, anys a venir, assolí càrrecs de responsabilitat, tant a nivell empresarial com social. Fou conseller de Caixa Manresa. Dissortadament morí d’accident juntament amb la seva esposa i uns cunyats.

El problema de casa era treure el capellà. El pare estava desesperat. Si els milicians ho haguessin sabut s’haurien carregat el capellà i el meu pobre pare, que hauria estat una víctima més, però el meu pare Josep Soldevila Castelló no ho haguera estat ni per Déu ni per Espanya.

Què podien fer per treure’s el capellà del damunt i com fer-ho? Deuria ser, entre una cosa i altra, ja primera hora de la tarda cap a la vintena del calorós juliol. Al veïnat encara hi havia molta pagesia; era l’hora de fer la migdiada. Queia una bona calda i els carrers acostumaven a estar buits. El pare proposà al capellà el següent.

Casa nostra, com gairebé la meitat de cases del carrer, tenia sortida pel carrer de darrera, que donava al carrer paral·lel de Sant Benet. A casa, tant sortíem pel carrer del davant com pel del darrera, segons ens convenia.

A casa no hi havia aigua corrent; hi havia un pou que l’havien de bombar i al safareig que es trobava al pati li arribava aigua per un reg que passava tapat per sota la vorera. Moltes vegades, per no dir sempre, s’havia d’anar a buscar l’aigua a la lluerna que hi havia al capdamunt del carrer, a la darrera casa coneguda com a cal “Carbasseta”, de la família Diundina-Marcet, xamfrà de Sant Benet al carrer de Sant Maurici.

El pare va dir al mossèn: “Jo sortiré pel carrer de Sant Benet, vostè surt darrera meu, amb prudencial distància. Quan arribaré a la cruïlla amb el carrer de Sant Maurici, jo m’ajupiré i obriré la lluerna com faig quan vaig a buscar aigua. Si quan m’aixeco i tanco la lluerna, me’n torno endarrere cap al carrer de Sant Benet, és senyal que hi ha perill. Llavors vostè gira cua i se’n va altra volta cap a casa. Si, al contrari, marxo carrer avall de Sant Maurici, senyal que no hi ha perill”. I així es va fer. Amb aquest procediment a casa es van treure de sobre el capellà de les monges de Santa Clara, mossèn Bosch.

El pare, tancada la lluerna, va marxar carrer de Sant Maurici avall i es va dirigir cap al carrer del Peix, a casa de les seves germanes, pel meu germà i per mi “les ties”. Vivien a la penúltima casa del carrer, casa coneguda com a cal Aragó per la propietat, i per cal Botaller, motiu de la meva família paterna.

Ja he dit que mossèn Bosch era nascut al barri, i que era un home molt obert i ben considerat. Se’l coneixia també pel “Queto”, així com també la seva germana per “Queta”. Era el motiu de casa seva. Més d’una vegada havia sentit a dir als homes: “A aquest “Queto” sembla que li agraden molt les dones”, però en honor a la veritat sempre fou un capellà que honrà la sotana.

Bastants anys després del traspàs de mossèn Bosch, parlant d’ell i d’una cosa que li vaig sentir dir i que a mi m’ha servit molt a la vida, un company de ministeri més jove em digué que era un molt bon llatinista, el mateix que em deia qui el substituí un estiu a la missa de diumenge a Viladordis i que des del confessionari s’adonà que hi havia passat un gran sacerdot.